divendres, 9 de juliol de 2010

LA MOSCA TRAS LA OREJA: LA BOUESIA EXPERIMENTAL I SONORA

LA BOUESIA EXPERIMENTAL I SONORA

“Una curiosa deriva de este vivir pronunciante al que nos referimos es el muy interdisciplinar festival titulado BOUESIA que pone en pie cada verano Miguel Ángel Marín desde 2005 convirtiendo en fiesta (semi)espontánea todo tipo de intercambios poéticos que los recitales itinerantes por calles, playas, noches o transcursos del ebrio río Ebro en su tramo final o delta producen. En un provocador contexto fluido se amontonan intervenciones accionales, fonéticas, performáticas, ecológicas, musicales, etc., unas escritas y planificadas, improvisadas y espontáneas otras, hijas y herederas de ésta todavía fértil tradición oral local, la de más allá, como por ejemplo atender la creatividad de ese versificador jotero local que se llama lo Teixidor, o ese retomar la olvidada “esquellada” o el campaneo con latas y demás trastos encontrados como intervención grupal, sea de aprobación o reprobación de determinados comportamientos, etc."

LLORENÇ BARBER y MONTSERRAT PALACIOS: La Mosca tras la oreja: de la música experimental al arte sonoro en España, Fundación Autor - Sociedad General de Autores y Editores, Madrid 2009, p.172


LA MOSCA TRAS LA OREJA és un colossal un llibre que repassa la història de la música experimental y de l’art sonor en la España des del segle passat fins a l’ara mateix que va esdevenint-se. Un treball començat el 2003, però que conjuga els textos escrits pels autors paral•lelament a la seva experiència musical: “una conjunción de los textos escritos durante los últimos treinta años en reunión con investigaciones, ensayos y reflexiones recientes...” Del seu abast l’índex n’és el millor testimoni:


I. Revisión histórica

1. Un vivir en excepción, o del concepto al placer (1968-1983)

2. La movida intransición (1983 a 1992)

3. El individuo, la interacción y los mass media, o los 90 y el ataque del modo (1992 a 2001)

4. Los buceos en el código. Sonido, digitalización y nuevas tecnologías (retomando los años noventa hasta 2007)

II. El parque y las parcelas. Construcción temática

1. Nescio nomen. La improvisación o el acto de ser libre oyendo y sonando

2. Las músicas habladas

3. De la poesía visual a los Vjs, pasando por la revista objeto, o las imágenes como sonidos

4. El paisaje sonoro. El anfibológico mal de Stendhal, o del soundscape y las escuchas reducidas

5. La acción como acto artístico

6. Las instalaciones sonoras o sobre el sonido expósito ese

7. Del arte en transmisión: la importancia de Ars Sonora

III. Reconstruyendo paradigmas

1. Por una musicología distinta

2. Universidades, conservatorios y espacios de formación

Para no concluir

Anexo 1

A. Textos, proclamas y manifiestos

B. Senderos para el 2000: mixtos y académicos

Anexo 2

Cronología provisional para una historia de las músicas experimentales españolas

Referencias bibliográficas

Índice onomástico

Listado de ejemplos sonoros

Per tant és un llibre que recull les diferents corrents de la música experimental presents en la diversa geografia espanyola. Ofereix un gresol de mirades, apropaments i perspectives musicals travessant més de 500 páginas, per on transiten noms fundamentals (Ramón Gómez de la Serna, José Val del Omar, Joan Brossa, Francisco López, Eduardo Polonio o Carles Santos, i més etcètera). En paraules de Llorenç Barber y Montserrat Palacios, el treball tantàlic és:

"El resultado es fruto de nuestro empeño. Deseábamos levantar acta de estos más de cien años de acercamientos en nuestro país a ´lo sonoro´, como materia artística o artistizable. El libro recoge manifiestos, eventos y todo tipo de propuestas concebidas y realizadas por músicos y, sobre todo, por no músicos (arquitectos, poetas, pintores, cineastas...) españoles". I afegeix: "La mosca tras la oreja pretende poner en pie una historia jamás contada; quizá porque, hasta ahora, nadie había creído en este tema tan suculento y atractivo, pero, a la vez, tan disperso y fragmentado”.

LA MOSCA TRAS LA OREJA, “...zumbido des-concertante que desvía toda escucha habitual hacia extrañas poiesis”, es resumida saborosament així a la solapa:

Hablar de La mosca tras la oreja es enfrentarse a un tránsito fundamental para entender el mundo radicalmente nuevo en el que vivimos: tránsito que va desde un concebir arte y música como recreo, virtuosismo o producto, sueño o especulación a otro, inconcreto y en perpetua disolución en que el énfasis ya nos se pone en componer sino en disponer, no en concebir sino en recibir, no en sonido en sí (un sonido son todas las maneras de ser escuchado), no en el instrumento, ni si quiera en el tiempo, sino en la situación creada y en todas las conexiones que tal situación es capaz de generar en quien se adentra en ella.

LA MOSCA TRAS LA OREJA porta un complement sonor, format majoritàriament per material “inédito, autogenerado y recién salido del ordenador”: 4 CD.

En la presentació d'aquesta panoràmica de la trajectòria de la música experimental a Espanya, el 7 IV 2010, a l’auditori del Macba, va comptar amb les paraules de Josep Manuel Berenguer, Carles Hac Mor, Rubén cLópez Cano, Víctor Nubla, Carmen Pardo i Ester Xargay, i amb les accions musicals de Llorenç Barber, Montserrat Palacios, Tres i Miguel Ángel Marín, cosa que va exemplificar la concepció oberta i interdisciplinar del fer artistic que estudiat en el llibre: un esdevenir constant en el que conflueixen músics i no-músics.

Un llibre que no té pèrdua, escrit en un estil que et porta per una lectura plaent. Imprescindible.

Foto: A. Estevez: Llorenç Barber, Pontevedra 2010, Vikipèdia

dijous, 8 de juliol de 2010

ANDREU GALAN: CANSAT DE DIUMENGES. BOUESIA 2010


Andreu Galan i Martí (Alboraia, l’horta de València, 1980) és un boueta excepcional i entusiasta ( http://bouesia2.blogspot.com/2008/10/andreu-galn-i-mart-lhoriginal.html  : SECRETS DE L'ALQUÍMIA BOUÈTICA). Encara defensa l’escola com a faedora del despertar poètic de xiquets, per això ha endegat amb amb la poetessa Martina Escoda, Pissiganya. Revista de poesia per a xiquets de 0 a 100 anys (http://www.pissiganya.cat/ ), que és un web dirigit a infants, pares i educadors i que té la funció d’estimular la creació poètica infantil i mostrar les creacions poètiques fetes per i per a xiquets. Tal l’hem vist a VANDEBOUS, el Festival de Poesia de Vandellòs, el poble més poètic del món on Apol•lo escollia els llorers per coronar els poetes (http://bouesia2.blogspot.com/2010/05/vandebous-incessant.html on trobareu les referències fotogràfiques i, fins i tot, el reportatge de la Televisió de Vandellòs, magnífic, de l’Eduard Margaleff). Però, avui parlarem de la seva poesia impresa, disparada a partir de ser un dels antologats a PEDRA FOGUERA –“La realitat és un incendi; la poesia consisteix a preservar-ne les flames”: http://bouesia2.blogspot.com/search?q=PEDRA+FOGUERA&updated-max=2008-05-14T22%3A11%3A00%2B02%3A00&max-results=20. A la sisena Bouesia, enguany, presentarà CANSAT DE DIUMENGES, en edició cuidada de La Breu Edicions, Col•lecció Alabatre. Barcelona, 2009. ISBN. 9788493715250) amb un interessant pròleg d’Antoni Artigues, ànima viva de la excel•lent web de literatura catalana, http://www.mallorcaweb/magteatre/


CANSAT DE DIUMENGES sedueix per un gràcia rítmica i un llenguatge que sembla senzill i, tanmateix, et posa la “gallina de piel”. Des de la cotilla del sonet a la llibertat formal, els temes esdevenen poesia amb facilitat estellessiana, si bé amb una passió sintètica i sentenciosa que traspassa les avantguardes i el surrealisme.

Com a mostra copiaré PARLEN LES COSES:

Sent cantar les motoserres
i em demane què deu passar a ciutat.
Ara mateix el vell del parc
observa el seu reflex en l’asfalt,
s’hi mira embadalit
resseguint la línia estràbica
de la constel•lació del si-no-fos,
però només hi troba estridències del gairebé,
qualls arnats de joventut,
qui sap si els algoritmes més confusos del pànic...
L’om més vell de la plaça,
assegut al vell mig d’ell mateix,
s’interroga sobre la seva vocació naturalista,
el perquè de tanta pressa per ser, definitivament,
un arbre més entre els arbres i no un om transvestit
en figuera o baladre confús i eixordador.
Un xiquet que nom Miquel es pregunta,
insistent, sobre la possibilitat de demanar
als Reis el pantone de l’infinit
i poder tirar-se pel tobogan i despertar-se
tot d’una sabent-se formiga processionària
enmig d’un vers de Papasseit,
i no comprèn per què hom només
beu aigua quan té set si el set
no veu aigua quan beu el vuit.
I els teuladins, ai las, es demanen què hi pinten,
les motoserres en tot això.

L’he triat entre altres raons perquè surten un parell de referències constants al llarg del poemari. L’arbre i els xiquets. El poema s’ho val per ell mateix. Interessant descripció de l’idíl•lic parc romàntic aquí tatxat pel soroll absurd de la motosserra postmoderna que el devora, si més no, devora el silenci dels teuladins astorats. El vell com un acròbata entre el “si no fos” i el “gairebé”, reflectint-se al mirall de l’asfalt. L’arbre de ribera sense pressa per ser, una constant com em dit que es planta davant de l’incendi de l’existència, pintada en els sonets anteriors amb tintes de tedi –“Quan ja res commou, de sordidesa... sents bategar un arbre dins del pit”. El xiquet, somni i joc, com la imatge de la formiga en processó pel vers d’en Papasseit, o el joc fonètic dels versos finals anteriors a la conclusió dels teuladins.

Joc de la llengua i amb la llengua, una altra constant en el llibre: “Història de la llengua” (que acaba significativament amb un mot transcrit fonèticament), “Llenguatge”, “Es fa tard en paraules”, “Parlen les coses”, per exemple, només en allò tocant als títols. Perquè el joc i joguina dels mots deixen brollar el transformer dansant pels alvèols d’un sentit arravatament vital:

T’enyore des del present d’enyorar.
I des del futur, des de l’imperfet,
des de la flexió verbal i les persones del verb.
(...)
T’enyore amb paraules, versos,
Amb el Fabra i sense.
T’enyore en síl•labes i acords, en metro
I en autobús, en bicicleta i ala delta.
(...)

Bo seria contrastar “Parlen les coses” amb aquell altre poema que, sense títol, s’obre amb una cita de la jove poetessa Blanca Llum (p.43): “Et sé la veu quan parles amb les fulles”. Però aquí mirarem l’amor, per amor, un amor tendríssim:

“Et sé en l’alè de pi, veu de pinassa.
Et sé un arbre content que juga i dansa.
Et sé quan tot no és prou i res no em cansa;
quan ets l’excés de tots que ens ultrapassa” (...)

I és amor de debò el del poema breu de la pàg 32, una perla, el dring de la mirada enamorada:

Si et mire,
si et pense,
no em demanes que siga objectiu:
tampoc no em demanes que siga subjectiu.


Tot això no trau cap a res,
perquè si et mire,
si et pense,
puc ser una cosa:
                            adjectiu.

Amor transparent, preciós, com aquell de José Salinas que deia, més o menys, "para cristal te quiero, / nítida i clara eres. / para mirar el mundo a través de ti, puro, / de hollín o de belleza, / como lo invente el dia";  fins a tal punt que diríem també “Tot és massa pur per a pensar-hi massa”, com qui no es conforma en sentir-ho.

Sentiment, “...la incontinència de sentir i no comprendre, / el desig de fer anar el desig, / la immediatesa de saber-se cert en la incertesa;...” I vitalitat: “A casa només sóc això: / un pronom que rebota contra les parets/ (...) / Sóc l’eix d’un món que es basteix (...) en la mesura que tu em mires, / m’anomenes i em demanes (...). Sentiment i vitalitat, realitat matèrica de “la incontinència del sentir i no comprendre”, estranya remor que “et deixa sol i arnat com un captaire”. L’alcohol fa estralls i el tedi creix, “Fa por haver de caure en el barranc... en el caire del qual tot just romanc...” Cal decidir-se, encara que tot està escrit i la vida és avui “un arbre que remuga amb veu escassa / plorant sobre el dimarts d’un transeünt”. Malgrat tot –llegeixo les terribles “Visions d’un home”- s’albira “un bri de brasa / que va creuant quaderns i algún apunt”, i “Òbric la mà i n’ix una rosa”, “va naixent d’escrit en crit. / I en ella cresc grapat d’espines.” Andreu Galan sent que “Es fa tard en les paraules / i vol ploure tota la nit”. En les parets del lavabo universal medita o dialoga amb el xiquet: “Psiquiatria, ¿capital? / Malestar.” Per això li cansen els diumenges, cosa que a mi em recorden Catul, quan es diu: L’oci, Catul et neguiteja; en l’oci t’exaltes i t’excites massa. L’oci, en altres temps, va perdre reis i ciutats florents”. Tanmateix deixa parlar les coses, la llengua, dubta o estima, cau o cerca unes ales, puja als límits del subconscient o “Mosegue el vers com un epilèptic”, de manera que basteix els móns, que són també els nostres, on el poeta juga: “i deixe que les paraules em diguen”.

CANSAT DE DIUMENGES és una arravatada introspecció, una arbòria vocació de lluita amb la llengua per paladejar èpicament la vida intransferible, i un anhel incontenible que demana calma i paciència: “Per això sé que mentre ara escric / hi ha tres mil versos dient-se a través meu (...)”.
JC

Foto: Andreu Galán a BRAVOU 08, Festival de Poesia  de Vandellòs: http://gallery.me.com/cedelavall 

MÉS INFORMACIÓ:



diumenge, 4 de juliol de 2010

YMBERNON: EL FIL DE LATUNG LA LA. GREC 2010 (II)

DEL DIJOUS 8, DV 9, DS, 10, I DIUMENGE 11 DE JULIOL



DE COM ES DESCAPDELLA EL FIL


per CARLES HAC MOR

El fil de Latung La La va eixamplant ràpidament l’escenari tot abocant-lo a l’escena primigènia, la que no té límits i que, per això mateix, permet d’observar com el cap del fil ha brollat de tres cops de cap simultanis, els de les tres Las de Latung La La.

En efecte, cap al començament el fil es lliura a una dansa del ventre. D’aquesta, però, l’espectador tot just en clissarà una metàfora, la qual serpenteja per un rerafons albirat com de molt lluny, per bé que els seus detalls insòlits són copsats diríeu que amb una lupa.

Tot amb tot, ben aviat el ventre en dansa farà tornar tothom a la realitat, la qual tanmateix haurà estat convertida oníricament, per la primera La, en un seguit de realitzacions que, bo i desemmascarant la postrema representació de l’ histrionisme shakeasperià, deixarà veure, escoltar i imaginar els batecs, tremolosos d’emoció, de la poesia més ictòpica.

Mentrestant, la segona La ha anat estirant el fil, fins a l’extrem que la tercera La ha fet poar nervioses totes les perspectives inspirades en unes agulles d’estendre la roba que emanen de la visualització de les eines, radicalment ymbernonianes, del primogènit Tung. I aleshores, aquest desenvolupa el La La La en forma de ritme marcial d’unes majorettes.

I al cap d’una estona, un exfutbolista serà engrescat per un estritease poligenèric que, a poc a poc, es transformarà en una remor de fulles seques, preludi de la desfilada d’una banda de música dirigida per les tres La, ben abans que un peixerot sigui cosit per un mainadera que pesa figues.

Així, deslliurats de la pesantor del sostre, que s’ha enlairat per l’embat de les notes silvestres d’un acordió, els infants hi poden fer la seva, que és una manifestació més de peterpanisme, un paradigma de conreu de situacions hipnagògiques en un mar en calma, en un silenci tan serè que sembla un llençol a punt de ser plegat.

Ara bé, de cop i volta, quan tota la roba planxada ja ha estat desada a l’armari, dels seus prestatges enormes i virtuals, hi és expel•lida la màgia de l’art de fer que tot d’elements lírico-òptics vagin de dreta a esquerra, quan, de fet, ho fan d’esquerra a dreta, és a dir, travessen de gairell el camp tàctil d’un món inexistent, tot i que ben visible, de la intimitat de l’altre cap del fil.

MÉS FIL DE LATUNG LA LA:

http://bouesia2.blogspot.com/2010/06/david-ymbernon-el-fil-de-latung-la-la.html  

foto: Francesch Gelonch: David Ymbernon, Turó de la Pleta, Arbeca 2008

dijous, 1 de juliol de 2010

PINTORS DE LLORET, del 3 al 25 de Juliol 2010


SALA D'EXPOSICIONS DE L'ANTI SINDICAT

C/Sant Pere 26, 1r pis

Telèfon / Fax: 972 361835 - 972 360897
Adreça elect.: cultura@lloret.org

Horari: Cada dia al matí de 10 h a 13 h i a la tarda de 16 h a 19 h.

Horari d'estiu: A partir del 26/06/07, de 10 h a 13 h i de 17 h a 20 h de dimarts a diumenge.

Dilluns tancat.

EN EL CARTELL OBRES DE NEUS DALMAU, SUSO MONTES I MONTSE FANDO.
 
El nu de l'obra de Montse Fando conté també un poema de Javier Caballero:
 
Mirant a fons l’esdevenir

constant, els estels i la fosca,
s’apila a l’esquena heroica
i els dies. Tot el que sap,
pesant i fràgil, tot el cos,
gest indòmit, nuesa bella.