dissabte, 29 d’octubre del 2011

SAM VILA: UN MAR DE POESIA



De les moltes trobades imprevistes de la Bouesia 2011 no és la més xicoteta el descobriment del boueta més jove, Sam Vila. Plantat amb fermesa davant de les seves llibretes plenes de versos aixeca la veu per destil·lar poesia marítima. Ens toquen les ones de versos i enfilem la travessia per “Un Mar de Poesia”. Per mostra aquest botó, que és un diamant fulgent.

DÉJÀ-VU

No saps mai

Si és ahir,

O si és avui.

Potser és un somni

Un somni d’avui.

Et despertes i ets ahir,

Potser un somni,

On el mar t’abraça,

T’estreny fins que es calma

I et deixa anar lentament.

No saps mai

Si és ahir,

O si és avui.

Una mar esplendent. Guspires de sal als llavis. L’aventura està servida.
FOTO: JA, Bouhaus, Mas Cremànimes, 2011




dimecres, 26 d’octubre del 2011

CARLES HAC MOR: FILACTERI D'INFRALLENGUA


Presentació del llibre de

Carles Hac Mor

Filacteri d'infrallengua,

amb coberta de Jesús Galdon

i publicat per Arola editors.

L'acte consistirà en la realització de dues infraaccions filactèriques.

Dimecres 26 d'octubre del 2011, a les 19h.
Arts Santa MònicaRambla de Santa Mònica, 7. Barcelona

diumenge, 16 d’octubre del 2011

MARTA PULCHRUM POEMES A CAU D’ORELLA


Marta Pulchrum recita poemes a cau d’orella, sublima la intimitat. Mentre la Bouhaus salta als ulls amb entusiasme i s’endu l’emoció arravatant els sentits, sutilment s’acosta la dolça veu carnal de Marta al teu pavelló auditiu i et vessa, gota a gota, una poesia confident que s’escola per les escales de l’ànima per tal de provocar ressons esclatants. Hàlit de calor i alè convoca torbament i plaer i la carn esdevé agitació ans que consciència. Al pèl la geografia de la pell és un tràngol, joncs despentinats pel vent, emoció de canyar. Has sentit el contrapunt minimalista de la Bouesia, una veu baixeta en majúscules.


http://bouesia2.blogspot.com/2011/09/boucronica-de-la-bouhaus.html



Foto JA: 1. Bouesia 2011, Marta Pulchrum i Joan Vinuesa, Mas Cremànimes
2. Marta Pulchrum, Bouesia 2011

dimecres, 12 d’octubre del 2011

FRANÇOIS TUSQUES I NOEL McGHIE A LA TRASKA TRUSKA DE MOLINS DE REI, 23 X 11


El diumenge 23 d’octubre, 19,30 h,  François Tusques (piano) i Noel McGhie (bateria) presentaran el seu disc Topolitologie a la Traska Truska de Molins de Rei, DALTABAIX 2011. Malgrat la proximitat i el nivell de qualitat dels músics francesos, no és gaire habitual la seva presència en les programacions del nostre país. Per al festival de músiques avançades, us proposem tot un clàssic de l’avantguarda jazzística.

Reproduïm íntegrament l’article aparegut a http://ciclecontrabaix.wordpress.com/2011/08/19/francois-tusques/  

no sols per la seva documentació acurada –a la web a més podeu gaudir d’informació gràfica- sinó per la seva qualitat musical.

François Tusques és un dels noms més destacats del jazz europeu. El pianista francès, que compta amb influències que van de Jerry Roll Morton, Bud Powell o Monk a Cecil Taylor, Bartock o Varese, va saber encendre la metxa del jazz continental més avantguardista en el seu disc Free jazz (Mouloudji, 1965 – In situ, 1991). Així va inaugurar uns anys fecunds d’intercanvi amb músics que arribaven a París per trobar-hi un acolliment i un respecte que sovint no tenien en els seus propis països d’origen. Per a Intercommunal Music (Shandar, 1967), François Tusques va comptar entre d’altres amb Sunny Murray (bateria) i Alan Silva (contrabaix), ambdós músics destacats dels primers grups de Cecil Taylor i amb una llarga carrera posterior. Per veure la importància de l’empremta de Tusques en el jazz actual, podem citar a Michel Portal, François Jeanneau, Barney Willen, J. F. Jenny Clark o Aldo Romano com a músics col•laboradors en els anys 60, als inicis de la carrera del pianista

“Agitador” inquiet, Tusques va intuir el perill de caure en l’elitisme i patir l’allunyament del públic amb que el free s’acabaria trobant i va insistir en la via de la interculturalitat des d’una perspectiva socialment combativa, seguint els moviments de canvi que el maig del 68 havia iniciat. Així comença la saga de col•laboracions amb la cantant Colette Magny, el col•lectiu Le Temps des cérises i la Intercommunal Free Dance Music Orquestra que, de l’any 1971 al 1982 recorreria centres culturals, vagues, actes per a immigrants i s’implicaria en iniciatives d’autogestió com la del local 28 Rue Dunois, als afores de París. El col•lectiu de músics de la Intercommunal provenia de diversos països d’Europa i del nord i centre d’Àfrica i la voluntat d’integrar les diferents cultures donava a l’orquestra un so molt particular basat en la rítmica de les percussions, amb un cert sentit hipnòtic en el llarg desenvolupament jazzístic de les peces i els sorprenents malabarismes vocals d’un cantant que improvisava en català i castellà.

Carles Andreu, nascut a Sant Feliu de Llobregat i auto-exhiliat a París fugint de la grisor del franquisme, és el lligam català de tota aquesta història. Va entrar a l’Intercommunal l’any 1977 a temps de participar en l’enregistrament del 3r disc, L’Atellier de jazz populaire (Vendémiaire, 1978); peces com ara “Blues pour Miguel Enriquez”, “Vet aquí que tenen por/Abrisme galanica” i “Mar jo cantar no fabia”, parlen de la lluita dels pobles sud-americans però també de l’obra de teatre La Torna i la prohibició dels Joglars i de la mort de Puig Antich a casa nostra. Seguirien un munt de concerts i enregistraments -editats o encara inèdits– amb peces clàssiques del repertori de l’orquestra com ara “Mazir”, “Le cheval”, “Quin dia”, “Soweto-Palestine”, “Le musichien”, “Les Amis d’Afrique” o la fantàstica “On est en vue de l’ille”, en les quals la veu potent de Carles Andreu barrejava l’herència familiar de la jota de la Franja de ponent amb el flamenc i altres músiques populars de la península. Una experiència en la que el cantant, segons les seves pròpies paraules, sempre va tenir al seu costat músics excepcionals i generosos com ara el mateix Tusques, Bernard Vitet, Jo Maka, Adolf Winkler, Beb Guerin, Jacques Thollot, Jacques Coursil, Sam Ateba, Silvain Kassap, Kilikus, i un llarg etc

La relació de Carles Andreu amb François Tusques s’ha mantingut des d’aleshores i el pianista ha participat en bona part de l’obra post-Intercomunal del cantant. Així, en l’any 1994, una petita gira els va portar per diverses poblacions del nostre país –amb Tusques, Danielle Dumas, Didier Petit i Denis Colin– presentant Arc Voltaïc sobre poemes de Salvat Papasseit (treball que no seria editat en disc fins l’any 2002 per In Situ).

Juntament amb una ja llunyana actuació en el Jazz Cava de Terrassa (a piano sol), l’entrevista de l’any 1983 a Ràdio Barcelona amb l’audició de “On est en vue de l’ille” i la participació més recent en el Festival Bouesia 2009 de La Cava (al Delta de l’Ebre i també a piano sol), aquestes han estat fins ara les úniques oportunitats d’escoltar en directe a François Tusques en el nostre país.

Tants anys d’activisme però han acabat passant una certa factura al pianista que, malgrat l’admiració i les nombroses referències a la seva obra, ha seguit una carrera apartat dels grans circuits. Tot i així, Le jardin des délices (In situ,1992), Octaèdre (Axolotl jazz, 1994), Blue Phèdre (Axolotl jazz, 1996), Blue suite (Transes europennes, 1998), les reedicions de Free jazz (In situ) i Piano Dazibao (Futura-Marge) o el darrer Topolitologie (Improvising Beings, 2010, amb el bateria Noel McGhie) han recollit exceŀlents crítiques i representen les baules més recents d’una cadena d’obres única i a recuperar urgentment. Una part important de la discografia de François Tusques i dels seus grups, editada originalment en petites discogràfiques independents i ara mítiques entre els aficionats –Mouloudji, Shandar, Le temps des cérises, Chant du Monde, Vendemiaire o Edizione Corsica– segueix inèdita en CD (i a preus de col•leccionista a internet).

François Tusques forma part de la memòria del jazz europeu i ningú com ell ha mantingut una actitud tant fidel als seus principis, que sovint s’inspiren en el cançoner de la Comuna de París, en els cants de la Guerra Civil espanyola, en l’esperit del maig del 68, en la lluita contra les dictadures d’arreu o en el rebuig que pateixen les successives immigracions que coincideixen a Europa. De les seves mans en surt una música sempre inquieta, compromesa i innovadora que mai ha oblidat però la necessitat de comunicació amb el seu temps i amb el públic.

Topolitologie, el disc que vénen a presentar a La Traska Truska, recull perfectament tant la trajectòria com la maduresa de dos músics que han compartit molts anys als escenaris. La peça que dóna nom al disc podria resumir practicament tota la història del jazz: de les aromes del rag –genial la má esquerra del pianista– als aires de la Comuna i de la remor de la sabana africana a les capes de so i les atmósferes repetitives que l’apropen a la música més contemporània. Poc més de 10 minuts per a explicar tota una vida.


MÉS INFORMACIÓ A: http://www.contrabaix.com/

CF. http://bouesia2.blogspot.com/2010/06/boucronica-09.html  , on hi ha informació gràfica i notícia del concert "Afterboujazz", i de la col·laboració de Tusques amb Carles Andreu amb "Autobiografia Cantada".

Foto: JA, Bouesia 09: F. Tusques i C. Andreu a l'Universal, La Cava, "Autobiografia Cantada"

L'ESTANC DE PESSOA A PARIS PER LA MÀ DE CARLES ANDREU


Encara que a misses dites bo és remarcar l’actualització de l’Estanc de Pessoa a la Sorbona de Paris, donat que la primera audició pública la vam escoltar a la Bouesia 2010, a la Barcassa del Baló.

UNIVERSITÉ PARIS-SORBONNE


Colloque international


10-11-12 octobre 2011

Les traductions vieillissent-elles ?

Colegio de España
7E Bd Jourdan • 75014 PARIS
RER B : Cité Universitaire

Mardi 11 octobre 2011

Retraduire les classiques
Traduire le catalan / Traduire en catalan
19 h

Concert de Carles Andreu :

«Càntic divers de la llengua catalana enamorada del poema “Estanc”
de Fernando Pessoa, poeta plural portuguès»
(Traduction de Carles Andreu)
Avec :
Carles Andreu, voix ;
Joan Saura, sampler ;
Miquel-Àngel Marín, clarinette
et Ignacio Lois, guitare.

rec:
http://bouesia2.blogspot.com/2010/10/carles-andreu-canta-pessoa-biblioteca.html
http://bouesia2.blogspot.com/2010/12/carles-andreu-i-la-bouesia-tomajazz.html

FOTO: Joan Saura, 2010

REVISTA CAMINADA DE FRUITES I VERDURES

Per iniciativa de Rafel, de la paradeta I UN RAVE, VERDURES I PRODUCTES AGROECOLÒGICS, aquesta iniciativa bouètica pretén celebrar el Forum Provincial de Tarraco i el seu mercat dels dissabtes.

DISSABTE 22 D’OCTUBRE 2011


12 HORES


PER LOS QUATRE GUSTOS CARDINALS: CARXOFES, LLIMONES, CIRERES, ENCIAMS, TOMAQUES, OLI I SAL

CERCAVILA AMB ELS BOUETES:

Gerard Gil, Prudi, David Ymbernón, Javier Caballero, Lluís Figuerola, Miquelàngel Marín, Patrícia Carles, Blai Mesa, Pau Padrés, Rafel Cabré, David Cobo, Carles Andreu, Eduard Carmona, Amadeu Anguera

I QUI ES VULGUI AFEGIR.
ENTRADA LLIURE, TROBADA IMPREVISTA.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

MARINA OROZA: LA PART MÉS ÍNTIMA DE L'ARQUITECTURA: LA XEMENEIA DE DUCHAMP


Marina Oroza ens va regalar al Mas de la Calderera (BOUHAUS 2011), Riudoms, una bouperformance que experimenta amb la descoberta a la casa familiar de Cadaquès de la darrera obra de Duchamp, Cheminée Anaglyphe. (Catalina Serra, El País, “Tras las huellas perdidas de un genio del siglo XX”, 11 viii 2008. Allí mateix escrivia un article Marina: “La última obra de Duchamp”, que es pot llegir a http://www.e-limbo.org/articulo.php/Art/3176 , amb una fotografia de Man Ray de dita xemeneia).


En aquesta acció Marina declamava de memòria el text LA PART MÉS ÍNTIMA DE L'ARQUITECTURA: LA XEMENEIA DE DUCHAMP, que copiem i afegim unes fotografies de JA (Bouesia 2011).




He vingut a aquesta congregació de bouetes per explicar-vos la veritable i real història de la part més íntima de l'autèntica xemeneia de Duchamp. Tot va començar un estiu quan enterràvem les cendres blanques del meu pare. Just en aquest moment a l'apartament de la meva mare a Cadaqués un senyor italià la va despertar de la migdiada per dir-li "Miri, creiem que aquí va viure Marcel Duchamp i va fer una llar de foc. Hi ha llar de foc a casa? Podem veure-la?". La meva mare els va fer passar i els va ensenyar la llar de foc. La xemeneia estava plena de sabatilles, diaris, bosses de plàstic i jocs de taula. No li vam donar més importància fins que un dia em va parar al carrer un expert i em va dir que Duchamp li havia regalat a Emilio Pigneau a qui li va encarregar fer la xemeneia un dibuix on deia "La cheminée du coin au coin de la cheminée" i que si realment la nostra fos aquesta llar de foc, la compraria un Museu de Filadèlfia i nosaltres ens podríem comprar una casa... Sí, de la chimenea un hogar, del hogar la chimenea, no, de la chimenea el hogar... La xemeneia és molt bonica, fa cantonada, rodona, blanca, d'obra. A casa només parlàvem de la xemeneia, vam treure els trastos de dins, la meva mare i jo la vam netejar, per les nits somiàvem amb ella…Va agafar tanta importància, tanta que es feia cada vegada més bonica i més blanca, tanta que es va fer a poc a poc més gran i brillant, vam haver de apartar la taula de davant i la butaca perquè ja no cabien. Tanta importància va arribar a tenir que va vindre a veure-la un senyor pintor des de l'estranger, molt lluny, que es deia Richard Hamilton que era amic de Duchamp. Va dir que sí, que si era l'autèntica xemeneia de Duchamp i ens va felicitar per lo ben cuidada que la teníem. Va dir que la xemeneia respirava i estava viva fora del mercadillo de arte y dentro del inconsciente, això no sé perquè ho va dir, ah si, perquè somiàvem amb ella. I també va dir que Duchamp preferia respirar a fer art, crec que això ho va dir perquè la xemeneia estava viva i respirava fora del mercadillo de arte...

Això és real, no em mirin així, és real. Poden fer fotos.

MARINA OROZA





Marina Oroza, poeta, performer, actriu, ha publicat Pulso de Vientos (1997), Así quiero morir un día (2005). Ha col•laborat amb grups d’acció poètica, amb artistes visuals y músics, desenvolupant un treball d’investigació: “Al poema, cal donar-li veu i gest”. Més informació:


http://www.marinaoroza.com/

aquí podem sentir el seu poema:

NADA DE MÍ

Me vi,
me vi por la espalda
hasta que no quedó nada de mí.
Me vi por ahí, despacio,
en la nada de mi.
Me vi por la espalda
y estuve a punto de atraparme,
me vi, me vi
como si fuera otra yo misma,
una adivinanza de lo que fui,
ni tan siquiera esa nada de mí.

M. Oroza: “Pulso de vientos” (Ketres Editora, 1997) cf:

http://lasafinidadeselectivas.blogspot.com/2007/07/marina-oroza.html