dimecres, 8 de juliol del 2009

HOMENATGE A TEIXIDOR, AMPOSTA 10 VII 09

DIVENDRES 10 JULIOL 2009 A LES 20 H PLAÇA DEL TEIXIDOR, AMPOSTA
(A LA CRUÏLLA DE L'AVINGUDA GENERALITAT AMB EL CARRER SÉNIA)



La ciutat d'Amposta ret homenatge a José Guach, lo Teixidor, el degà dels cantadors de jotes de les Terres de l'Ebre. La plaça, que ara es dirà del Teixidor, a la cruïlla de l'avinguda Generalitat i del carrer Sénia, acullirà les jotes de Jandret lo cantador, la rondalla del Teixidor, Guardet lo cantador i la seva rondalla i el grup de jota Paracota.

Teixidor ha dedicat tota la seva vida a la jota. Dels innúmerables moments poètics destacaré el recolzament a la Bouesia ja des dels inicis a la Setmana de Poesia de Barcelona 2006: la poesia culta mirava i admirava la improvització de la jota, un riu sempre novell. Recordaré el que vaig escriure:

Lo Teixidor i la seva rondalla arriben a Barcelona, canten la nostra jota primordial, i sedueixen Barcelona Poesia. La desena edició de Barcelona Poesia, organitzada per l'Institut de Cultura de Barcelona, es una setmana que aplega més de 160 poetes i més d'un centenar d'activitats, en un programa que es relliga amb el Festival Internacional de Poesia i amb els Jocs Florals.

Lo nostre Teixidor fou la joia del certamen que va donar la nota de sortida a la setmana poètica. Al bell mig del Verger del Museu Marès, la rondalla va trenar l'antiga veu de la jota en un acte, La bouesia del delta de l'Ebre, coordinat pels poetes Ester Xargay i Carles Hac Mor. La trompeta (Santi Alonso), la guitarra (Manolo Cid), el guitarró (Jordi Guarch), el bombardí (Alberto Martín) i el clarinet (Rodri, Juan José Rodríguez) emmarcaven la veu patrimonial de Teixidor (José Guarch Ferrer) degà dels enversadors, que teixia l'art de la improvisació entre un públic que aplaudia i s'entusiasmava. La nostra jota s'identificava amb Barcelona. El salero terral de Teixidó guanyava el reconeixement nacional.


Els versos del Teixidor són passes per les que encara avui caminen els bouetes. Teixidor és ja la banda sonora de les Terres de l'Ebre.

Foto: PACO MORALES,"Lo Teixidor sedueix Barcelona" publicada a Bouesia 2006, ed. Arola

dimarts, 7 de juliol del 2009

YMBERNON: L'EXÈRCIT DE LATUNG LA LA. 9 VII 09 - 13 IX 09, INSTITUT D'ESTUDIS ILERDENCS



EXPOSICIÓ DAVID YMBERNON: L'EXÈRCIT DE LATUNG LA LA
DEL 9 VII 09 AL 13 IX 09

INAUGURACIÓ: 8 VESPRE, CAPELLA GÒTICA. INSTITUT D'ESTUDIS ILERDENCS
PL. CATEDRAL
LLEIDA


AMB ESCENIFICACIÓ DE L'OBRA PARATEATRAL L'EXÈRCIT DE LATUNG LA LA, amb Andriy Antonovsky, Elisabet Augé, Jordi Casadevall, Helena Franco, Sònia Ferré, Catalina Girona, Cristina Manrique, Benjamí Tous, Dadà, Daida, i David Ymbernon.



Una multitud avança amb una munició d'il·lusions contra l'invasor: vaixells, avions, camions, tractors, excavadores, grues... Els combatents porten l'equipament complet (sifons, fils, plomes, pintura taronja, agulles de cap, sal, ous, globus, xinxetes, etc.) tot allò que constitueix la potència marcial de Latung La La, una contundència d'estat d'ànim, de mitjans de càrrega i descàrrega amb finalitat disuasiva, un arsenal, dipòsit o magatzem d'objectes i d'altres articles d'art amb dades desconegudes.
Latung La la -que de fet no és cap potència militar- construeix, forneix, adoba i conserva les pintures de guerra, així com llurs ormeigs, llurs provisions i llurs municions. Latung La La lluita per aparèixer i desaparèixer com qui lluita per la màgia.
Latung La La lluita amb avions de paper (hom creu que un avio de paper, que és llançat amb la il·lusió extraordinàrua d'un infant, un esperit l'acompanya, i amb aquest esperit l'avió de paper vola més alt i més lluny que no pas s'ha vist en realitat).
Latung La La milita a la Festa Major, apareix i desapareix entre les llums de bengala, com qui lluita alhora contra el no-res i contra tot.



DE LATUNG LA LA I LA GUERRA

CARLES HAC MOR

Primer de tot, cal deixar ben clar, d'una vegada per totes, que Latung La La no és pas l'avi de David Ymbernon, com tant s'ha dit a causa de confusions amb orígens bel•licosos, l'entrellat dels quals és ben difícil de treure per motius també marcials, com ho és la suposada identificació, tan esbombada -que ve de bomba-, de Latung La La amb el llegendari general Bum-Bum.
Perquè Latung La La no és sinó una al•legoria imprecisa, sublim, esplendorosament inintel•ligible, tot i que fàcilment entenedora i tan concreta com l'objecte més simple del món, com ara una pedra a la sabata, i una al•legoria no té res a veure amb cap avi.
I aquesta paràbola vivent que no mor mai si no és més enllà de la vida i de la mort, aquest apòleg del tot i del no-res encarnat en Latung La La, és una ficció metafòrica tant real com els conceptes marxistes abans de fer-se idees platòniques. Ras i curt, Latung La La és un apotegma enfollit de saviesa, sense referent i absolutament paradoxal, fins al punt que ell, Latung La La, és ell i no és ell, i és -no pas pot ser, ans de tot en tot és- qualsevol cosa i alhora no és aquesta cosa.
I per tant, però, segons tot això de més amunt, Latung La La podria ben bé ser, i ensems no ser, avi de David Ymbernon, i tanmateix un apotegma, per molt eixerit que demostri ser, no pot ser avi de ningú, ni cap nét no pot tenir un avi en forma d'apotegma, ni d'axioma, ni tan sols de fórmula matemàtica, com és ben palès en la latunglalalogia, la ciència, entroncada amb la teologia, que, des de la poca-solta i a partir de les dades de la revelació dels inexistents profetes latunglalanians, cerca de donar irraó i de fer més incomprensible encara l'epifania de Latung La La entre els homes, les dones i els altres animals i animales.
I el cas és que ara Latung La La fa la guerra i no la fa, i, pel fet de fer-la -per bé que, de fet, no la fa-, se'ns presenta aquest fet com a políticament incorrecte, d'acord amb els tòpics de la murga d'haver de pensar com cal.
Tot amb tot, aquest Latung La La pretesament bel•licista, si fa la guerra és per anar-hi en contra, o sigui, fa la guerra santa devers la conflagració impura, i a l'encop no la fa, i allò i això ja són qüestions no gaire militaristes; i, a més a més, l'antiguerra non sancta o infracroada damunt els prolatunglalaians i els antilatunglalaians, la fa no gens guerrerament, és a dir, ell guerreja d'una manera que és l'antítesi de com combaten els seus amics i enemics, que ho fan convencionalment, ço és, mitjançant la destrucció sistemàtica de tot el que tenen al davant.
La guerra és l'anihilament i la contraguerra de Latung La La, que conflueix amb la pau, és, com aquell qui diu, la posada en escena de les habilitats d'un mestre d'obres enmig del fragor bèstial de la barreja a ultrança, és la pararepresentació epiteatral, artística i desaccionada, de la feinada cívica d'un geni diligent, probablement mal pagada i segur que ben feta, entre l'estrèpit d'armes que fulminen altres armes.
I val a dir que aquestes hostilitats actuals de Latung La La són la conseqüència de la gran guerra -terrible, anorreadora, bàrbara, cruel- que Latung La La va patir en el seu pensament, des del moment en què se li va fer obvi que el camp de batalla d'un seu hipotètic conflicte bèl•lic havia de ser el seu cap, una visió que va tenir precisament a prop de Lleida, a Bell-lloc, topònim que no ve pas de 'lloc bonic', sinó de 'lloc de guerra' (del llatí locus i bellum).
I aquesta percepció tan inspirada, del tot sagaç, ontològicament parlant, i només digna d'ell, de Latung La La i de la seva inefabilitat, li va venir de tant haver estudiat la teoria militar de Clausewitz, i sobretot de tant haver meditat sobre la famosa sentència d'aquest que fa: "la guerra és la continuació de la política amb altres mitjans".
Això no obstant, ell, Latung La La, anteriorment a l'inici de la seva sagnant campanya soldadesca a favor i en contra de si mateix, no era pas polític, i nogensmenys va capir, intel•ligentment, que la seva dèria per viure en el seu món, oposat al món que l'envoltava, equivalia a fer política, i, influït, com hem dit, per Clausewitz, va decidir de prosseguir la seva política amb la lluita armada revolucionària i contrarevolucionària, i de fer-ho en el camp de batalla de la seva ment.
I en aquest cataclisme íntim, Latung La La va capgirar la disciplina de l'estratègia tal com havia estat establerta per Clausewitz, i la va convertir en indisciplina. En efecte, la tàctica i la logística, de ser parts executives de l'estratègia, van passar a ser execucions d'aquesta, que així, estratègicament guillotinada, desapareixia de l'hecatombe interior de Latung La La, a l'exterior de la qual les tàctiques -o conjunt de regles que orienten la conducció de les operacions d'atac i de defensa- es dissipaven en guerrilles entre les diferents bandositats de cadascun de tots dos exèrcits, i cap tàctica no tornava a l'interior, a l'intel•lecte de Latung La La. I talment, privada d'estratègia i de tàctiques, la logística s'hi autodissolgué indisciplinadament.
I llavors les topades a matadegolla mentals de Latung La La es feren ferotges, brutals i sanguinàries com els carnatges dels pobles més primitius. I, igual que en l'antigor, el Déu de les religions monoteistes hi fou considerat Déu dels Exèrcits, honor dubtós que, a l'últim -amb la contesa nuclear en què desembocaren els munts de crims de guerra a què es lliuraren tots els contendents-, recaigué en Latung La La, si bé aquest deixà de ser Déu dels Exèrcits en finalitzar la devastadora catàstrofe de deflagracions atòmiques dins el seu cap, sense vençuts ni guanyadors, és clar.
Romanalles, subtils i tanmateix estranyament corprenedores, d'aquest insòlit i impressionant xoc d'exèrcits en l'inconscient individual i col•lectiu de Latung La La es poden admirar entre les peces de David Ymbernon aquí exposades, més que res en minúsculs detalls de les figures antropomòrfiques.
A la fal•lera pugnaç de Latung La La, abocada al pacifisme més extrem, hi va contribuir la seva amistat amb Josep Joffre. Es van conèixer justament a Bell-lloc, on Joffre havia anat per estudiar aquell lloc de guerra i on Latung La La tenia uns cosins que eren a punt d'emigrar a Costa Rica.
Josep Joffre, nat a Ribesaltes, al Rosselló, de família de pagesos emparentada amb gent de l'horta de Lleida, va arribar a ser Mariscal de França i cap de tots els exèrcits francesos durant la Primera Guerra Mundial, i, heroi de la decisiva batalla de Verdun, va ser ell qui va signar l'armistici amb els alemanys. Molt popular a tot Catalunya, tothom l'anomenava el nostre Joffre, i, com a conreador del català literari -en la qual cosa, però, no va sobresortir gens-, va visitar Barcelona el 1920, on va presidir els Jocs Florals i va ballar tres sardanes a la Plaça de Catalunya.
I val a dir, com a curiositat cèlebre, que Latung La La i el mariscal Joffre enraonaven entre ells en mossàrab, o sia, el parlar romànic que empraven els qui havien conservat la religió cristiana sota la dominació islàmica a la península, i que també parlaven els muladins, o indígenes renegats del cristianisme i convertits a l'Islam, que a Lleida van ser força nombrosos.
I un dels motius principals de conversa entre tots dos estrategues era la resistència a la fèrula romana per part del ilergets, el poble preromà de Ponent, amb capital a Ildirda o Iltirta, nom que, a l'època romana, es llatinitzà en Ilerda, d'on ve el català Lleida. Latung La La mostrava una forta preferència pel règul Indíbil, i, en canvi, Joffre s'inclinava pel sotsrègul Mandoni, a qui algunes fonts grecollatines confonen amb un tal Batong Ba Ba, que deu ser un avantpassat de Latung La La, o per ventura es tracta d'ell mateix emmotllat a aquella antiguitat tan fosca.
I així mateix Latung La La i Joffre tingueren discussions ben abrandades sobre la guerra civil entre Juli Cèsar i Pompeu, en la qual vencé Cèsar gràcies a una peculiar escaramussa que s'escaigué l'any 50 abans de Crist a Lleida, concretament a l'indret que hodiernament és el capdavall del carrer de la Palma, on durant uns anys -a mitjan segle XX- van residir els avis de David Ymbernon, els quals, tot sigui dit, mai no van sentir a parlar de Latung La La.
En fer evidents els lligams de Latung La La amb el rerafons militar de Lleida, David Ymbernon torna a pouar en el seu art, el qual, indeslligable dels avatars de la seva vida i dels seus records, sempre ha anat creixent des de dins, desenvolupant-se cap al seu nucli essencial; això sí, sense renunciar en cap ocasió a expandir-se més i més.
Les seves plasmacions d'aspectes màgics de l'exèrcit teúrgic de Latung La La ens alliçonen que, sense estratègies, ni tàctiques ni logístiques, la il•lusió -entesa com a alegria i entusiasme que hom experimenta amb la realització de quelcom prodigiós- pot transformar tot un plusquamperfet bèl•lic en un futur pretèrit anterior pletòric de quimeres que es materializen en, posem per cas, avions de paper que volen molt més lluny d'allà on en realitat van a parar.
I aleshores, superades totes les vicissituds tràgiques de la rutina i de les imprevisions castrenses, Latung La La continua essent una entelèquia esplèndida i aclamada per les multituds, una abstracció engrescadora, fora de temps i de l'espai, opaca com un núvol de tempesta i transparent com el vidre. I sadoll de vigoria i de sapiència peterpanística, aquesta faula orgànica de la màgia coronada amb el tractament de Latung La La esdevé -oh meravella de meravelles!- un forat negre astral de color carbassa que no para de xuclar constel•lacions de petits miracles quotidians.
I ell sol, en tota la seva plenitud mirífica i per mà del seu mèdium David Ymbernon, transmuta el seu exèrcit en una desfilada de la tonalitat de les taronges, de les bombones de butà, de les carbasses dels contes de ninotets de plàstic, dels ocellets de paper de seda que fan de cavalls marins en avingudes de cotó fluix amb edificis de sal, dels portents espaterrants del mag Merlí, del tractor que llaura la imaginació dels soldats i majorets que marxen al compàs triomfal del somriure cofoi dels qui els veuen passar convençuts que celebren la victòria de no haver ni vençut ni perdut, sinó guanyat el dret al somni acarbassat.

Il·lustracions del catàleg de l'exposició

divendres, 3 de juliol del 2009

BOUESIA 09: LES PASSES DEL TEIXIDOR: BOUESIA A LA PAELLA



LES PASSES DEL TEIXIDOR

BOUESIA A LA PAELLA

Cinquè aniversari bouètic. L’esdevenir constant de la paraulatura entre lo riu i la mar, generant l’arena fonamental. La rondalla de l’aixada i el rec fèrtil de Teixidor arrossejant la Terra del Bou i de la vaCa. El bramul del desig en el moment verd de Juliol. El Minotaure tirant l’arròs collit a la plaça rodona al bell mig de l’amfiteatre, on s’asseuen els gegants, Montsià i Caro, Coll de l’Alba i Cardó. El temps exquisit contra el gust publicitat i ordinari. Hom pot tombar la truita, i és recomanable. Però qui pot pegar-li la volta a una paella? I la paella d’enguany ja fa xup-xup. S’ensuma la Bouesia.
JC





PER DESCARREGAR EL PROGRAMA I ALTRES INFORMACIONS D'INTERÉS:
http://www.deltebre.org/aftersun/

AL BLOC PODEU CERCAR BOUESIA 09

CARTELL:
1. CARTELL OFICIAL
2. CARTELL PERDUT DE DAVID YMBERNON: EL BOUET DE LA BOUESIA (NO CONTÉ DADES ACTUALITZADES)

CARLES HAC MOR: NI POMS NI POMES, NI FORMIGUES, PATI DA VINCI, 3VII09 21 h


Despedim la primavera, arriba l'estiu!

Hi sereu molt benvinguts

Divendres 3 de juliol a les 9 de la vesprada

La primavera al pati Davinci presenta
Ni poms ni pomes, ni formigues

Carles Hac Mor ha escrit els seus poemes sobre fórmules matemàtiques escrites per Frederic Udina. Ens ho explicaran tot a la fresca del pati.
Com sempre, una estona a l'aire lliure del pati, obert a tothom amb servei de bar-i-pica.

Leonardo da Vinci
C. Cucurulla 9, 1º
08002 Barcelona
Tel.: 933 172 627 (Mapa)
leonardo@davinci-barcelona.com

NIT DE POESIA. SANT FELIU DE LLOBREGAT


divendres 03 de julio de 2009 a las 23:00
Plaça del Casal de Joves de Sant Feliu de Llobregat
Ctra Laureà Miró, 118



Vull convidar-vos a una nit de poesia...

Tres reconeguts poetes ens acompanyaran el proper divendres 3 de juliol, a partir de les 23 h., al Casal de Joves de Sant Feliu de Llobregat. El Pau Gener Galin, la Mireia Vidal-Conte i l'Eduard Carmona ens llegiran els seus poemes a la plaça del Casal, en aquest nit d’estiu...

Sí, és possible que soni una mica agosarat, però... per què no provar-ho? Ja feia temps que tenia aquesta idea al cap i, juntament amb l’Associació de Músics Joves de Sant Feliu (AMJSFL), hem pogut organitzar-ho. I realment tenim el privilegi de comptar amb tres dels més destacats poetes de la poesia catalana actual.
El Pau Gener acaba de publicar el seu tercer llibre (Tancat per mancances). La Mireia Vidal-Conte està treballant en una nova publicació, després de guanyar quatre premis amb els seus anteriors poemaris. I l'Eduard Carmona publicarà el seu primer llibre la propera tardor, encara que podem trobar els seus poemes dins de l’antologia de poetes joves catalans Pedra Foguera.

I us convido a assistir... perquè hem de potenciar la poesia, la paraula... a Sant Feliu... I perquè serà una nit irrepetible!

Ens veiem allà!

Laura


Feu córrer la veu: digueu-li a tothom qui cregueu que hi pugui estar interessat!

I... birra barata (un al•licient més!)


Més informació:
AMJSFL
Militant Pop

dimecres, 1 de juliol del 2009

"MÚSICA I CIUTAT" per MIQUEL ÀNGEL MARÍN





MÚSICA I CIUTAT.

Un text, un hipertext, un pretext, un post-text, un atext, un context. Música textual, música hipertextual, música pretextual, música post-textual, música atextual, música contextual.
Hi ha una música que necessita el text per a sentir-se segura, és la música hipertextual.
Hi ha una música abans del text, pretextual, i una música després del text, post-textual.
Hi ha una música atextual que defuig, impossibilita el text.
Hi ha músiques que són una vacuna contra la codificació de la música i els músics.
Hi ha una no-música que no tolera el nom de música.
Hi ha una música que atabala; segurament això és més una virtut que un defecte.
La música sempre ha estat contextual, és contextual, mai ha estat abstracta, mai és abstracta, sempre es pot explicar, sempre mostra les seves relacions amb el món.
L'escriptura i la impremta van instituir el text musical i el fonògraf va instituir "l'altre" text musical. Instituent contra constituent. Què constitueix la música? El músic, el no-músic i els seus bufits.
L'instrument més gros de Tarragona (crec jo) és La Capona, la campana principal de la catedral de Tarragona, que pesa 5000 quilos, o sigui, 10 bous ( 500 quilos per bou); fer del bou una unitat de mesura, és art contextual.
La revolució agrícola més important del segle XX, és la del delta de l'Ebre; els arrossars són un text, aquella geometria parla clar: venim d'aquella esclavitud.
Partitura, partiruta, partitortura.
Un sense papers, un sense textos, una partiruta sense full de ruta: la improvisació.
La geometria de l'urbanisme i de l'agricultura: un crim?
Urbanisme d'aluvió, com al Delta, cases portades pel riu i deixades a la seva ribera, urbanisme improvisat, no-urbanisme contra la geometria.
L'urbanisme d'una ciutat com Tarragona: denunciable?
Una cruïlla, una nebulosa, una olla textual, hipertextual, pretextual, post-textual, atextual, contextual: música i ciutat.


Miquel Àngel Marín. Músic. Professor de clarinet del Conservatori de Vila-Seca. Director del Festival Bouesia de Deltebre. Ha publicat el llibre 'Lo clarinet és l'aixada. Dietari de músic' ( Emboscall i Cafè Central, 2007).

(Públics, 104: Guia cultural de Tarragona)
FOTO: JA, Fragment de "Marfanta" de Paco Morales, 1989

dilluns, 29 de juny del 2009

JACINT SALA: MANICOMI



Emboscall: NOVETAT EDITORIAL

Jacint Sala, Manicomi
Pròleg d’Àngel Ferrer i Casals

Edita: Emboscall
Primera edició: juny de 2009
110 pág.
ISBN 978-84-92563-27-2
PVP 9 €



Amb el plec Set ciornares per a desengreixar (Girona: Senhal, 2008) Jacint Sala va trencar més d'una dècada de silenci editorial. Un silenci sorprenent, perquè venia precedit per un període de 12 anys (de 1984 a 1996) durant el qual el poeta havia publicat dotze llibres, una tasca de projecció pública que es veia reforçada per la seva reeixida concurrència als premis literaris. Més sorprenent encara si llegim algun dels seus darrers llibres (Morir a Guadalest -Premi Grandalla 1995—, per exemple), en els quals Sala, des de la plenitud emocional i moral que ha assolit, demostra un total domini de l'ofici poètic per tal de, amb vers precís i amb verb transparent, connectar empàticament i afectiva amb el lector.

Fer publiques, o no, les raons d'aquest silenci és quelcom que només pertoca al mateix Jacint Sala. Però sí que és veritat que, qui conegui les vicissituds que ha patit a causa de la seva precària salut, hi veurà aquests motius. Tot i això, el lector de poesia ha d'estar tranquil, ja que, com en tota la seva trajectòria, el poeta manlleuenc segueix construint la seva obra per sobre de la seva peripècia personal. Cosa que no vol dir que l'una no hi sigui tota i en els fonaments mateixos de l’altra, sinó que no en depèn per ser plenament entesa i admirada com la magna construcció artística que es.

Manicomi, el llibre que ara ens ofereix Jacint Sala marca, com es lògic, un punt d'inflexió en l'obra del poeta. En ell hi ha una gran tensió entre la mort i la vida, tànatos i eros, follia i raó, alienació i lucidesa. Entre aquests dos pols, que equivalen al silenci i la paraula, s'estén, tibant, la corda sobre la qual, com un funambulista, avança el poeta. Són setanta poemes repartits en cinc parts: una obra extensa i complexa, impossible de resumir... Llegiu-ne un poema d'exemple:

TERANYINA
L'aranya es val de tot, i no ho oblides. Tempta
el caire de les coses, dels temps morts, de les insídies
per enganxar-hi, amb amplitud de teranyines noves,
la catedral translúcida dels fils. Deu ser d’això
que el parany s'assembla al color i a les formes
on, trapezista hàbil del moment, penja i despenja
la trampa fotogènica. La seducció és bella
quan la renta la pluja i la llum hi senyoreja.
També és bella la intrepidesa de qui vol
acostar-s'hi per gaudir-la. També és bella
la mort quan la decores. D'aquí ve que hi posis
els cinc sentits quan la trames, perquè consideres
que hi ha túmuls daurats i fosses delicades.
Tots els sentits a punt per a un instant fugaç
que no tindrà epitafi. I, de cop sobte, tems
que no siguis capaç de destriar, en els gestos
que fas per sobreviure, on comença l'atractiu
de fer-te aranya, teranyina, esbirro, ordit,
i on et plau de ser insecte que fretura
per una mort exquisida en mans d'aquesta
trai'ció artística, tan lluminosa, incauta.


© Jacint Sala i Codony
Més informació biogràfica i bibliogràfica de Jacint Sala: http://escriny.blogspot.com

EL DELTA NEGAT + THE SHOWER SISTERS: LA FIGUERA, 4 VII 09


Priorat Centre d'Art



DISSABTE, 4 DE JULIOL DE 2009

LA FIGUERA [PRIORAT]

6.30 tarda. CIRCELL. Carrer del Portalet, s/n


PROJECCIÓ DEL DOCUMENTAL D'ELISENDA TRILLA

EL DELTA NEGAT

DEBAT SOBRE EL TERRITORI, EL PAISATGEI ELS MODELS DE CREIXEMENT / DECREIXEMENT


Els deltes sempre estan en moviment. La seva aparença canvia al llarg del temps, ciutats que una vegada foren costeres ara es troben a quilòmetres de la mar. Però el temps de transformació natural dels deltes no és traumàtic. El paisatge es modela a poc a poc i la seva gent s'hi pot adaptar. Al delta del Llobregat la velocitat dels canvis s'ha accelerat dramàticament. La pressa per disposar de les grans infraestructures fa que les obres no parin mai i que el paisatge es transformi ràpidament, sense temps per acostumar-s'hi. A partir de la projecció del documental iniciarem un debat entre alguns dels seus protagonistes i representants de la Plataforma per la Defensa del Patrimoni Natural del Priorat. D'aquesta manera posarem en relació dues realitats ben diferenciades en els ritmes de construcció del territori, el Baix Llobregat i el Priorat.



9 vespre. CAL PALETA. Carrer Garcia, 3

CONCERT: ADELE MADAU I ELI GRAS

THE SHOWER SISTERS

IMPROVISACIÓ, EXPERIMENTAL, VIOLÍ ACÚSTIC I GUITARRA ELÈCTRICA I OBJECTES

Adele Madau (Càller) i Eli Gras (Barcelona) formen el duet The Shower Sisters. The Shower Sisters és una formació recent, encara que la trajectòria individual de les seves components és llarga i variada, i és un projecte d'improvisació lliure en el qual s'uneixen dues personalitats peculiars.Adele Madau toca el violí acústic i Eli Gras, guitarra i objectes. Les sessions de The Shower Sisters es caracteritzen per una comunicació automàtica, extrema i delicada alhora. El seu so, essencialment experimental i improvisat, està a mig camí entre la música contemporània, l'electroacústica, la clàssica, l'antiga, la popular, l'electrònica i la de joguina; i no hi falta l'humor... encara que no ho sembli.



Presentació del projecte editorial LA OLLA EXPRESS. http://www.laollaexpress.com/


Intervenció: CONNEXIÓ LACAVA + embotelladora CEM

CARLES M. SANUY, A L'HORIGINAL. DX, 1 VII 09







cafè+poesia
cicle poètic de l'obrador de recitacions i noves actituds literàries
ferlandina 29 ( davant del macba) Barcelona 08001
horiginalpoesia@gmail.com
http://horinal.blogspot.com/

el DIMECRES 1 de juliol a les 20,30 h.:

Carles M. Sanuy
amb
"en construcció"


presenta un tast del seu poemari


"les ciutats i els homes"


de propera publicació.

espai escènic: josep m. tirapu
música: toni farran
URBS
Potser no és cert que sigui la ciutat
qui canvia, els crrers, les avingudes,
la remor sorda de les fonts que alleuja
la xafogor de les places, l'estiu.
Potser ets tu qui envelleix, pausadament,
com envelleix una casa tancada:
les estances desertes i en silenci,
feréstec, el jardí mut i deixat.
I et reconeixes, no obstant, en aquest
vast laberint d'ulls i mirades closes:
Ets tu el gat que encalça la penúria
dels fanals, tu qui tanca el cercle. Abans
no et fuetegi, inclement, la primera
inapel·lable claretat del dia.
Carles M. Sanuy, Bouesia 2006, Arola, Tarragona 2006.
Algunes publicacions de Sanuy:
Poesia
Història circular. Barcelona: Columna, 1985
El vast desert. Barcelona: Ed. Subcutànies, 1991
Els jardins d'Al Balaqí. Barcelona: Columna, 1997
De les llacunes ermes. Girona: CCG, 2007
Obres dramàtiques representades
Els vels de l'eclipsi (sobre textos de Jaume Pont). Tàrrega: Fira de Teatre al Carrer, 1986

diumenge, 28 de juny del 2009

BOUESIA 09: PEP GIMENO, "BUTIFARRA", DV 24VII 09, PLAÇA MOSSÉN GABRIEL, 23 H

El bouet de la Bouesia serà celebrat amb les albaes de Pep Gimeno, Butifarra, batecs genèsics de la Vall d’Abaida i La Costera. La Bouesia enguany no té la rondalla de l’aixada i el rec fèrtil de Teixidor arrossejant la Terra del Bou i de la vaCa, el cant fundacional que ens acompanya dels de la primera Bouesia al Museu Marès de Barcelona. L’inexorable riu i els canyars ufanosos corren cap a la mar de la literatura. Tremola el cor. La vida tossa i et dessagna.

PEP GIMENO (Xàtiva, 1962) és l’espontaneïtat dels cantaors valencians. Si es posa a cantar, immediatament surten els ressons i el diàleg amatent amb una llarga tradició: la tia Rosario de Canals, la tia Blanca la resaora, la tia Milieta de Barxeta, el tio Vicent el Moreno de Torrella, la tia Estrela d'Alboi, la tia Delfina del Genovés, la tia Nievetes, la tia Leonor, la seua pròpia àvia: Otília Borredà, de Benigànim...

Si es posa a cantar, fulleja el vell arbre del folk al vent de les danses del Grup Sarau (La Llosa de Ranes), de l'Escola de Danses de Xàtiva, del grup Canyamars (Canals), del Grup de Danses Sant Jordi, d'Alcoi, de Ròtova, Cocentaina, Alzira, Carlet i Ontinyent, de Ròtova, Cocentaina, Alzira, Carlet i Ontinyent.

Si es posa a cantar amb Ball a banda, de L'Olleria, el carrer s’omple d’alvaes i improvisacions per a delícia de grans i joves, i una emoció compartida llaura la joia de viure. Com diuen els papers, La seva veu potent i eficaç, la seva extrema naturalitat escènica i la seva enorme gràcia per introduir les cançons amb recursos populars divertidíssims, l'han convertit en una figura de referència de la cançó dels Països Catalans.

“Botifarra” està aconseguint moltes coses que pareixien impossibles: ha fet que les cançons tradicionals de La Costera i La Vall d’Albaida, que només recordaven el més vells de cada poble, tornen a ser cantades per joves i xiquets; que gent de corbata pague 24 € a Torroella de Montgrí per escoltar un cant de batre (si aquells pobres llauradors alçaren el cap!); que un disc de música tradicional en valencià porte venudes més de 6.000 còpies; que el buscador d’internet Google done més 50.000 enllaços al teclejar Pep Gimeno Botifarra; o que els seus videos penjats a You tube hagen estat visionats més de 200.000 vegades.

El 2006 enregistra Si em pose a cantar cançons (Cambra Records, 2006). Ara està treballant amb Te’n cantaré més de mil.

dissabte, 27 de juny del 2009

LENGUAJES, PROCESOS, CREACIONES, INDOC BCN


LENGUAJES, PROCESOS, CREACIONES.
Encuentro de Documentalistas

INDOC-BCN / Documentalistas Independendientes
Proyección y debate
Sábado 27 de junio / 17 a 22 horas
Pou de la Figuera - Forat de la Vergonya
Sant Pere Mes Baix, 70, Casc Antic


Explorar: http://www.art-mirall.org/arte1/virtual.htm

Título: El botellon
Realización: Oscar Rodriguez, Jordi Secall.
Duración: 9 min. Barcelona. 2006
Sinopsis: Una de las primeras intervenciones de los mossos d'escuadra, despues de inplantarse en Barcelona Y con la recién aplicación de la polemica ordenanza cívica.

Título: Sísifo
Realización: Eva Legido Quigley
Sonido: Fernando Sáez
Duración: 5 min. Barcelona.
Sinopsis: Sísifo es un documental ensayo (essay que parte de la interpretación del mito griego de Camus, para buscar una explicación nueva para nuestros tiempos de crisis. ¿Por qué (ésta es
la pregunta) todos seguimos empujando nuestra roca en un eterno "desaprovechamiento" de nosotros mismos o en un eterno desperdicio de nuestro potencial?.

Título: Retrat d'estudi, Baton
Con: Andriy Antonovskiy, Catalina Girona, Marcelo Muñoz, Hermann Orduña
Realización: Marta González
Duración: 28 min. HD. Barcelona. 2008
Sinopsis: El proceso de realización de un collage es el punto de partida para conocer a Andriy Baton Atonovskiy, un artista y poeta ucraniano, afincado en Barcelona. A través de sus palabras nos esbozará un retrato de sí mismo hecho con unas pocas pinceladas de su vida y sus ideas.

Título: 80 años: El mobing en el plan de las casas baratas del barrio Bon Pastor.
Realización: Maria Moreno, Sofie, Pablo Molano, Oscar Rodriguez.
Duración: 42 min. Barcelona. 2006

Título: Nómadas
Realización: Sac-Nicté García
Duración: 20 min. HDV. México. 2009.
Sinopsis: María y Sixto son mis abuelos, ambos han recorrido un largo camino, siempre viajando como nómadas llevando a cuestas sus recuerdos. Exiliados del campo, se fueron a vivir a la gran ciudad y desde entonces no han regresado. Hoy emprendo con ellos un viaje a estos míticos lugares de mi infancia, al reencuentro con su pasado y con ellos mismos.

Título: Pere Puig Domenech Mentirer
Realización: Oscar Rodrigez, Jordi Secall
Duración: 6min. Barcelona, 14 Abril´09
bloqueo del CSIC en el marco de la Setmana de lluita contra els transgènics, por el colectivo Transgenics fora //Nota// Este domingo 28 junio a las 12h. en pl. Catalunya, habrà una manifestación multitudinaria, con gente de toda Catalunya, con el lema "SALVEM LA
ILP SOBRE TRANSGÈNICS";
contra el veto antidemocratic!! del psc,ciu i pp? en la Iniciativa Legislativa Popular.La manifestación con el lema "democràcia, salut i bons aliments" es convocada per la Plataforma Som lo que Sembrem?.

ART-MIRALL
Laboratorio de Creación / Galería de Arte / Proyectos, Ciudad y Paisaje BARCELONA

http://www.art-mirall.org/

dijous, 25 de juny del 2009

BOUESIA 2009, DISSABTE 27 DE JUNY: MERIDIANA: MÚSIQUES DEL MÓN



FESTIVAL D'ESTIU
BOUESIA 2009 DISSABTE 27 DE JUNY
23.00 H.

MÚSIQUES DEL MÓN. MERIDIANA
PLAÇA DEL BARRACOT

“Lo Delta fecunda la mar i neix un bouet”. Miquel Àngel Marín dispara el tret de sortida de la Bouesia 2009 presentant la primera celebració del FESTIVAL D'ESTIU BOUESIA 2009. El DISSABTE 27 DE JUNY a les 23 h. a la PLAÇA DEL BARRACOT actuació de
MERIDIANA: MÚSIQUES DEL MÓN.
El bouet es rebut amb les cadències marítimes de

NEILA BENBEY veu
JORDI RATLLO taula tarang
LUIGI CABANACH guitarra.

La llarga experiència de Luigi Cabanach, guitarrista de grups que van transformar la Barcelona dels 60 i la de Jordi Rallo amb les taules melòdiques de l'Índia, instrument que ha introduït en molt diversos estils musicals, ha generat un elixir, nascut de la llavor que junts van plantar el 1985 fundant MERIDIANA. L'Alquímia d'aquests dos músics, al costat de la càlida veu de Neila Benbey, ha destil·lat nèctar fermentat lentament sota la llum de la Mediterrània.

Luigi Cabanach: S'inicia al Conservatori del Liceu de Barcelona . Estudis de flamenc a Granada, Còrdova i Sevilla . Cofundador del grup Màquina!. Forma part de l'Orquestra Mira-Sol . Cofundador del grup Música Urbana. Colabora amb Gato Pérez als seus dos primers discs. Actuacions amb Joan Manuel Serrat. Composició d'un estil mediterrani d'autor. Colabora amb Mª del Mar Bonet (Gavines i Dragons). Fundació del grup MERIDIANA.

Jordi Rallo: Set taules afinades. Estudia taules amb el mestre Utam-das en Rishikesh (India). En els últims 25 años, introdueix aquest instrument en diferents gèneres musicals: Mª del Mar Bonet (Mediterránea), Els trovadors (mediaval), Etérea (experimental), Nas Marrakech (gnaua), Maram (jazz) Gani Mirzo (Kurdistán), Orkestina (Balcanes), Ginesa Ortega (flamenco), Albert Vidal (teatro), Comediants (teatre), Jackson Brown (cantautor), etc., fent gires i col·laborant en una trentena d'enregistraments. Amb el grup MERIDIANA, desenvolupa una nova de taules afinades, obtenint amb sis taules agudes, les dotze notes de l'escala occidental (dues notes per cada taula), enriquint les possibilitats de l'instrument que a més de marcar el ritme, també interpreta melodies.

Neila Benbey: El seu art neix bevent de la cultura algeriana que posteriorment desenvolupa a Barcelona, connectant amb diferents músics, Gani Mirzo (llaüt), Mariona Segarra (cantant), el grup Suk (producció del taller de músics) i Comediants (1001 nits). Col·labora amb el pianista i creador Carlos Santos en la lectura del poema Tristan i Isolda . Té el seu propi grup de música popular algeriana. Amb el gup MERIDIANA canta en Àrab, Francès, Castellà, Català i Anglès i és autora de algunes lletres del repertori.

http://www.myspace.com/meridianatrio

BOUESIA 09:

ACTES PRINCIPALS
Festival d'estiu Bouesia 2009

Dissabte 27 de juny
23.00 h. Músiques del món. Meridiana (Plaça del Barracot)
Diumenge 5 de juliol
19.00 h. Espectacle de circ amb Passabarrets Joglars (Plaça Coliseum)
Dissabte 18 de juliol
23.00 h. Jazz amb Joan Robles Trio (Delta-Hotel)
Dissabte 1 d'agost
Música clàssica amb Juan Miguel Alonso i el Quartet de Girona (Cambra Agrària de Jesús i Maria)
Del 23 al 25 de juliol
V Aplec de Bouetes

Taller de dansa de Roberto Olivan
Dilluns 29 de juny
22.00 h. Espectacle d'obertura: Lantern show
Dissabte 4 de juliol
12.00 h. Casament contemporani amb contact-impro en un camp d'arròs

Foto i il.lustració: MERIDIANA

dimarts, 23 de juny del 2009

«BÉLGICA», DE JOSEP CARNER, per Orlando Guillén

«Bélgica», de Josep Carner
Orlando Guillén

La poesía de Josep Carner y los jóvenes preuniversitarios. Texto original del poema “Bélgica” y versión del autor

Hace unos días un buen número de aspirantes a la condición de estudiantes universitarios presentaron en Barcelona su examen de selectividad en las modalidades de castellano y catalán. Maite Gutiérrez de La Vanguardia cuenta esto, que aquí gloso de la edición del 10 de junio:

Nada más ver los primeros versos [del poema Bélgica, de Josep Carner] de la composición que servía como texto en la opción A del examen de catalán, muchos preuniversitarios pasaron página. “Yo lo he visto y he dicho ‘no entiendo nada’, así que lo he descartado”, comentaba una chica a su amiga tras acabar la prueba... “¿Qué es esto?” o “¡poemas no, por favor!” eran algunas de las frases que se oían por los pasillos.

En estas condiciones, la mayoría aspirantil se inclinó por la opción B que, menos mal, era un fragmento de la Introducción a La Ilíada de Jaume Pòrtulas.

Por si a alguien se le ocurriera pensar que por tratarse de un poema la alternativa A era “más difícil” que la B en términos de alcance espiritual, de estructura o de textura poéticas..., en la edición de referencia Magí Camps, tras preguntarse “¿Podemos precindir de Carner?”; “¿tan difícil es de entender?”, informa: “El examen de selectividad centra una parte reducida en el autor y su poema, y el resto son análisis sintácticos, cuestiones semánticas, sinónimos, fonética, comprensión lectora... Nada que no se pueda extraer de cualquier otro texto”. Según Gutiérrez, el de Pórtulas, mayoritariamente elegido, “tampoco convencía del todo” y era considerado “confuso”, mientras que el poema carneriano, joya prístina de la lengua catalana, llanamente “asustó”. Y el examen de catalán se tuvo por “más complicado” que el de castellano, donde la masa de futuro universitario se podía inclinar por la prosa piedrapómez de la ministra de “Igualdad” del gobierno de España.

Esta muestra sociológica impecable de juventud europea con pretensiones universitarias confusa y asustada por la poesía misma o por un texto académico serio sobre aún más vieja poesía, permitirá sin duda a otros clarificar órdenes de destino de lo humano que se abren como una interrogante funesta sobre el espectro presente y sobre el mediato del sentido último de las universidades o sobre los valores de asentamiento de la actual enseñanza preuniversitaria en Cataluña y en Europa, y sobre la necesidad educacional de ofrecer percepción crítica y creadora del mundo frente a la globalización uniformadora de la infamia en cerco que todo lo invade y avasalla.

Hay otra juventud europea sin embargo que vive y vindica la poesía. Hace poco asistí a una lectura de poesía de Enric Casasses, a reventar de público en gran parte juvenil cálido y participativo, y con este mismo autor, y en montaje poético y musical, viví no hace mucho la experiencia similar allí donde se presentó o presentara, y espiritualmente enriquecedora de nuestro espectáculo bilingüe «Untame la barba», con el que presentamos a la consideración general mi libro de libros de traducciones, monumental y panorámico de la poesía de su título, «Doce poetas catalanes del siglo XX», todavía inédito pero ya no por mucho tiempo, digo yo. En el cuerpo principal de este volumen doy a los lectores de mi idioma, junto a los de los demás autores que lo componen, el libro El cor quiet (Serenidad o El corazón en calma) de Josep Carner, y en el “Apéndice de varia intención” que lo corona, muestras dispersas amplias de prosa y poesía de la mayoría de los poetas incluidos o de otros sobre ellos. De Carner incluyo, uno entre muchos, precisamente el poema “Bélgica”, que ahora ofrezco en desagravio, en su original y en mi versión. Cualquiera podrá advertir que es un poema placentero hasta de su propia belleza humana y más claro que el agua de las fuentes del Elíseo:


BÈLGICA

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de paraules i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb present de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien –ai, badats- oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
-És el senyor de cada dia.


BÉLGICA

Si fuesen mi destino las tierras extranjeras,
me agradaría envejecer en un país
donde la luz se filtrase sonriendo, gris y amarilla,
y hubiese prados y ojos de agua y aceras
guarnecidas de arces, olmos y perales;
vivir tranquilo, nunca bajo estigma,
en una nación de buenas gentes unidas,
como corazón junto a corazón ciudad junto a ciudad,
y calles y farolas por el prado avanzando.
Y cielo y nube, tiernos o crueles,
permaneciesen cautivos en canales de agua trémula,
toda ella deseo de reflejar las estrellas.

Me agradaría envejecer en una ciudad
con soldados no muy de a deveras,
donde la gente se enterneciese con música y pinturas
o con el bello árbol japonés cuando florece,
donde el niño y el obrero no inspirasen tristeza nunca,
donde se vieran interiores de casas de un moreno
de pipas, y charlas y hospitalidades,
de flores ardientes, magnífica sorpresa
hasta en los días más gélidos.
Y frecuentemente junto a un portal de iglesia
se estableciese el colorido de un mercado famoso,
con el botín de la mar, con los regalos de la tierra:
con mucho de todo para todos.

Una ciudad con el ocio suficiente
como para ver, por amor a la melancolía
o por deseo de novedad tintineante,
casas viejas con un parque donde aniden sombras
y muchas casas nuevas con jardincillos delante.
Se hallaría allí sabios de todo tipo,
y cien paraguas eminentes
integrarían -ay, abiertos- filas oficiales
en la inauguración de los monumentos.
Y de pronto, al borde de largas avenidas,
surgirían las hayas, las manchas claras de los estanques
para el amor, la alegría, la soledad y los lamentos.
Ayuno de tantas cosas y de tantas otras abandonado,
viviría entre los demás, un poco en cada uno.

Pero nadie
lo sospecharía al pasar.
Conocería por azar un viejo jardín
muy escondido, de manantial clarísimo,
y peces de oro en él, que dan mayor alegría.
Con migas en la mano, de mi dirían los niños:
-Es el señor de todos los días.




From: floresdeuxmal@yahoo.com.mxDate: Mon, 22 Jun 2009 19:07:55 +0200Original article is at: http://andorra.indymedia.org/news/2009/06/32285.php For copyright and privacy policy refer to: http://andorra.indymedia.org/process/disclaimer.php - http://andorra.indymedia.org/process/privacy.php

Il.lustració: Paul Delvaux (1897-1994): L’Alba a ciutat, 1940. Oli sobre tela, 130 x 150 cm. (Catàleg exposició Fundació Caixa Catalunya, Barcelona 1998).

divendres, 19 de juny del 2009

BOUESIA 09: UNE LABORATOIRE DE MAGIE


AVANÇ DEL PROGRAMA DEL RECITAL CONCERT DE SERGE MINNEN: UN LABORATOIRE DE MAGIE
Bouesia 09
divendres 24 de juliol 09
Bar Universal
1) Incantation
2) Deimos
3) Sublimation
4) Le tombeau de Diphante
5) Serpens Ignis
6) Mar de la Sérénité
Serge Minnen (Brussel·les, 1952) és un poeta i compositor alquimista: la seva obra en mots de Peter Pelckmans és l’exploració d’un univers musical que revela una realitat misteriosa liminar i totalment desconeguda (Blaazuit, 1996).

Format musicalment a Bèlgica (Premi de la Société Liégeoise de Musicologie), té una relació cardinal amb Catalunya. Estudià guitarra i viola amb Lopàtegui, i Composició i Contrapunt amb Josep Soler. Visqué a la finca familiar davant la mar de Montroig del Camp, on trobà un dels llocs màgics de la seva inspiració, el santuari de la Mare de Déu de la Roca (1993, Concert amb Solange Labbé, soprano).

Tot passant pel conceptualisme i el minimalisme, SM és essencialment inspirat pels músics de l'Edat Mitjana i del Renaixement, privilegiant en la seva escriptura contrapuntística el sistema diatònic modal, situant-se en una perspectiva de tornada a l'edat d'or de la polifonia franco-flamenca, una «World Music belga sàvia». Atorgant un lloc particular al text, del qual és sovint l'autor, Serge Minnen compon una música essencialment vocal. Casa les veus amb els sons del llaüt, del clavecí, de la viola i de l'orgue positiu. Fenomen que accentua per l’ús freqüent del segell «androgin» de la veu de contretenor.

El 1984 composà la primera versió de Sublimation (CD: Tamgram, 1996) per posar la banda sonora a una adaptació cinematogràfica de La Rosa de Paracelso de J.L. Borges (amb l’actor Jean-Roger Causimon). Punt d’inflexió que el portà a l’estudi i l’aprofundiment de l'alquímia, la càbala o, fins i tot, de la psicologia profunda. Sistematitza en la seva investigació formal certs procediments ocultistes tal com l'aritmosofia (simbologia dels nombres) i la guematrià («simbologia de les lletres»), creant obres on estructura i text interactuen per la simetrització dels símbols: les línies contrapuntístiques resoludament melodioses porten l'auditor cap als arquetipus de l'inconscient i participa en el poder màgic del verb.

Seguint un concepte de la seva invenció, Goètica, SM ha creat igualment sèries de grafismes musicals. Fundades sobre les propietats dels «quadres màgics», sèries de formes poden ser engendrades ad infinitum. (JC)
Il.lustració: MAR DE LA SERENITAT, goètica per Serge Minnen

BOUESIA 09: ESQUELLESTRIC


DISSABTE 25 DE JULIOL LA BOUESIA CONTEXTUAL

PRESENTA


ESQUELLESTRIC

-revista d'esquelles caminada, navegada i a motor.

Vora del riu, des del Pas d’Olmos al pas del Baló, i carrer Goles de l’Ebre: 18 h.


TERRY RILEY, "IN C" A LA BARCASSA,
pas del Baló, a les 20 h.



ESQUELLADA, UNA MÚSICA IRREGULAR I SALVÍFICA DE LLORENÇ BARBER


Saturn, matava tots els seus fills mascles, per així assegurar-se el tron, ja que li havien predit que un d'ells el succeiria. Cíbele, a l'anar a parir a Júpiter, demanà als coribants que organitzessin un estrèpit infernal amb els seus escuts metàl·lics, de tal manera que els plors del fràgil recent nascut no foren escoltats per Saturn. I és esta acció salvífica dels coribants, la que de maneres una mica xusques i molt poc explicades ha aplegat fins a nosaltres.


Per a dur a terme esta CORIBIANTADA, vos demanem que vingau amb un fum de llaunes, claus, esquelles i altres metalls que pugau recollir, nugats a una corda tan llarga com els elements que hi afegiu; a una senyal tots ens ficarem a arrossegar per terra estos elements metàl·lics a fi de retronar els aires i ajudar amb el so a salvar de nou la tendra vida que naix entre nosaltres.
LLORENÇ BARBER és un dels compositors contemporanis més reconeguts mundialment. CARLES HAC MOR diu de LLORENÇ BARBER, al pròleg a Músiques d'Intempèrie, Arola 2009:
Llorenç Barber demana paralitzar una ciutat, hi fa tocar les seves campanes, i deixa que la gent campicom vulgui i que, si algú opta per fer atenció a les campanes, ho faci des d'on li sembla que les escoltarà més bé. I el que sentirà l'oïdor és una música que, estrictament, no otrnarà a escoltar mai més i que serà diferent de la música que a altri li ha arribat des d'altres indrets de la ciutat. En aquesta boupartitura Llorenç Barber proposa a l'oïdor esdevenir també
artífex del concert.
Més informació i programació en curs prémer BOUESIA 09
il.lustració: CAMPANA, Àngela Buil, gravat de 2007

divendres, 5 de juny del 2009

FIRA DEL LLIBRE EBRENC 09 I LITTERARUM, MÓRA D'EBRE




Programació Litterarum, 2a fira d'espectacles literaris
i
6a Fira del Llibre Ebrenc
2009
5, 6 i 7 de juny a Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre)
Descarregueu els programes:
Litterarum, 2a Fira d'espectacles literaris
6a Fira del Llibre Ebrenc
Us esperem a la festa dels llibres més important de casa nostra!!!

dimecres, 3 de juny del 2009

Ester Xargay: EIXIDA AL SOSTRE, amb imatges de Vicenç Viaplana, 15 de juny del


Dilluns 15 de juny del
2009, a les 19h,
al Brossa Espai Escènic
(c/ Allada Vermell, 13
Barcelona)


Sou convidats per Arola Editors i el Brossa Espai Escènic
al concert-lectura del llibre
eixida al sostreamb poemes d’ Ester Xargay
i imatges de Vicenç Viaplana,
publicat per Arola Editors dins la seva col·lecció
La imatge que parla.


El concert-lectura serà accionat pels seus autors,
Vicenç Viaplana i Ester Xargay,amb vídeo d’Adolf Alcañiz i música de Miquel Àngel Marín,i presentat per Carles Hac Mor.
Foto: FRANCESC GELONCH: Ester Xargay, Barcelona 1908

dilluns, 1 de juny del 2009

POLISH CHAMBER PHILHARMONIC I MIQUEL ÀNGEL MARIN AL METROPOL DE TARRAGONA, DL 2 VI 09


Dimarts, 2 de juny de 2009 Teatre Metropol, TARRAGONA
A les 20 hores

Any XLVII Curs 2008/2009
Activitat 2.186 Concert XXVIII
XXIV CICLE D’HIVERN
Curs 2008-2009

PROGRAMA

I

El barber de Sevilla, obertura Gioachino Rossini (1792-1868)

Concert per a clarinet núm. 2 en mi b M Ludwig Spohr (1784-1859)
Allegro.
Adagio.
Rondo. Alla Polacca

Miquel Angel Marín, clarinet
II

Simfonia núm. 3 en mi b M. op. 55 “Heroica” Beethoven (1770-1827)
Allegro con brío
Marxa fúnebre: Allegro assai
Scherzo. Allegro vivace
Final: Allegro molto

POLISH CHAMBER PHILHARMONIC

POLISH CHAMBER PHILHARMONIC ORCHESTRA: Fundada per Wojciech Rajski el 1982, la Polish Chamber Philharmonic Orchestra està constituïda per un grup de joves talents musicals que han arribat a solistes pel seus propis mèrits. El seu repertori està format per obres dels més importants compositors de totes les èpoques. Han tocat en les més famoses sales de tot el món, com la Salle Pleyel de París, el Teatro Real de Madrid, el Kennedy Center de Washington, el Gasteig de Munich, el Gewandhaus de Leipzig, el Musikverein i Grosser Konzerthaussaal de Viena, la Philharmonie a Berlín i a Sant Petersburg, la Musikhalle a Hamburg, el Concertgebouw a Ámsterdam i l’Auditori de Barcelona. També ha pogut tocar amb els solistes més importants del món, com Rostropovich, Zimmerman, Szeryng, Dumay, Geringas, Frantz, Kogan, Eschenbach, Arrau, etc. També ha fet enregistraments amb els segells EMI, Claves, Le Chant du Monde, Midas, Thorofon i Wifon.

Wojciech Rajski, director
Neix a Varsovia l’any 1948. Ha dirigit en importants festivals com el de Montpeller, Praga, Schleswig-Holstein, Passau, Varsovia, Ludwigsburg, Flandes, Gran Canaria i Copenhague, i totes les actuacions han merescut grans elogis i reconeixements. Sovint és convidat per dirigir a Mèxic, Grècia, Hongria, República Txeca, França, Anglaterra, Alemanya i Rússia. També ha tingut el plaer de col·laborar amb solistes de primera classe com Rostropovich, Zimmerman, Szeryng, Dumay, Geringas, Frantz, Kogan, Eschenbach y Arrau. Ha efectuat diversos enregistraments per als segells EMI, Le Chant du Monde, Claves, Bis, Midas, Thorofon, Wifon,

Andrea Capecci, piano
Italià, neix el 1984. Finalitza brillantment els estudis de piano. Obté importants premis en diversos concursos com Città di Pisa, Città di Acquasanta Terme (1996); Città di Moncalieri (1997); Mascia Masin di Sangemini (1998); Città di Camerin, Città di Cesenatico, Coppa pianisti d’Italia di Osimo (1999); Città di Torano Nuovo, Città di Guardiagrele (2002). Primer premi en el concurs Nei giardini dell’Aulòs in 1997 en Rimini i el 2000 en el certamen Città di Gabicce Mare. Premiat en importants concursos internacionals. Actualment realitza estudis de perfeccionament a Live Music Now/Yehudi Menuhin a Frankfurt.

Miquel Angel Marín, clarinet
Clarinetista nascut a La Cava -Deltebre, al Delta de l'Ebre. Ha estudiat a Catalunya, amb Antoni
Sebastià i Juli Panyella i a Alemanya, amb Wolfgang Meyer. Solista clàssic i músic de cambra
i orquestra; com a solista s'ha presentat amb les orquestres: Polnische Kammerphilarmonie (1997), de Cambra del Conservatori de Moscou (1998), do Norte (1998), Leos Janacek Ostrava (Festival Torroella de Montgrí, 2002), Cambra de Brno (Palau de València, 2003), Cambra de Vila-Seca (2006), Simfònica Martinu Zlin (2007); ha tocat amb els quartets Moyzes, Venus-Kapralova i Dafna (quartet resident de l'Orquestra Filharmònica d'Israel), els pianistes Dalton Baldwin, Eduardo Hubert, Sariel Maler i el clarinetista Wolfgang Meyer; ha format part de l'Orquestra do Norte (Portugal) i ha col.laborat amb les Orquestres Filharmonia de Galícia, Simfònica de Galícia i Cambra Filharmònica Txeca. Ha gravat per a Catalunya Música i Radiodifusió Portuguesa (RTP).El seu interès per altres manifestacions musicals l'ha portat a actuar en concerts de flamenc amb Duquende, accions poètiques amb Carles Hac Mor i Ester Xargay, pel.lícules de cine mut amb Carles Robert, i a compondre música per a teatre, dansa i vídeo. És professor de clarinet en el Conservatori de Vila-Seca. Ha publicat dos llibres, "Lo clarinet és l'aixada" (Emboscall i Cafè Central) i "Si el clarinet és l'aixada, l'orquestra és la fusteria" (Arola).
Foto: JA: Miquel Àngel Marín, Barcelona 2007

dissabte, 23 de maig del 2009

Revista Underground Metrotransportada, línea 3 i 4 metro, 20 h


El recorregut de la Revista Underground Metrotransportada es farà per les estacions de metro de la línia 3 i de la línia 4, en què hi ha instal•lades obres artístiques.


Les intervencions poètiques tindran lloc als vagons del metro durant el trajecte d’una estació a l’altra, i també a les andanes de les estacions on hi ha aquestes obres. Així, la poesia, en anar amb metro, esdevindrà subterràniament urbana i els seus versos incitaran els viatgers a la participació i es compenetraran amb l’esperit de l’art del metro a fi de generar una manifestació lírica ben insòlita.


Amb la participació d’Anna Aguilar-Amat, Andriy Antonovskiy, Andreu Galan, Francesc Gelonch, Catalina Girona, Miquel Àngel Marín, Jordi Nopca, Patrícia Tosquella i David Ymbernon.

Conducció: Carles Hac Mor .
Foto: Boucèfal i Ja: Home d'Agua, 2009

divendres, 22 de maig del 2009

BOUESIA 09: PROGRAMACIÓ EN CURS


BOUESIA 09, FESTIVAL DE POESIA DE DELTEBRE,
DEL 23 AL 25 DE JULIOL.

DIJOUS 23, L'OLLA DELS BOUS (PERBOUFORMANCE i BOUJAZZ):

L'EDITORIAL LA CANTÀRIDA I LEROY CARDWELL (Palma de Mallorca i Anglaterra?) presenta el llibre: 'Gorrió a la farina del forner/Sparrow in the Baker's Dust' de Leroy Cardwell.
Sala Ramon Calvo, 19 h.


JOAN MARC CLOFENT, happening,
Sala Ramon Calvo, 20 h.

FRANÇOIS TUSQUES, boujazz
l’Universal, 23 h.

DIVENDRES 24, FAR0S DE LA BOUESIA:
SERGE MINNEN: Un Laboratoire de Magie, 18 h: UNIVERSAL

CARLES ANDREU / FRANÇOIS TUSQUES - Autobiobougrafia parlada i cantada.

Sala Ramon Calvo, 20 h.

'CONTEXTUALS' Anna Rubirola (Barcelona), Maria Montseny (Cardedéu), Miquel Àngel Marín (La Cava-Deltebre).
Sequers del sindicat arrosser, 21 h.
HOMENATGE A JOSEP BO "DEL SIFONERO",
PEP GIMENO "BOTIFARRA"
Plaça Mossèn Gabriel Zapater, 23 h.


DISSABTE 25, BOUESIA CONTEXTUAL:

ESQUELLESTRIC -revista d'esquelles caminada, navegada i a motor, coordinada per LLORENÇ BARBER (Aielo de Malferit, València). Vora del riu, des del Pas d’Olmos al pas del Baló, i carrer Goles de l’Ebre. A les 18 h.

TERRY RILEY, "IN C" A LA BARCASSA, per a 25 músics i no-músics. Coordinació: Usted es un colectivo (Barcelona).

pas del Baló, a les 20 h.

BOUETES A LA PAELLA –Regsexcital de Bouversos.
Bar Clàssic, 23 h.:


ALBERT ARAGONÈS (Tortosa),
ANDREU GALAN (Alboraia; Barcelona),
ANDREU SUBIRATS (Tortosa; La Fresneda; Barcelona),
ANNA RUBIROLA (Arenys de Mar; Barcelona),
ANTONI MATEU (Reus),
BENET ROSSELL (Àger; Barcelona),
BLANCA LLUM VIDAL (Casserres; Barcelona),
Boueixida al Sostre, ESTER XARGAY i VICENÇ VIAPLANA (Sant Feliu de Guixols; Barcelona),
BOU'JS LLUNÀTICA
CARLES HAC MOR (Lleida; Barcelona),
CHEMA BOU (Celler Quim, Tarragona),
CINTA MULET (Horta de Sant Joan, Tarragona)
CLARA FRANC (La Cava-Deltebre)
CATALINA GIRONA
ANDRIY ANTONOVSKY (Ucraïna; Barcelona),
Coser y Cantar, MONTSERRAT PALACIOS (Mexico, D.F.),
DAVID YMBERNON, ELISABET AUGÉ, DADÀ i DAIDA YMBERNON (Igualada; Tàrrega; Barcelona),
EDUARD CARMONA (Jesús i Maria-Deltebre; Barcelona),
ELISABET HAGER (Tirol, Aústria; Berlin),
EMIT SNAKE-BEINGS (Hamilton, Nova Zelanda),
ENRIC CASASSES (L'Escala; Barcelona),
GARFIO DE DOMA, SEBASTIÀ JOVANI i VÍCTOR NUBLA (Gràcia),
IOLANDA.........(Nova Zelanda; Barcelona),
JAVIER CABALLERO i PRIYA IRENE CABALLERO LÓPEZ(La Cava-Deltebre; Barcelona),
JOAN TODÓ (La Sénia; Barcelona),
JORDI CASADEVALL (Celrà),
JOSEP PEDRALS (Barcelona),
JOSEP RAMON ROIG (Tortosa; Barcelona),
LEROY CARDWELL (Austràlia).
Les paraules de Wittgenstein, CARME LÓPEZ, CARLES ANDREU i ANNIE ANDREU (Campillos Paravientos; Montroig de Tastavins; Paris),
LLORENÇ BARBER (Aielo de Malferit),
MARIA MONTSENY (Cardedeu),
MIQUEL ÀNGEL MARÍN (La Cava-Deltebre; Tarragona),
PACO MORALES (La Cava-Deltebre),
PAU CASTANYER (Palma de Mallorca),
RAFEL FORS (La Cava-Deltebre; Barcelona),
SERGE MINNEN, Un Laboratori de Màgia (Brussl·les)
SÒNIA GÓMEZ (La Sénia; Barcelona),
VANESSA GARCÍA (Benicarló; Tarragona)

Llista provisional.
MÉS INFORMACIÓ: al cercador del bloc: Bouesia 09, José Bo, Bouesia 09: SM: Une labaratoire de Magie, Bouesia 09: esquellestric
FOTO: JA: Nou de Benet Rossell perseguida per la Bouesia, iv 09

JOSÉ BO, "FARO" DE LA BOUESIA 09


José Bo (1925), lo Sifonero, és un riu de saber que fecunda la terra d’arròs, terra de fang. Saxofonista i poeta, canta l’orgull del cavero vanant-se d’haver aixecat èpicament casa, nissaga i poble. Si Sebastià Juan Arbó posa les Terres de l’Ebre a la mar de la literatura, si Jesús Montcada testimonia lo riu i el Camí de Sirga, lo Sifonero posa en solfa l’univers del poble. Col·labora en la revista Antena (1951-1953), testimoni de la recerca del nostre imaginari a partir de l’actualitat i la guspira del moviment de la segregació i la crítica social[1]. Funda la Societat Musical Espiga d’Or (1980). Xiulant, xiulant, basteix la banda sonora del Delta com els cullerots, bernats, xarxets, coll verds, fotges, garses. Bàsic i fonamental, com els canyars i les basses, celebra el treball arduós dels peus descalços, de L’esquena molta d’anar acotxats:

homes i dones ,
tots van al camp,
aigua als genolls,
mig estacats;
[2]

Si un poeta pot passar a l’Enciclopèdia per un vers feliç, Terra d’arròs, terra de fang, les seves cançons ens donen la clau de volta, “qui canta els seus mals espanta”: canten i riuen, canten i riuen / i conten xistes per no gemegar. De manera que la seva música s’alimenta de la saviesa popular no sols de les parèmies i la jota (...sento cantar a Perot / lo tabal i la dolçaina / que fan tremolar el meu cor.)[3], del registre de la llengua parlada (lo cavero[4]), sinó també de la rabiosa actualitat (l’estraperlo, les colles de valencians, la quartana, la Venturera...), la ironia i la crítica social:

Encara els senyorets de la capital
es queixaran de què l’arròs es paga
molt car, molt car, molt car...
si ells comprovessin lo que es sofrix,
no es queixarien, no es queixarien...
[2].

Amb els anys les seves cançons són cantades arreu, han esdevingut memòria col·lectiva i, fins i tot, el grup Quico el Celio... ha universalitzat “Lo carrilet de La Cava”. Però encara és molt difícil accedir-hi a la seva obra ingent. Fet que justifica el vibrar de nostàlgia amb els seus versos, però, insisteixo en llegir-lo com un document de contemporaneïtat, ja que el millor no és el que s’ha perdut, sinó el temps que recupera. Així, a “Dies de Festa”, mal que evoqui el carro entoldat, les cavalleries lluint-hi arnesos com si sempre fos Sant Antoni, les festes de Sant Jaume o els bous a la Boquera, cal aprofitar l’ocasió, perquè la feina està enllestida, la garriga llaurada, el blat al sac i ben lligat, l’arròs birbat, fa bon temps i l’esperança de la collita d’arròs -i que es pague bé:

Avui que fa tan bon hora
i el dia es presenta clar
mos farem una paella
a la vora de la mar.
Portarem un feix de llenya,
la guitarra i un porró
i com tots estem de festa
passarem un dia bo.

Predomina la nostàlgia, certament, en les obres que conec, però la seva poesia ens fa present una vida certa i de debò, que fa pensar:

Bicicletes, estraperlo,
guardiacivils i estudiants,
sacs d'arròs, molts de pagesos
i colles de valencians,
embarassades, gent malalta
de quartana i de dolor,
i cistelles en pollastres,
alguna àdena i capons,
i aubergínies i tomates
per a regalar als sinyors.


Los jóvens van a la costa
i les dones al mercat,
los hòmens a pagar l'aigua
o a parlar a algun advocat
i a les voltes del migdia
a dinar a Casa Verdal,
i a la tarda cap a casa
a tornar a l'arròs bullit,
farinetes o recapte
i xapadillos rostits. [5]


Les xiques van molt mudades
en faldetes i gipó
les botes, molt ben cordades
i al coll un bon mocador.
Los xics, també van vestits
en faixa i en calçó estret,
les espardenyes de l'òstia
i al cap lo mocadoret.

Aquí juguen a les birles.
Allà tiren del garrot.
Més allà juguen a morra
per vore qui paga el got.[3]

José Bo, un riu que passa cap a la mar de la literatura. Fecunda el poble, “que era com un llibre que servava intacte el record de la vida passada”, deia Arbó. És per això que cal felicitar a la Bouesia 2009, que l’hagi plantat com el far de Buda al bell mig de l’esdevenir constant de la paraulatura entre lo riu i la mar. Un foc constant que ens guiï dia i nit en la lluita per l’experiència, tal com ens exhortava Goethe: “allò que has rebut dels teus avantpassats, lluita per conquerir-ho”.
JC


[1] Paco de Morales, Gairebé cent anys de soledat, kaké, Totosa 2000.
[2] “Terra d’arròs, terra de fang”
[3] “La carretera del córrer”
[4] cavero (Moran 159: variant popular no normativa, probablement del castellà), cf: Albert Aragonés: http://usuaris.tinet.org/aragones/webgeofolk/
[5] “Lo carrilet de La Cava”
FOTO: JA: La palla a l'ull, 2006

dissabte, 16 de maig del 2009

L'ILLA DELS BOUS, A L'HORIGINAL, 20 V 09: 20,30




HORIGINAL cafè+poesia
cicle poètic de l'obrador de recitacions i noves actituds literàries
ferlandina 29 ( davant del macba) Barcelona 08001
horiginalpoesia@gmail.com
http://horinal.blogspot.com/

DIMECRES 20 de maig 20,30 h.:

recital de poesia dels autors del llibre,

L’ILLA DELS BOUS


per celebrar els vint anys de la seva publicació







Jep Colomé

Emili Clarí

MÉS INFORMACIÓ SOBRE ELS AUTORS: http://www.beaba.info/
pre-visions
Dijous 28 de maig: nous alabatres!

divendres, 15 de maig del 2009

LA NIT DELS MUSEUS ‘09: ‘COL•LECSONS’(MUSEU FREDERIC MARÈS),

LA NIT DELS MUSEUS ‘09
Museu Frederic Marès
Dissabte, 16 de maig a les 20’30 i a les 23 hores


Nois i noies, amics, gent, poetes al vent!

Aquest dissabte una colla de 7 persones "desbrossarem" el Museu Marès en dos passis, a les 20.30 i a les 23 hores. Una horeta de flautes màgiques, ballarines emergint de pous, violins, màquines d'escriure convertits en instruments diabòlics, violes amb gambes i textos marcians. Tot això i més, totalment gratuït! pip-pip! Us adjuntem la nota de premsa escrita pels organitzadors. Si hi voleu assistir, cal que estigueu rondant pel museu ja abans del començament de les accions (jornada de portes obertes) o apropar-vos a recepció un xic abans i agafar una entrada gratix, que sinó, no us deixen entrar. De fet, comencem a recepció...un salut, un petó, un botó d'alegror!

aN/Driy i caT(a/l)Ina




‘Col·lecsons’(Museu Frederic Marès)
Un itinerari surrealista –amb textos, danses i sons– per les col·leccions del museu

Una parella de visitants, camuflats entre la munió de ciutadans que aprofiten la suggestiva oferta de ‘La Nit dels Museus’ per a endinsar-se en el riquíssim patrimoni que guarden els antics palaus de Ciutat Vella, comenten –en un diàleg a mig camí entre Ionesco i Groucho Marx– la onírica nit que se’ls prepara, d’inequívoques reminiscències berliozanes simfonia fantàstica. Davant seu, guiant la comitiva, un flautista i la seva ombra, que han eixit del pou, s’obren pas entre les més de seixanta-mil peces que el vell Marès va col·locar en aquest calaix de sastre que és avui l’antic Palau Reial Major.

Avivats pels sons i la dansa, capses de música, bicicletes, titelles, jocs i joguines, vestits i rellotges, vanos i pipes, bustos i talles, es desvetllen d’una letargia d’anys i s’apunten a la festa: ‘Col·lecsons’!!!. Tanmateix, com una premonició que el sinistre pou ens evocava, la nostra alegria serà efímera, perquè l’ombrívola cripta ens reserva una aparició fatal: un fantasma que, impel·lit pel so d’unes cordes esquinçades, ens assetjarà com un malson.


Catalina Girona - Andriy Antonovskiy guió/actors conductors
Margherita Bergamo acció corporal, teatre gestual, dansa
José Miguel Ruiz Zamarripa traverso
Diego de León typewriter (autòmata metal·lòfon)
Anna Casademunt viola da gamba
Anna Fernández violí

Idea i concepció
Joan Puigdellívol
Producció i coordinació
Stephanie Margaret Paff [Nia]
Regidoria
Romina Fusco

Dibuix anònim: intervenció de Catalina Girona a BROSSÀRIUM, Taca d'Oli, Reus 08