dijous, 14 d’abril de 2011

LA QUIMERA D'OR amb música de CARLES ROBERT I MIQUEL ÀNGEL MARÍN

Teatre El Magatzem • COOPERATIVA, TARRAGONA


Festival Dixie

Dissabte 16 d‘abril • 22.30 h

Cicle: Cinema amb música en directe. Especial Charles Chaplin


La quimera de l’or (The Gold Rush), 1925

Carles Robert (piano), Miquel Àngel Marin (clarinet)

Humor, tendresa, intriga, imaginació... la música segueix els gestos i les expressions dels personatges, fent que “parlin” amb els sons del piano i del clarinet. L’obra mestra de Chaplin. Una de las pel•lícules que solen figurar en les llistes dels millors films de tots els temps. Un rodamón i un explorador solitari desafien als perills de la natura i de la fam, per trobar les mines d’or a les muntanyes. http://webfacil.tinet.org/teatrem 
Organitza: Cooperativa Obrera

Col•labora: Ajuntament de Tarragona

Preu: 7 €
VENDA ENTRADES ANTICIPADA: Per internet a http://www.musicfromtamarit.com/  a l’apartat que trobareu al menú principal (agenda conciertos y noticias).


Carles Robert i Miquel Àngel Marín (d'un programa de mà, 2007)

Argument de La Quimera d'Or:
Charlot es troba a Klondike, atret per la febre de l'or. Hi ha una tempesta i es veu obligat a buscar aixopluc. Troba una casa aïllada a les muntanyes, habitada per Larsen, un assassí fugitiu de la justícia. Encara que Larsen tracta de fer fora el vagabund, l'huracà l'hi impedeix. A més a més, Chaplin porta un altre hoste a la cabana, Mac Kay, un home alt i gros. Després d'una baralla en la qual queda inutilitzat el rifle del fugitiu, els dos hostes aconsegueixen quedar-s'hi.

La fam els rosega, i decideixen que un d'ells sortirà a buscar menjar. L'atzar de les cartes elegeix Larsen. Uns policies el troben, ell els mata i els roba el trineu, i deixa Mac Kay i Chaplin abandonats. Tots dos sucumbeixen aviat a la fam. El vagabund prepara una de les seves sabates, mentre en Mac Kay veu visions i creu que el seu company és una gallina i tracta de menjar-lo. Un ós, caçat quan entra a la cabanya, els treu de la fam.

Quan acaba la tempesta cadascú segueix el seu camí. En Mac Kay es dirigeix a una mina d'or que havia trobat, però un accident en el camí li fa perdre la memòria. El vagabund, per la seva banda, va al poble, i atret pels llums entra al cabaret, on coneix la bella Georgia, que decideix de ballar amb ell només per provocar gelosia a Jack Cameron, el gallet del cabaret, que la desdenya. Hi ha una baralla entre els dos homes, de la qual Charlot surt vencedor mercès a l'atzar.

Torna a la barraca, i per poder sobreviure, fingeix que està mort per tal de despertar la solidaritat de l'enginyer Hank, que el revifa i li dóna menjar, i li encarrega que tingui cura de la casa mentre ell va a la recerca d'or. Mentre Georgia i les seves amigues juguen a la neu, Chaplin és víctima de les boles de neu per accident. Les noies entren a la casa i, per divertir-se amb ell, li prometen d'anar a sopar a la seva cabana la nit de cap d'any.

Prepara el sopar amb molta cura, però Georgia, que està divertint-se al cabaret, oblida la cita. El vagabund espera en va i s'adorm. Somia que està amb la Georgia, i que l'entreté amb la seva dansa dels panets, una de les escenes més recordades de Chaplin. Però és un somni, va cap al cabaret per veure Georgia, que acaba de recordar la seva cita. La noia va a la cabanya i la veu buida. Se sent trista pel vagabund i renega de Jack, que segueix prepotent com sempre.

Georgia manifesta el seu interès pel vagabund, que es torna boig de felicitat, però Mac Kay, que el busca per recordar la ubicació de la seva mina, se l'emporta a estirades. Aconsegueixen trobar la cabanya, però a la nit el vent se l’endu fins un penya-segat, on la casa amb prou feines es manté en equilibri. Aconsegueixen sortir-ne vius i descobreixen que en el lloc on eren hi havia la mina d'or.

El vagabund se'n torna en vaixell, ja ric, de retorn al seu país, ho té tot... menys la Georgia. Els periodistes demanen poder retratar-lo amb la seva granota de buscador d'or. Cau dintre d'un rotlle de corda, el confonen amb un polissó i el volen expulsar del vaixell, però la Georgia, que també torna al seu país, tracta d'impedir-ho pagant-li el passatge. La resta de passatgers arreglen la situació, mentre Charlot la Georgia s'adonen que s'estimen. El fotògraf insisteix que vol fer-los una fotografia, però el petó que es fan els enamorats l'espatlla.

Vikipèdia, http://ca.wikipedia.org/wiki/La_quimera_de_l%27or



dissabte, 9 d’abril de 2011

BARRI BROSSA 2011

DIUMENGE 10 d’abril



Plaça d’Allada Vermell 17 h. Entrada gratuïta

CLOENDA BARRIBROSSA 2011

EL CIRC DE LA LLUNA un espectacle de carrer de la companyia Obskené CIRC

Una petita carpa de circ on totes les meravelles són possibles. Al mig del carrer, la carpa atura el vianant. Sembla un petit circ. Una pissarra anuncia la propera funció. Dramatúrgia Aimé Malena. Direcció Ricard Soler i Mallol. Interpretació Magda Puig. Espai escènic i titelles Gemma Raurell, Lluc Pagès i Xesca Salvà.



18 h. Entrada gratuïta

SALTAMARTÍ CONCERT

Projecte poètic musical, on Pep Toni Ferrer (Oliva trencada) musica poemes de Joan Brossa. Els poemes són convertits en senzilles cançons, que ens apropen a l'univers brossià d'una manera màgica i envoltant.

PROGRAMACIÓ: http://www.espaibrossa.com/seccion.asp?0=2&1=302526&2=8738

ATUREM LA INDÚSTRIA NUCLEAR!


Dijous 14 d'abril, a les 19h

com el desastre de Fukushima ens permet qüestionar la viabilitat de l'energia nuclear

a càrrec de François Diaz Maurin, enignyer nuclear

a Cotxeres de Sants (C/Sants ,79) L1 i L5 Plç de Sants

La industria nuclear, en els darrers anys, han dut a terme una ofensiva mediàtica i política per crear un estat d’opinió favorable a l’energia nuclear entre la societat, per tal d’allargar el funcionament de les centrals atòmiques en funcionament i implantar les instal•lacions derivades de la seva activitat , com el cementeri nuclear, intentant evitar el conflicte polític i social que se’n deriva.

Totes aquestes pressions, és basen en el gran poder econòmic que tenen les empreses explotadores de les instal•lacions nuclears, que al mateix temps participen, o són participades, pel capital de grans multinacionals, bancs, caixes i grups de comunicació.

En els últims mesos, s’ha reobert el debat nuclear, arran de l’inici dels tràmits per instal•lar el Magatazem Centralitzat de Residus radioactius de tot l’estat espanyol, un dels grans problemes no resolts de l’energia nuclear.

Per això, des de fa uns mesos, un seguit de col•lectius, organitzacions i persones individuals, estem treballant per articular un moviment antinuclear a Barcelona.

Som conscients, que la catàstrofe nuclear que s’està produint des de fa gairebé un mes al Japó, ha desacreditat per complet aquesta energia bruta i extremadament perillosa, i això comportarà un augment de la intensitat del conflicte nuclear.

El proper dijous 7 d’abril, farem la presentació pública d’Antinuclears de Barcelona, on també comptarem amb la participació de Marcel Coderch (enginyer doctorat pel MIT i membre del Consell Assesssor per al Desenvolupament Sostenible), que farà una conferència sota el títol “El cigne negre nuclear”. El següent dijous 14 d’abril, comptarem amb François Diaz – Maurin (enginyer nuclear), que ens oferirà una xarrada “com el desastre de Fukushima ens permet qüestionar la viabilitat de l’energia nuclear”.

Per les primeres setmanes de maig, estem preparant un seguit d’actes i mobilitzacions antinuclears, a les quals us volem invitar a participar activament en la seva organització i concreció.

Antinuclears de Barcelona

+info: http://www.antinuclears.blogspot.com/

ANDREU SUBIRATS: SIMFONIA CONGELADA DE SAMFAINA, HELIOGÀBAL 10 IV 11, 21,30 h




DESCONGELAREM LA SIMFONIA DE SAMFAINA,

i serà el DIUMENGE 10 D'ABRIL a les 21.30h.
a L'HELIOGABAL,
-trezè trimestre de poesia-
c. Ramón i Cajal, 80,
Metro: Joanic
5 euros
amb

ANDREU SUBIRATS, DIEGO BURIAN I MIQUEL ÀNGEL MARIN, I LA COL·LABORACIÓ SATÀNICA DE L'ESCOLANIA EGOISTA.

dijous, 7 d’abril de 2011

SE'NS HA MORT LO TEIXIDOR, per MIQUEL ÀNGEL MARÍN



S'ha mort un músic. A ell li agradava dir-se músic: “Jo em vaig fer cantador per estar a prop de la rondalla”. Estar a prop del Teixidor i de la seva rondalla. El músic vol estar a prop dels músics i dels seus instruments, aprendre estant a prop del Teixidor, de la seva veu, de la seva tonada pròpia, dels seus versos, de la seva improvisació. Parar l'orella a la seva conversa, a la seva gràcia, a la seva murrieria. Dol molt que es mori un músic, i encara més si és un artista no local, sinó ultralocal, que vol dir universal.

A la Bouesia (Festival d'Estiu de Deltebre) el vam portar tots els anys mentre va estar bé de salut (2006-2008). Era el cap de cartell de debò, deixava bocabadats tots els artistes de fora que no el coneixien; amb cinc bouetes (poetes participants del festival) va inaugurar la Setmana de Poesia de Barcelona de l'any 2006, al Museu Marès, i va sortir a tots els diaris i en portada del telenotícies; aquest concert recital va ser una meravella i un èxit, sobretot per l'actuació del Teixidor, que va deixar la gent amb la boca oberta.

Des de l'any 2004, els bouetes Carles Hac Mor, Ester Xargay, Adolf Alcañiz i jo mateix li vam fer un seguiment (gairebé una persecució) amb vídeo de les actuacions, que va donar lloc a l'edició d'un DVD de dues hores de duració, un document musical i biogràfic en què es remarca el valor musical i poètic de l'art del Teixidor, que va ser possible gràcies a la implicació de l'exalcalde Joan Maria Roig i al patrocini d'Amposta, Capital de la Cultura Catalana 2008.

Si és cert que la música és gest, el Teixidor era un músic de cap a peus. Un home fet a si mateix, i que per això canta i canta dret –el cantaor flamenc sempre canta assegut– i ens desperta el cor amb les cançons. La varietat dels seus gestos: el primer, cantar dret, aixecat, amb el cap alt; el gest de senyal que entra a cantar; el gest únic de la seva tonada; el gest dedicant una jota, un vector, una fletxa directa al cor d'aquell a qui la dedica; el gest del final d'una ronda; el gest de cansament de la veu i del físic dels últims anys, i el gest definitiu: el gest d'improvisació, les veritats podien arribar a cantar, la veritat d'un home cantava. Aquest miracle ha estat a prop de nosaltres durant molts anys (molt pocs realment) i hem xalat amb ell, però també l'hem desaprofitat per falta de sensibilitat. Què farem ara sense el Teixidor? Cantar i cantar i no parar mai. Adéu Teixidor, t'enyorem molt.




FOTOS: 1. Paco de Morales: "Lo Teixidor canta una jota al poeta Francesc Garriga, Museu Marès, Barcelona Poesia, 2006"
2. Camera Obscura, Lo Teixidor amb Rodri (clarinet) i el seu fill Jordi (guitarró) Bouesia Caminada a Tarragona, el 21 d’Abril de 2007, a la Plaça de la Font:

Miquel Àngel Marín (1966), músic i poeta. Clarinetista nascut a La Cava -Deltebre, al Delta de l'Ebre. Ha estudiat a Catalunya, amb Antoni Sebastià i Juli Panyella, i a Alemanya, amb Wolfgang Meyer. Solista clàssic, músic de cambra i improvisador. Treballa regularment amb compositors com Llorenç Barber, Antoni Sebastià, Markus Hetchle, Chang Won Park, Carles Robert i Ramon Humet. Toca amb diversos grups de l'escena experimental de Barcelona (Misaluba, Carles Andreu...). Ha publicat un llibre, Lo clarinet és l'aixada (Cafè Central i Emboscall, 2007). Director artístic del Festival de Poesia de Deltebre, Bouesia, que enguany (2011) complirà set edicions. Té en premsa Música és enxampar mosques, Arola Editors.

SOBRE LO TEIXIDOR:

1. DVD "Lo Teixidor, la Veu de la Jota del Delta de l'Ebre", 2008. http://bouesia2.blogspot.com/2010/12/exter-xargay-y-la-videopoesia.html :
Màgica creació poètica, el treball videogràfic d’Ester Xargay s’ocupa també del documental i del reportatge. Cal així recordar LO TEIXIDOR, LA VEU DE LA JOTA DEL DELTA DE L’EBRE, el qual, més que un document, és un estudi de la poesia improvisada protagonitzada per l’enversador degà, Lo Teixidor, darrera fita d’una tradició que s’aprenia exercint-la en la “quadratura” de la jota i la rondalla. Xargay ressegueix els passos de la Jota i la veu de Lo Teixidor en els moments propicis de la festa, tant si és major com privada, i documenta el primer cop que el Festival de Poesia de Barcelona va acollir la resposta immediata i en vers d'aquest art arrelat en les fondàries de la memòria col·lectiva. El resultat és d’una veracitat emocionant.

2. J.J ROVIRA CLIMENT, Cantadors del Delta, Texidor, Lo Noro, Caragol, Tortosa 2002

3. GLÒRIA FANDOS GRACIA, Lo nostre Teixidor, l'últim cantador del Montsià, Tortosa 2005.

4. JOSEP LLUÍS CAROD ROVIRA, "LO TEIXIDOR", LA JOTA, Avui, 10 IV 11:

La seva desaparició [de ‘lo Teixidor'] ha entristit les terres de l'Ebre català i tots aquells que, sense ser-ne, ens n'estimem la gent i la cultura.





La mort s'ha endut Josep Guarch, lo Teixidor, el darrer dels grans cantadors de jota. Nat el 1931 a l'Aldea en una família teixidora camarlenca, vivia a Amposta, on s'establí ja de xiquet. El 2009 se li dedicà una plaça amb un monòlit i va ser el darrer cop que cantà en públic. Ho féu a la seva ciutat, quan ja hi passava els darrers temps de vida, a la residència d'avis. S'havia estrenat als 15 anys, cantant en una taverna de La Cava, més atret per la música que no pas pel cant: “Canto perquè m'agrada la música, no perquè m'agradi cantar”, deia.

Autodidacte com la majoria dels cantadors, amenitzà tota mena d'esdeveniments, públics, privats i comercials, acompanyat de la seva rondalla, amb els instruments de vent i de corda propis del gènere. Actuava sempre vestit amb camisa blanca i pantalons i armilla negres, sovint amb ulleres de sol. Lluïa un bigoti d'aquells d'abans, primet, com primeta era cada cop més la seva veu, a mesura que l'edat avançava. Versador excel•lent, anava improvisant, a ritme de jota, cada nova realitat davant la qual havia de reaccionar de manera ràpida i espontània, amb un tècnica emparentada amb les gloses mallorquines. L'havia sentit cantar molts cops, en ple Delta, a La casa de Fusta, el restaurant de l'Encanyissada, els diumenges a l'hora de dinar.

Passava de taula en taula i davant dels comensals improvisava una jota, sense cap més pista sobre aquests que la xiuxiuejada a cau d'orella, uns segons abans, pel Lluís, l'amo del restaurant: “Estos sinyors són de Barcelona, esta xica se mos casa, estos iaios fan cinquanta anys de casats, este home de la barba és un metge molt important”, etc. Mestre de mestres en la improvisació, “ni li calia pensar-la, així era lo Teixidor!”, ha assegurat aquests dies lo Xicuelo. Darrera icona d'un gènere únic dins la nostra cultura nacional popular, la seva desaparició ha entristit les terres de l'Ebre català i tots aquells que, sense ser-ne, ens n'estimem la gent i la cultura.

La jota de l'Ebre, la “cota” com pronuncien els autòctons, és música, és dansa i és cançó. Però, sobretot, és un símbol de festa i d'alegria. Els cantadors sempre han comptat amb una gran consideració popular, pel prestigi personal adquirit en la improvisació i per les funcions positives tan diverses de la jota cantada. Ha servit per fer declaracions d'amor, assuavir conflictes o superar disputes, amb la mateixa eficàcia que ara té un to satíric, humorístic o reivindicatiu o esdevé un cant d'amor i compromís amb la terra. Tota la lluita contra l'intent de transvasament hauria estat una altra cosa sense la jota i sense l'esforç de renovació i modernització que n'ha fet el grup ebrenc Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. Ells han tornat a fer vibrar els auditoris emprant la mateixa eina que aquella “gent d'arrossar i de garriga, que al mig del treball cantava, (...) que han donat a la jota, lo milloret de la vida”.

Ben viva la música i la dansa en diferents indrets del país, a més de l'Ebre, com ara Mallorca o el País Valencià, el moment de més complicitat, el darrer l'11 de setembre, va ser quan el valencià Miquel Gil, l'ebrenc Artur Gaya i la mallorquina Miquela Lladó van omplir de ritme i de festa el Parc de la Ciutadella, com a demostració que la jota adquireix amb gran facilitat una sintonia immediata amb tothom qui l'escolta. Per això no hi ha fronteres musicals als Països Catalans i el valencià Pep Gimeno, Botifarra, triomfa al Delta perquè canta a casa. Com abans hi han cantat Manta, Cabet, Carmeta la d'Alejo, Boca de Bou, Codonyol, los Flarets, Pepe lo Borrero, Perot, lo Caragol, Noro i hi continuen cantant Joseret, Guardet, lo Xicuelo, Sofia Morales i tota la gent anònima capaç de perdre la vergonya i improvisar davant de tothom, a ritme de jota. Perquè la jota “es cantava i es canta”.

Publicat a Avui 10-04-2011 Pàgina 29
FOTO: Ja, LoTeixidor canta i camina, Bouesia 2007, carrer Trinquet, La Cava-Deltebre