dijous, 28 de juliol del 2011

ARA: LA VETERANIA DELS BOUETES

Erica Aspas publica avui, ARA 28 VII 11, “Els festivals d'estiu de poesia aposten per fórmules innovadores”: “Tres festivals de poesia faran rimar les vesprades d'estiu. Aquest cap de setmana arrenquen tres festivals de poesia, a Deltebre, a l'Empordà i a Ripoll, que aposten per una poesia popular per diferents vies”. I dedica a la Bouhaus el paràgraf següent:


Bouetes a Deltebre

Aquest cap de setmana, a Deltebre els poetes són bouetes i la poesia s'anomena bouesia , i és que el bou està present en tot el programa del setè Aplec de Bouetes d'aquesta localitat. "El bou forma part de la cultura de Deltebre i és el que ens diferencia de la resta de Catalunya", diu Miquel Àngel Marín, músic i un dels organitzadors.

El festival vol poetitzar els espais quotidians. Aquest any se centra en les quatre carreteres, el centre simbòlic i emblemàtic del poble. L'Aplec de Bouetes és un festival diferent, "impertinent", que no segueix el model dels altres festivals poètics que se celebren a Catalunya durant tot l'any. Hi convergeixen artistes vanguardistes amb expressions més tradicionals com les rondalles. En aquesta edició hi participaran, del 29 al 31 de juliol, Perejaume; la ballarina Sol Picó, que actuarà dissabte amb l'actriu Mariona Sagarra en l'acte central del festival; els músics Llorenç Barber, el mateix Miquel Àngel Marín i Josep Maria Comajuncosa; la Big Band Valona, i la pallassa Pepa Plana, entre molts altres.

Foto: JA, Carles Santos, Bouesia 2010: instantània de la dansa de les barcasses, on Carles Santos i Llorenç Barber van fer una òpera amb el riu per cel·lebrar les barcasses en la seva darrera gesta i l'arribada del Passador, el pont.

PEPA PLANA, DE PE A PA, BOUHAUS, BOUESIA

BOUHAUS
DISSABTE 30 VII 11                    1.00 h. a.m.
'De Pe a Pa'. Pepa Plana.
Teatre de pallassos. Plaça de l'Església de la Cava.




DE PE A PA (Premi Aplaudiment FAD 1999)

El rebel, afirmava Albert Camus,és un home que diu no. El pallasso, en canvi, és un insurgent, un home perplexe que es dedica a pertorbar l´ordre bombardejant el món amb preguntes. Preguntes impertinents, no cal dir-ho, i a la vegada insidiosament pertinents. En aquest espectacle, la Pepa Plana és una pallassa rapsoda, perplexe, coqueta i un xic bacona, que ens proposa un recorregut a través de la poesia universal i contribueix a augmentar el nivell de pertorbació atmosfèrica amb uns quants interrogants: com és la vida sexual dels xinesos?. Hi hauria tantes vaques cegues en aquest món si el sistema educatiu no tingués tantes deficiències?. És el senyor poeta un criminal irresponsable i insensible a les tribulacions de les seves criatures?. A mi m´agrada molt la poesia diu la Pepa tres segons abans de "ficar-se a dintre" del primer poema armada fins les dents de preguntes. Tremola, Maragall!!! Tremola, Racine!!!



Mercedes Abad


Pepa Plana és una pallassa trapella, i en tan sols cinc minuts deixa ben clar que la seva intenció és anar més enllà de l’humor innocent i, amb armes de clown, mostrar una cara picant i tremendament divertida. De Pe a Pa va de poesia. Però no us espanteu per rimes i mots complexos. No cal que intenteu resistir-vos-hi. La Pepa Plana us desmuntarà de riure.


Pep Barbany, Time Out Barcelona, 18 abril 2008.

TRAJECTÒRIA:


"Penèlope" - gener 2010.

Estrena de "Penèlope" de Pepa Plana i Nola Rae en el marc del Festival Pallassodrom de Vila-seca. En gira internacional.

• "L'atzar" - novembre 2004.

Estrena de "L'atzar" de Pepa Plana i Oriol Blanchar al Teatre Tantarantana de BCN dins el Novembre Vaca 2004. Més de 70 funcions, en gira internacional.

• "Hatzàrdia"- maig 2004.

Estrena de "Hatzàrdia" de Pepa Plana i Joan Busquets, al Teatre Fortuny de Reus a la Fira del Circ de Catalunya-Trapezi'2004. Maig 2004. Més de 70 funcions

• "Giulietta"- octubre 2000.

Estrena de "Giulietta" de Pepa Plana, Harris Gordon i Carles Chamarro, segon espectacle de la companyia, en el IXè Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. Presentacio a Barcelona a la Sala Muntaner, febrer 2001 . Dos mesos en cartellera. Més de 300 funcions per Catalunya i Espanya, on encara gira.

• "De pe a pa"- setembre 1998.

Cia. Pepa Plana presenta el seu primer espectacle "De pe a pa" de Joan Busquets i Pepa Plana (monòleg per una pallassa) a la Fira de Teatre de Tàrrega'98. Presentació a Barcelona a la Sala Muntaner, novembre-98 . Vuit mesos en cartellera. Fira de teatre al carrer Tàrrega ´99 estrena en castellà. Més de 250 funcions per Catalunya i Espanya, on encara gira.

MÉS INFORMACIÓ, DOCUMENTACIÓ I FOTOS:
http://www.pepaplana.com/

dimecres, 27 de juliol del 2011

SOL PICÓ I MARIONA SAGARRA: MATAR AL BICHO

DISSABTE 30



LES QUATRE GOLES DEL BOU.


HOMENATGE A LES QUATRE CARRETERES.


21.00 h. 'Matar el Bicho'. Sol Picó i Mariona Sagarra. Dansa i música. Quatre Carreteres.


MATAR AL BICHO, fou la performace per celebrar els 15 anys de trajectòria de La companyia Sol Pico (Centre Arts Santa Mònica, 2010: celebració, llibre i exposició). La performance fou interpretada per Sol Picó, Pia Mazuela i la cantant Mariona Sagarra.

La performance consistia en una paella cuinada per la Mariona i dues peculiars ajudants de cuina: una Sol vestida d’aranya i la seva “mascota” Pia Mazuela, que trinxaven el conill i el pollastre mentre la cuinera recitava el conegut text “Et desitjo” de Victor Hugo: “Et desitjo primer que estimis, i que estimant t’estimin”.

Sol Picó ha estat molt premiada, només enguany els MAX, per la millor Coreografia i per la millor Intèrpret Femenina de Dansa, amb “El Ball” (2011),


Sol Picó és una companyia professional de dansa contemporània creada el 1994 per Sol Picó (1967 a Alcoy, Alacant), ballarina i coreògrafa que li va donar el seu nom. Des del inicis, el seu treball s’ha inscrit en una línia de mestissatge on interactuen diversos gèneres. La seva tècnica madurada alia força, precisió i dinamisme, sota el tractament orgànic de les seves creacions. Constantment dinamitzades per l’humor, les obres tenen un segell propi sense concessions ni manual d’instruccions. Allò que semblava un repte s’ha convertit en una dinàmica de treball. Allò que semblava una proposta arriscada i insostenible s’ha transformat en la matèria prima de les seves propostes.


A la fi i al cap, la meta no és aportar respostes sinó plantejar preguntes a través dels sentits, de l’experimentació, de la vivència. No es tracta de construir un discurs sinó de qüestionar allò establert. La seva narrativa no és estructura sinó més aviat una eina. Les obres s’apropen més a una experiència vital que a la teatralització de temes essencials.


Sol Picó construeix ponts entre mons antagònics fent quallar elements aparentment irreconciliables: el flamenc ballat amb puntes, els vestuaris d’estil bèl•lic sobre arquetips femenins o el volum de les seves escenografies cohabitant amb l’organicitat del seu treball. La música dels seus espectacles és una altra de les eines utilitzades per a reforçar la barreja d’estils; ja sigui per mitjà d’uns arranjaments arriscats en directe o bé amb temes impresos en la nostra memòria.


La transformació de l’espai quotidià en un paisatge extraordinari, tant en els seus espectacles de carrer com de sala, mai són allò que esperàvem i sempre van més enllà del que és tangible. El component de festivitat, omnipresent però adoptant formes diverses segons la producció, sempre acaba transmetent una sensació d’espontaneïtat gràcies a la seva tècnica impecable.


En totes les seves creacions, Sol Picó utilitza elements de la cultura popular, construint una iconografia pròpia, on les referències culturals s’inscriuen en la nostra història personal. La seva proposta és un clar exemple de la relació entre mite i memòria, ja sigui individual com col•lectiva.


I Sol Picó ens dóna l’oportunitat de viure-ho.


Viure-ho des de dins a través de l’emoció.


Més vivència que narració.


Més experiència que representació.


Una catarsi.


Catherine Amette / Pia Mazuela

http://www.solpico.com 

MARIONA SAGARRA col•labora amb Sol Picó des de fa molt temps i a més condueix una llarga trajectòria per la veu, la música, la poesia. Performer i cantant (amb 3 discs a l’abast) amb una sòlida formació musical, experimenta amb distintes formes d’aplicar la veu a l’àmbit de la música o de la pedagogia. Durant un any i mig ha estat dirigint i presentant el programa radiofònic setmanal VOX POPULI a l’entorn del mon de la veu a l’emissora Catalunya Música:


“Els ulls de la mariona són fondos, arrossega una ombra escorredissa i segurament s'enrojola quan llegeix això. no sap obrir la boca sense paladejar el buit, ni tancar-la sense deixar-hi un regust de boniquesa a fora. quan la vaig conèixer, em va aparentar de debò una estranya forma de vida, però ara és una part més de mi, com una parpella o una cassoleta del genoll, bellugadissa i protectora. podria dir que estima encara millor que canta, però no goso temptar la sort, per si m'erro, que de música no en sé prou. per fort que caigui el xàfec sempre esbossa el somriure dels savis, tot i que em desaprovarà si ho dic. m'és ben bé igual. és tard: m'ha demanat aquest pròleg i jo l'hi escric. el compacte, de fet, li hem fet entre tots, a pedaços, tota una colla de personatges, aviciant per aquí, estovant per allà, i ella s'ho ha deixat fer. després ha cantat una mica per sobre, com acotxant-nos tots amb la manta de les moixaines, perquè li vaga sempre de dir-te bona nit i fer-te un petó i tu enfiles els somnis un pèl més serè, o més exaltat, si més no més replet d'emocions que repiquen com cascabells quan les fas ballar. de nit, quan tot put a negror, et canta a cau d'orella, i tu et refàs de la malícia del món i et lleves i emprens la feixuguesa i la transparència dels dies, com us ho diria... guarit, joliu, diferent.


YANNICK GARCIA

http://www.marionasagarra.com 

YANNICK GARCIA (Amposta, 1979) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/92940

estarà a la voreta del riu el diumenge, juntament amb Anna Maluquer i la Big Bang Valona (POESIA ALS PARCS):

DIUMENGE 31
L’ÚLTIM VIATGE.
19.00 h.


Recital: Poesia als Parcs: amb Yannick Garcia, Anna Maluquer i la Big Bang Valona. Barcassa de Garriga i pont Lo Passador. Co-organitzat amb la Diputació de Barcelona i el Parc Natural del Delta de l'Ebre.

dimarts, 26 de juliol del 2011

UNA CREU AL DELTA. contribució a la BOUHAUS

BOUHAUS


Divendrs 29 de juliol

23.00 h. Inauguració de la instal•lació LES QUATRE CARRETERES SÓN QUATRE CARRETERES (col•lectiu La Bouhaus). Sala d'Exposicions Municipal Ramon Calvo.

Dissabte 30 de juliol

LES QUATRE GOLES DEL BOU.
HOMENATGE A LES QUATRE CARRETERES.


UNA CREU AL DELTA


-Xeic, aon vas en este sol que fa?

No ho deia a ningú, on anava. On van els xiquets, quan s’escapen de la migdiada immòbil i de les mirades zeladores? Agafava la màquina i en quatre pedalades estava al quiosc per xerrar amb Santiago del Cartero o llegir tebeos de franc o parlar de santets. Fa tant temps d’això que sembla “cuento”. El dia cabdellava el joc i descabdellava aquell horitzó combat d’arròs i mar o cel. Què teníem que fer els xiquets, pos, més que córrer i córrer, com si pastéssim el fang fonamental del jo.

En aquella pàtria plana com un espill apreníem l’estar i el créixer, perquè les quatre carreteres marcaven el punt de sortida del passeig on els diumenges, amunt i avall, guaitaven si el jove poguera, el vell volguera entre el cine de dalt i el de baix des del mirador endreçat del cafè d’Àngel. Amb una paperina de xurros de la Camèlia, o una de xufa o de tramussos mesurada pel coco rico, totes les intencions i les direccions es convocaven des d’aquesta cruïlla, veritable rosa dels vents per on s’escampen els punts cardinals: amunt, carrer Major cap a la Partida de Dalt; a baix, cap al Barracot i el Tramuntano; a dins, carrer de l’Estació cap a l’arrossal i la Marquesa; a fora, carrer del Trinquet cap al riu i Dellà. S’engegava la vida entre l’univers del poble. Els noms esdevenien geografia

Del Roig, de Saca i del Llebro,
del Bisbe i del Bisbet.
De Sales, Roque i Colero,
Grill, Marsenc, Burro i Vivet.
Curruta, Cacharra i Blanco
i Pere de Filipet.

El cada dia queia en prosa al taller de bicicletes de Pepet del Bono, la carnisseria de la Càquera, la Flor o el Banc Central. Davant del cafè de l’Isidre esperàvem els “Baratillos” del dijous o el carret de “al rico helao, mantecados i frígols”. Però va passar la catxarreta de Sisquet de Morales i l’esplèndid complex comercial de Paco de la Metgessa. El xiquet es va fer adolescent i jove plenipotenciari, home i pare. La vida esdevé quan estem en una altra cosa. El pagès, un bronze a la plaça Borés : té una mirada fonda, un ròssec li eixuga la cara i el cor alhora -aon vas en este sol que fa?

Torna a les quatre carreteres, una creu constitucional. S’enfonsa en el mirall de la memòria i l’escaquer li retorna els olors i també el present de tràfec, cotxes, internet. Les coses ara són de debò. La pregunta, una pàtria irremeiable que no s’esgota. Amunt i avall, sempre torna allí, on el senyal clar guaita els vents de les coses que són i no són res més. Una creu a la que vol tornar sempre.

(Referències: Jota d'Agustí Ribes, “Malnoms del municipi de Deltebre”, Tot Parc, 31-35, 2009-10. L'escultura de la placeta Borés: Paco Morales, "El Maltractat", 1987)


JAVIER CABALLERO CID

PORTADA DEL LLIBRE DE BALTASSAR CASANOVA, DES DE LES QUATRE CARRETERES, 1996:
BALTASAR CASANOVA GINER: Professor, mestre, home de classes (idiomes, literatura, educació física, etc.) d'escola primària a Bot, d'institut d'ensenyament secundari a Deltebre (l'antiga Cava, on va néixer el 1949), regidor de breu experiència municipal amb CiU (1979-1981), però de llarga intervenció social i cultural al seu poble, creador de revistes, com Desaigüe (1978), col·laborador a Delta, La Veu del Poble i a L'Ebre, home de ràdio i, sobretot, Homenot que s'ha dedicat a rescatar –en set llibres fins ara– la memòria oral i gràfica de la Cava i Sant Jaume d'Enveja (Deltebre, des de 1977) dels seus avantpassats, recollint-ne la història, l'economia, la tradició popular i la llengua, enmig de la vasta geografia que tan dura fou de transformar perquè produís. Repassant els llibres de Baltasar Casanova –del primer Des de les Quatre Carreteres (1996) a l'últim El darrer llaüt del Delta (2004)– hom s'adona de la progressió de la seva recerca, de tot el valuós material (documental i oral) que ha pogut recollir a base de fer treballar la memòria dels que van viure els temps ancestrals d'aquest tram final de l'Ebre, formant a banda i banda aquest món al·lucinant d'humanitat i paisatge real i surreal. En els seus papers hi trobareu el món titànic de la supervivència més estricta, de quan tota la plana deltaica era un herbassar erm, de quan la caça i la pesca era la subsistència bàsica; l'inici de les canalitzacions, la preparació del sòl per a l'arròs, l'establiment de les barraques, els primers poblaments amb les colles de valencians, els vaporets, barcasses i llaüts, el carrilet (Tortosa-la Cava, justament, tan popularitzat per la tropa musical dels Cèlio, amb lletra i música de Josep Bo, de Deltebre); hi trobareu el drama de la guerra magníficament descrit a ...Històries del Delta (1997), així com trobareu la força de caràcter, l'enginy i l'humor sorprenent dels seus paisans a Arri matxo, entra fora (2002) –escrit en col·laboració amb Agustí Bertomeu– , prodigi de les millors escenes populars –il·lustrades amb gran aportació gràfica–, amb diàlegs, anècdotes, històries i contalles que informen, més que saberudes tesis d'interpretació universitària, de l'esperit humà de solidaritat, bon veïnatge (sempre amb la sang encesa, però) i de capacitat col·lectiva per afrontar les injustícies de l'explotació. (NOTA BIBLIOGRÀFICA extreta de http://www.la2deviladrich.cat/catalog/libros-humanidades-historia-cualquier-edad-catala-histories-delta-p-85.html )

“BOUETES”, POETITZANT L’ESPAI, a VILAWEB



“BOUETES”, POETITZANT L’ESPAI


El 29, 30 i 31 de juliol arriba el VIIè Aplec de Bouetes a Deltebre amb Perejaume, Sol Picò i Pepa Plana.

Deltebre celebrarà el 29, 30 i 31 de juliol el VIIè Aplec de Bouetes (programació). S'hi trobaran una gran disparitat de personatges de disciplines diferents, especialment poetes. La Bouesia, que té la singularitat única de poetitzar els espais, enguany porta per títol 'La Bouhaus: arquitectura, urbanisme i context' i centra l'nterès en un espai simbòlic de Deltebre, 'les quatre carreteres'. En aquesta edició hi participarà el poeta i artista plàstic Perejaume; la ballarina Sol Picó; els cantants Mariona Sagarra, Carles Andreu; els músics Llorenç Barber, Miquel Àngel Marín, Josep Maria Comajuncosa, i la Big Band Valona de Sant Pol de Mar; també la pallassa Pepa Plana, la poeta Ester Xargay, entre més.

Explica el músic Miquel Àngel Marín, un dels organitzadors de l'esdeveniment, que cada any la Bouesia té un centre d'interès que sempre és un element sorgit del paisatge. 'El mateix bou que dóna nom a la poesia forma part del paisatge del delta. Enguany el dediquem a 'les quatre carreteres', que és el centre simbòlic, emblemàtic, del poble. No ha estat mai una plaça, perquè Deltebre de places no en té, és una població que ha crescut sense cap mena de planificació urbanística. Però, durant dècades, 'les quatre carreteres' va ser el centre del poble on es concentraven tots els serveis: hi havia el cinema, una pista de ball, el quiosc, un complex hoteler, uns quants bars, el sindicat agrari… Alhora, 'les quatre carreteres' marcava els quatre punts cardinals del poble. Però en les últimes dècades només acollia sucursals bancàries i una immobiliària, que la crisi també ha fet marxar.' Els signes del món i del temps reconcentrats en quatre carrers d'un poble del Delta de l'Ebre.

Segons escriuen els organitzadors, 'la Bouhaus se centra en la reflexió al voltant dels canvis que ha sofert en els últims vint anys l'ús de l'espai públic al municipi de Deltebre. (…) L'homenatge a 'les quatre carreteres' és l'homenatge a la funció que aquest lloc ha tingut com a espai de relació entre la gent; i és alhora una al•lusió (en clau d'alerta) a la crisi de l'espai públic.'

Continua Marín: 'Hi ha qui diu que un artista és algú que desenterra morts i els fa parlar. Doncs és això el que nosaltres fem: portar els artistes als nostres llocs i el que els hi proposem és que poetitzin, transformin aquests llocs, els facin parlar. D'aquesta manera, l'acte central d'enguany serà el vespre de dissabte, quan farem ballar 'les quatre carreteres' amb la Sol Picó. I abans sonaran dalt dels balcons tota una sèrie de Bouj's (bouetes i dj's), que es barrejaran amb l'acció de l'artista plàstic David Ymbernon i del músic Llorenç Barber, la Rondalla dels Tres cantadors i Torreta i la Rondalla Teixidor.'

Explica el cantant Carles Andreu: 'Els artistes que vénen a la Bouada es fiquen en l'esperit de la proposta, que té un cantó provocador, popular, directe, viu i impertinent, amb els peus molt arrelats a la terra i al paisatge i amb el cap molt lliure, perquè llisquin les idees.'

Una altra acció emblemàtica d'engfuany no s'esdevindrà a Deltebre sinó a Riudoms i les rodalies, terres on van néixer dos arquitectes modernistes d'excepció: Antoni Gaudí i Josep Maria Jujol, col•laboradors i amics. 'Alçarem dos monuments entorn d'aquestes dues grans figures, a través de la mirada de Perejaume i el seu llibre ''Ludwig Jujol'', publicat al 1989 i que avui és introbable en català; i a través del disc ''Carles Andreu canta les paraules de Gaudí'', creat a partir del llibre ''Antoni Gaudí. Paraules i escrits'' reunits per Isidre Puig Boada, que va precedit per l'assaig de Carles Andreu ''Gaudí, l'escàndol'', volum que no s'ha publicat mai en català, però que sí que es troba en francès, anglès i italià', ha explicat Marín.

TEXT I FOTOS: M.S.

divendres, 22 de juliol del 2011

EL PUNT: BOUHAUS I BOUESIA

EL PUNT VA PUBLICAR AHIR AQUEST DOS ARTICLES:


SETENA EDICIÓ DEL CERTAMEN BOUESIA


La Bouhaus fusiona poesia i urbanisme a Deltebre


Es concentren en un sol cap de setmana els actes del festival, en què actuaran, entre d'altres, Sol Picó i Pepa Plana


També s'homenatjarà Josep Bo i ‘lo Teixidor'

21/07/11 02:00 - DELTEBRE - ROSER ROYO

Enllaços relacionats • http://labouhaus.blogspot.com/

La cultura en majúscules i a l'abast de tothom tornarà a esclatar al cor del Delta els dies 29, 30 i 31 de juliol amb motiu de la setena edició del certamen Bouesia, el festival d'estiu de Deltebre, que enguany es concentrarà en un sol cap de setmana i que, amb el nom de La Bouhaus, provarà de fusionar dues disciplines aparentment allunyades: la poesia i l'urbanisme o la música i l'arquitectura. La idea d'aquesta fusió sorgeix a partir del disc Les paraules de Gaudí, de Carles Andreu, un dels participants en el certamen d'enguany, i també del llibre Ludwig Jujol, de Perejaume. De fet, aquesta particular edició de la Bouesia es deslocalitzarà el primer dia, divendres 29, i s'encetarà amb una visita guiada a càrrec de Perejaume a l'església de Vistabella, a la Secuita, obra de Jujol, i continuarà amb un dinar i una migdiada filosòfica al Mas de Ceremines de Riudoms, propietat de familiars de Gaudí, on hi haurà recitals musicats al voltant d'aquestes dues grans figures de l'arquitectura catalana de finals del segle XIX i principis del XX.

Les Quatre Carreteres

Després d'això, la Bouesia tornarà a Deltebre per recuperar un espai públic de l'urbanisme local: les Quatre Carreteres. “Fins als anys 70 va ser el centre històric del barri de la Cava. Hi havia un cinema, una pista de ball modernista, tres bars, la cambra agrària, una barberia i una carnisseria. No hi havia cap plaça però generava vida social. Ara només hi queda el bar del sindicat, i a les altres tres cantonades hi ha un banc, una caixa i una immobiliària”, explica Miquel Àngel Marín, ideòleg de la Bouesia i membre de Rabera de Bouetes, el col•lectiu que, amb el suport de diverses institucions, organitza el certamen. Amb la Bouesia d'enguany, aquest espai públic es recuperarà. Es muntarà una exposició a la sala Ramon Calvo que recrea, a escala, un tros de la trama urbana de les Quatre Carreteres amb fotos des dels anys 40 fins als 60. Bona part de les actuacions es faran allí: l'actuació de la coreògrafa Sol Picó o l'homenatge cantat a Josep Bo i lo Teixidor.

Una paella cuinada al mig del carrer

Una de les actuacions més espectaculars de la Bouesia d'enguany serà la de la coreògrafa i ballarina valenciana Sol Picó, que juntament amb la cantant Mariona Segarra presentaran l'espectacle Matar al bicho. Totes dues, amb l'ajuda d'un cuiner vestit de negre, Xavier Caballero, faran una paella en un escenari muntat al mig de les Quatre Carreteres. A l'organització els han donat el llistat d'ingredients, entre els quals hi ha un conill i un pollastre morts i pelats. També és destacable l'espectacle De pe a pa, de la pallassa vallenca Pepa Plana, que fa un recorregut de preguntes a través de la poesia universal.

Hi haurà recital de Bouj's (poetes-discjòqueis), també a les Quatre Carreteres, i hi haurà una Revista aminada ultrasònica, en què s'utilitzaran aparells per captar els sons dels rat-penats. Al marge de l'homenatge al músic i compositor de Deltebre, Josep Bo, i al cantador de jotes, Josep Guarch, lo Teixidor, també es farà un homenatge a Fermín Llambrich, propietari del transbordador Garriga, mort recentment, poc després de l'obertura del nou pont sobre l'Ebre.

Publicat a • El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 21-07-2011 Pàgina 10


Josep Bo-Bou-Bouesia


21/07/11 02:00 - POETA - JAVIER CABALLERO
El 17 de maig massat va traspassar Josep Bo, als 86 anys. Uns dies abans, 25 de març, ho feia lo Teixidor. Lo Teixidor és el riu de la jota, natural, corrent, i lo Sifonero la cançó, la música i la lletra. Dos fars de la Bouesia, el festival de poesia de Deltebre que arriba cada juliol. La rauxa peripatètica de la Bouesia aflueix amb el paisatge i marca els llocs on es convoquen passat, present i futur: la plaça de l'Església, amb Llorenç Barber dalt del campanar esventant la música de les campanes (2006); el riu cantant al pont amb la dansa de les barcasses, de Carles Santos i Ll. Barber (2010). O bé, enguany els dies 29, 30 i 31, la setena Bouesia festeja l'arquitecte Gaudí amb Carles Andreu, Jujol amb Perejaume, i una cruïlla, les Quatre Carreteres, cercant un centre al nostre urbanisme d'al•luvió. I vet aquí els fars, fites de la nostra geometria. El far, solitari i expansiu, centrífug, que va tan enllà, més enllà. De lo Teixidor ja va parlar aquí mateix Miguel Àngel Marín. De manera que avui farem cinc cèntims de lo Sifonero.

Josep Bo (1925), saxofonista i poeta, canta l'orgull del cavero vanant-se d'haver aixecat èpicament casa, nissaga, i posa en solfa l'univers del poble. Col•laborà en la revista Antena (1951-1953), testimoni de la recerca del nostre imaginari a partir de l'actualitat i la guspira del moviment de segregació, Poble a Part, de l'Ajuntament de Tortosa. Funda la Societat Musical Espiga d'Or (1980). Xiulant, xiulant, basteix la banda sonora del Delta com els cullerots, bernats, xarxets: prepara el carro ben entoldat, cavall o egua, ben adornat.

Bàsic i fonamental, com els canyars i les basses, el seu llegat musical i poètic ha estat recollit a Lo carrilet de la Cava i les cançons de Josep Bo. Un paisatge musical per al Delta de l'Ebre, per Gemma Bo, Elena Fabra i Arturo Gaya (Cossetània Edicions, 2009); llibre-CD, recull lletra i música de 20 cançons de la seva mà i interpretades per La Carrau, Pep Gimeno “Botifarra”, els Quicos, Terrer Roig, Andreu Rifé, Montse Castellà, Josep Maria Bonet i Juno (millor disc folk dels Enderrock 2011). Abans del llibre, les seves cançons són repetides de viva veu i traspassen el delta. Lo Carrilet de la Cava s'ha cantat i es canta en estils diversos, també pels Telstar. Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries el fan còsmic de bracet amb la lluita antitransvasament: “Ai! Carrilet, tan poc a poc que anaves (...) a la ribera, ja no et podrem oblidar”.

Nostàlgia centellejant, sembla. Tanmateix, vindica el present, el millor no és el que s'ha perdut, sinó el temps que recupera: “Avui que fa tan bon hora, i el dia es presenta clar, mos farem una paella a la vora de la mar. Portarem un feix de llenya, la guitarra i un porró, i com tots estem de festa, passarem un dia bo”.

Josep Bo, un riu que passa cap a la mar de la literatura. El far, saber que fecunda la terra d'arròs, terra de fang. Noli, obsecro, istum disturbare.

Publicat a • El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 21-07-2011 Pàgina 10
http://www.elpunt.cat/deltebre.html

foto: PRIYA

dijous, 21 de juliol del 2011

EL NAIXEMENT DE LA CONTRACULTURA I LA MORT DE T. ROSZAK


Una necrològica al País avui em remou l’escaquer de la memòria. Francesc Arroyo en una prosa pensant sintetitza la Contracultura a “Teodore Roszak, el teórico de la contracultura”. Roszak (1933-2011) és l’autor de El nacimiento de una contracultura, reeditat el 2005 a Kairós -The Making of a Counter Culture, 1969- llibre que vaig llegir a les primeres clarors de la llarga nit de la dictadura, quan la consciència creixia sobre la realitat dialèctica i la necessitat de ser lliures, també de realitzar-se.

Tal com substancia Arroyo, Roszak exposa “...la crítica a la tecnocracia, al cientificismo, a los esquemas de relación familiar y sexual tradicionales, así como la afirmación de que hay más formas de conciencia que la del hombre adocenado (…) El libro de Roszak fue leído como una biblia contracultural, pero incluía tanto el análisis del fenómeno como una cierta distancia al respecto y en ningún momento dejó de mostrar las influencias de las que bebía. Los jóvenes, en primer lugar, pero también pensadores y creadores como Wright Mills, Paul Goodman, R. D. Laing, Alan Watts, Herbert Marcuse, Betty Friedman o Eldridge Cleaver. En una nota a pie de página, tuvo buen cuidado de no olvidar las tendencias anarquistas registradas en el mayo francés y simbolizadas por Daniel Cohn-Bendit.”

La Contracultura va ser un vent de revolta que va consagrar la joventut com a subjecte històric: “el rechazo manifestado por parte de la juventud urbana de los paises desarrollados a buena parte de los valores dominantes.”

L’article d’Arroyo es pot llegir des de la indignació que avui mateix surt al carrer, quan diu que el 1987 Roszak va revisar la memòria col•lectiva d’aquella època: “En un texto titulado Summer of love (EL PAÍS, 26 de noviembre de 1987) recordaba que aquel movimiento tuvo, al lado de pasos que llevaban a callejones sin salida, virtudes más que apreciables. Por ejemplo, fue una época en la que los jóvenes ocuparon los campus universitarios y las calles de las ciudades para discutir sobre "la paz, la justicia, la libertad personal, el gobierno de todos" con un "claro rechazo" al "control de arriba abajo". Una descripción de tiempos pasados que podría servir casi milimétricamente para referirse a los indignados de hoy. Jóvenes que expresaban, escribió Roszak, "un profundo sentimiento de renovación y un descontento radical" provocando suspicacias en quienes hubieran querido que "fuesen movimientos organizados, con su sede central, su comité ejecutivo". Y, al final de una reflexión sobre las influencias místicas y orientalizantes, se preguntaba: "¿Por qué habría de aceptar la juventud disconforme que la generación anterior tiene algo importante que decirle sobre la acción política práctica?".

(…) “Era consciente de que no todos los movimientos conducen al éxito, pero alertaba (y la afirmación sigue siendo válida): "Es posible que los jóvenes de esta generación no tengan la fuerza vital suficiente para lanzarse a realizar la transformación secular que buscan, pero sería un error suponer que quieren algo menos que una transformación radical". Y algo más tenía claro: la insuficiencia de los partidos de la izquierda tradicional para estar a su lado y a su altura.”

Arroyo tanca l’escrit amb una referència biogràfica amb una la imatge nítida: “Theodor Roszak había estudiado Historia en la UCLA, doctorándose en 1958 en Princeton. Fue profesor y escribió una veintena de libros, de ensayo y ficción. Entre los primeros se cuenta El culto a la información (Gedisa, 2006), donde, en continuidad con las tesis antitecnocráticas de su obra más conocida, marca distancias respecto a la tentación de confundir el cerebro y el pensamiento humanos con los ordenadores y el procesamiento de datos; ideas que también desarrolló en su obra de ciencia-ficción The memoirs of Elizabeth Frankenstein (1995). Fue también editor de la revista pacifista inglesa Peace News.

Sense haver parlat ni de l’ecologia ni de la consciència antinuclear , de tot aquell temps queden encara pólvores màgiques.

F: Reproducció de la portada de l'edició primera, Kairós 1970

dimecres, 20 de juliol del 2011

L’OEIL CACODYLATE, FRANCIS PICABIA

BOUHAUS

DISSABTE 30 13 h.

L’oeil Cacodylate, de Francis Picabia. Realització d'una pintura col.lectiva per totbou que vulgue (Urbadadaisme). A boucura d'Ester Xargay.
Cafè Universal. Cafè Universal, c. Trinquet, 64



L’oeil Cacodylate fou presentada al Saló de Tardor de 1921 i va ser un escàndol. Picabia va presentar “una llista dadà” un joc de cafè i atzar, collage d’al•luvió i graffiti, dedicatòries, jocs de paraules, fotos... i amb les firmes dels tertulians. “Si una obra vale por su firma, más valdrà cuantas más firmas contenga” (1). És una obra que dispara contra la línea de flotació de l’art bell burgès. Expressa molt bé la munició dadaista de negació i menyspreu de les convencions –un antiart.

Remarcable és la reproducció de l’ull de Picabia. Situat lleugerament desplaçat del centre cap a la part inferior dreta, s’explica per l’anècdota que Picabia es tractava una malaltia del ulls amb un cacodilat, cosa que no esgota la significació, ja que, no només inclou l’artista i la seua mirada a l’obra, sinó també genera un moviment helicoïdal i excèntric que obre els sentits.

Francis Picabia (1879-1953), pintor i escriptor francès d’origen espanyol, traspassà gairebé tots els estils contemporanis (70 OBRES EN CIUTAT DE LA PINTURA http://pintura.aut.org/BU04?Autnum=11.904 :

Influït per C. Pissarro i A. Sisley, s'orientà el 1909 vers el cubisme. El 1911 fou un dels creadors del grup Section d'Or. El 1913 participà en l'Armory Show a Nova York i posà les bases, juntament amb M. Duchamp, del dadaisme novaiorquès. El 1917 fundà a Barcelona la revista 391, plena de crítica i ironia, alhora que mantingué contactes amb els dadaistes de Zuric. A París participà en moltes manifestacions escandaloses i pintà les seves Machines Ironiques, integrades per elements mecànics absurds i formes ridícules. Però el 1921 abandonà les seves posicions dadaistes i anà a una pintura figurativa. El 1945 tornà a l'abstracció amb obres que ell anomenà sur-irréalistes. Mantingué la idea d'un art amorf que ni representa ni és res, a penes un pur gest; volgué representar la negació de tot allò que pressuposi previsibilitat, educació i bon gust. A part el treball en el camp de la pintura, féu els escenaris i el vestuari del ballet Relâche d'E. Satie i col•laborà amb R. Clair en el film Entr'acte. http://www.enciclopedia.cat/

Ester Xargay (Sant Feliu de Guíxols, 1960), boueta major, poeta i videoartista. Provocadora i transgressora, tensa el llenguatge fins al límit de l'experimentació i s'acosta sovint a les actituds de la poesia que la tradició –especialment la francesa– ha qualificat de maleïda (J. Aulet). La literatura com a creació d’una realitat textual, visual, més propera als mots, a les formes, que no pas a les coses. Ha col•laborat en diverses propostes d'investigació poètica, algunes d'elles en col•laboració amb Carles Hac Mor, Adolf Alcañiz, Koji Asano, Mercè Capdevila, Duo Kroma, Gemma Nogueroles, Miquel Àngel Marín, Xavier Maristany, entre altres. També exerceix de guionista i de traductora. Destaquen en poesia (sovint llibres singulars amb aportacions d’altres artistes): Aürt, 2009. Eixida al sostre, 2009. Zooflèxia, 2007. Salflorvatge, 2006. Ainalar, 2005. Éssera ponent, 2005. Trenca-sons, 2000. Epítom infranu o no (Ombres de poemes de Marcel Duchamp), 1997. Un pedrís de mil estones, 1992. Els àngels soterrats, 1990

Notes 1: LISTAS DADA, Cultura/s de La Vanguardia (Pasión por las listas, núm 446 - 5/1/2001), de FELIX PEREZ-HITA http://felixph.blogspot.com/

L’oeil Cacodylate: Oli i paper sobre tela, 146 x 114 cm. Musée National Art Moderne. París 1921

dilluns, 18 de juliol del 2011

JOSEP MARIA COMAJUNCOSAS: REVISTA CAMINADA ULTRASÒNICA

BOUHAUS

DIUMENGE 31 DE JULIOL

20.30 h. Revista Caminada Ultrasònica. Conduïda pel músic i informàtic Josep Maria Comajuncosas.

Cercavila per escoltar els cants inaudibles de les rates panades, amb l'ajut d'aparells per a captar ultrasons.

Pas de Garriga (c. Verge del Carme, 40).




Activitat de bioacústica creativa, una caminada per la vora de la Barcassa de Garriga, aprofitant la massiva sortida de les rates penades al capvespre, un element ben característic del paisatge del Delta. La cercavila, amb detectors ultrasònics, portàtils i amplificadors, crearà un paisatge sonor a partir dels sònars i xiscles dels animalons. Una cercavila surrealista adreçada als fans de la realitat augmentada, dels muricecs, del Delta i de l'experimentació sònica. http://barcelonalaptoporchestra.blogspot.com/  

Josep M Comajuncosas, professor al Departament de Sonologia de l'Escola Superior de Música de Catalunya i investigador del Music Technology Group de la Universitat Pompeu Fabra, coordina i dirigeix l'Orquestra de Portàtils de l'Esmuc, un punt de trobada per a investigadors sonors, lutiers digitals, intèrprets i compositors, tot focalitzant-se en el desenvolupament de noves interfícies de control musical i nous paradigmes per a interpretació en xarxa, amb els portàtils assumint un rol central, però no exclusiu. El repertori que ofereix consisteix fonamentalment en reinterpretacions de clàssics de la música electroacústica i en sessions improvisades. Ha actuat com a solista i en formacions de cambra per tota Europa y Estats Units.


FOTO 1: Antonio Mora Vergés, publicada a l’interessant bloc http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/04/ferran-continua-el-viatge-per-les.html  
“Ferran, continua el viatge per les terres del rap penat”: al castell de Ferran, dins el terme municipal de Tarragona, a la pedania de Ferran, entre Tamarit i Altafulla, troba aquesta gàrgola amb el rat penat “que corona els escuts del Regne de València, el Regne de Mallorca i la Ciutat de Barcelona”. Mora fa un passeig pels mites que expliquen la preferència de Jaume I el Conqueridor per aquest animaló predador i nocturn, i que, a més a més, hiverna amb els freds.