divendres, 29 de juny del 2012

EMIGDI SUBIRATS A LA BOUESIA


Mentre la Bouesia camina cap a la boucloenda d’aquest fi de setmana un voldria recuperar algunes coses que s’ha perdut. D’aquesta Bouesia als Parcs, que es va fer al Galatxo de Sorrapa el 3 de Juny,
hem trobat el relat següent, del boueta Emigdi Subirats
POESIA ALS PARCS, GALATXO DE SORRAPA, foto: Facebook  Bouesia

Diumenge 3 de juny va ser una jornada molt emotiva personalment atès que vaig ser convidar a participar al festival Bouesia, el qual se celebra en l'edició d'enguany durant tot el mes de juny en diverses poblacions ebrenques (Amposta, Tivenys, Deltebre, etc.) i realitza un sentit homenatge als canals. Coordinen els actes el poeta lleidatà Carles Hac Mor i l'Ester Xarray. Era el dia de la poesia als parcs, promogut per la Diputació de  Barcelona, que també s'encarrega de l'organització d'actes fora de la demarcació barcelonina. L'indret triat era senzillament magnífic, amb una bellesa paisatgística sense igual. la torre vigia de fusta situada a la zona coneguda com el Galatxo, a la mateixa desembocadura del riu Ebre.

Primerament vaig recitar el meu poema extens Càntic a la vida, que havia dividit expressament en cinc parts per tal que pogués ser recitat adequadament, i que representa un menut repàs als meus ideals i a la meua trajectòria vital. Aquest poema el podeu trobar i llegir en dos apunts anteriors en aquest mateix diari personal on line.

Després vaig recitar la històrica Oda a la pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, la qual va donar el tret a l'inici de la Renaixença de la nostra llengua el 23 d'agost de 1833, quan va ser publicada al diari El Vapor de Barcelona.

Em va acompanyar al violoncel en tot moment  el jove tortosí Ferran Benaiges, músic i estudiant del darrer curs de Filologia catalana a la URV. És el primer cop que gaudia de l'oportunitat de recitar amb acompanyament musical, la qual cosa s'ha de repetir ja que ha estat una  experiència molt reconfortant. Ens l'havíem preparada a consciència i tant Ferran com jo ens sentim molt satisfets del resultat aconseguit. Vam dedicar emotivament la recitació al jove tortosí Andreu Curto, empresonat pels fets ocorreguts a Barcelona durant la darrera vagta general, el qual esperem tenir lliure i  entre nosaltres ben aviat.

També van participar a la jornada poètica diversos bouetes d'arreu del país, que van ser un espill de la gran varietat d'estils poètics existent al país: el poeta barceloní Joan Vinuesa; el músic-poeta de la Franja i resident a París, Carles Andreu; dos representants del col·lectiu de  mestresses de casa de Deltebre; i la rondalla del Teixidor, amb el cantador Torreta.

La nostra actuació va ser probablement la que va tenir un caire més seriós, ja que els bouetes se solen caracteritzar per l'excentricitat i la participació en un clima desimvolt. Tot i això, estic molt satisfet de la tria de poemes realitzada, a la qual el so del violoncel i el bon quefer musical de Ferran va donar un especial caliu.
EMIGDI SUBIRATS

http://ventetdelsud.blogspot.com.es/2007/10/metablog-demigdi-subirats.html 

 
Emigdi Subirats i Sebastià (Campredó, 1967). Llicenciat en Filologia Anglogermànica per la URV, escriptor i investigador literari. Casat i amb dos fills, treballa com a professor d'anglès a l'Institut Joan Ramon Benaprès de Sitges. És vicepresident d'Òmnium cultural a les Terres de l'Ebre i organitzador de la Fira al carrer de Campredó. Dirigeix el programa radiofònic Lletres Ebrenques, a Antena Caro Roquetes. Autor de les novel·les: Tomàs Serra (2001), Vora l'Íber (2002),  Expedient 3295 (2003) i Dies d'anhels (2009). Coordinador dels llibres d'història: Campredó orígens i actualitat(2002) i Amposta (2006). Comissari del Centenari del naixement de l'intel·lectual catalanista Joan Cid i Mulet, ha publicat els llibres: La catalanitat exiliada, opinions de Joan Cid i Mulet (2007) i Joan Cid i Mulet, testimoni catalanista d'una ciutat i d'un temps (2007). Amb Emili Bonet, escriptor, pintor...poeta (2007) va guanyar el premi La Nostra gent del 2002, que atorga l'Institut d'Estudis Comarcals del Montsià. Amb Roc Llop i Convalia, l'exili d'un poeta miravetà (conjuntament amb Josep M. Sàez) va guanyar el premi Artur Bladé i Desumvila de 2007 que atorga el Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre. Va redactar la història de la llegenda de l'ermita de Solicrú, publicada als Goigs de la Mare de Déu de Solicrú (2006). Ha traduït de l'anglès els llibresL'assassinat considerat com una de les belles arts (2008) de l'escriptor anglès del segle XIX, Thomas de Quincey, i La vida sota el socialisme (2009) d'Òscar Wilde, mentre que ha traduït a l'anglès els textos de Terres de l'Ebre, Vida i colors (2010) de Vicent Pellicer. Ha participat en els reculls col·lectius de narrativa de l'editorial Aeditors: L'Altre Nadal (2006), Estius a l'Ebre (2007) i El riu que parla (2008), i a EbreBlook de l'editorial Cossetània; de poesia: Amb les mans obertes (2004), Per un futur sense llàgrimes (2007) i Mostra de poesia d'Alcanar (2010); i en el recull d'apunts  provinents de blogs literaris La catosfera literària. Ha publicat les comunicacions Lletres ampostinesi Joan Cid i Mulet al llibre col·lectiu Arts i lletres a la diòcesi de Tortosa (2008). Ha estat l'antòleg de l'antologia de poesia ebrenca Lletres de Casa (2009) i ha estat responsable de l'edició de l'Obra Completa de Joan Cid i Mulet.  Compta amb tres blocs de temàtiques diferents: Emigdi Subirats (literari), Nessie School (idiomes estrangers) i Poemes i lletres (obra poètica i narrativa pròpia). També ha estat el redactor dels portals www.cidimulet.org i www.campredo.altanet.org , col·labora en els blocs http://rocllop.cat i http://www.campredotempler.blogspot.com i als portals literari www.llibresebrencs.org, www.serretllibres.com . Col·labora amb els setmanaris La Veu de l'Ebre, Mes Ebre i L'Eco de Sitges, amb la revista Malpàs (Ascó), L'Estel (Tortosa), Amposta.

foto http://ventetdelsud.blogspot.com.es/2007/10/metablog-demigdi-subirats.html

diumenge, 24 de juny del 2012

MARI CHORDÀ a "Genealogías feministas en el arte español: 1960-2010"


MUSAC, Avda Reyes Leoneses, 24. 24008, León

INAUGURACIÓN
SÁBADO, 23 DE JUNIO DE 2012, A PARTIR DE LAS 12:30 H.

23 de junio / 9 de septiembre de 2012


Fina Miralles: Petjades, acción realizada en Sabadell en enero de 1976, 1976. Cortesía Ajuntament de Sabadell, Museu d’Art de Sabadell.
La exposición Genealogías feministas en el arte español: 1960-2010, comisariada por Juan Vicente Aliaga y Patricia Mayayo, quiere subrayar la importancia que han tenido los discursos sobre el género y las identidades sexuales en la producción artística española desde los años sesenta del siglo pasado. La muestra parte de la necesidad de restaurar la memoria borrada de los saberes, prácticas y genealogías feministas en nuestro país: es importante recuperar y hacer visible la obra de artistas (algunos hombres, pero sobre todo mujeres) injustamente desdeñadas u olvidadas; pero más importante aún es releer la historia reciente del arte español desde un lugar distinto, con otras claves y otras miradas. El legado de los feminismos ha sido infravalorado no sólo en la historiografía más tradicional, sino también en muchos de los relatos sobre la creación artística en España que se dicen más rupturistas o renovadores.

El término “genealogías” alude a la diversidad de sensibilidades y posiciones ideológicas que atraviesan el universo feminista, transfeminista, transgénero y queer; también apunta a las peculiaridades y singularidades del desarrollo de las políticas feministas en el Estado español, que no puede ser interpretado extrapolando, mecánicamente, modelos anglosajones. Mientras que la emergencia del denominado “arte feminista” en Estados Unidos y Gran Bretaña suele situarse a finales de la década de los sesenta, en España hubo que esperar a la década de los noventa para que los discursos de género empezasen a tener mayor proyección pública en las galerías e instituciones artísticas (lo cual no quiere decir que no existiesen, sino que se habían arrinconado e invisibilizado). Por otra parte, a diferencia de sus coetáneas británicas o estadounidenses, las artistas feministas “de los noventa” en España se nutrirán fundamentalmente de referentes extranjeros: sus modelos artísticos y teóricos provenían del ámbito francófono y anglosajón y en pocas ocasiones tuvieron ocasión de entablar un diálogo (ya fuese vital o intelectual) con sus predecesoras españolas. ¿Cómo explicar esta fractura generacional? ¿Por qué nos enfrentamos a una historia trabada de omisiones, fallas y discontinuidades?


Se pueden aventurar algunas hipótesis que expliquen el desconocimiento que las artistas surgidas en la década de los noventa tenían de la obra de las pioneras de los años sesenta y setenta. Con la llegada de la democracia en España se produce una creciente despolitización de los discursos artísticos: desde la cultura oficial, se promueve el olvido de las prácticas artísticas que en el Tardofranquismo y la primera Transición habían articulado una crítica a las normas sociales y sexuales de la dictadura, y muy en particular de aquellas que cuestionaban el machismo y el patriarcado. A lo largo de la década de los ochenta, la necesidad de la incipiente institución-arte de homologarse al contexto europeo e internacional favorece el auge de manifestaciones formalistas y comerciales adaptadas a la demanda del mercado, en detrimento de un arte más crítico en el que la mirada feminista podría haber encontrado su sitio.


La estructura de la exposición responde a la voluntad de propiciar ese diálogo entre generaciones que no pudo ser; de tejer una malla de complicidades y disidencias; de provocar una conversación entre obras y artistas de edades y contextos diferentes, pero unidas ─quizá─ por un malestar compartido frente a las estructuras y códigos (hetero)patriarcales. Las salas no se ordenan siguiendo un recorrido cronológico, porque no hay una única historia que contar: son muchas las voces y las experiencias que aquí se entretejen. No obstante, la presencia de una nutrida selección de revistas, panfletos, fotografías y documentos de época nos permite entender las obras en su contexto, reflejando los cambios históricos y sociales que van teniendo lugar a lo largo del tiempo.


A través de toda esa riqueza y diversidad, hay una serie de temas o ejes de reflexión que reaparecen en el transcurso de los años y que articulan las distintas secciones de la muestra: la producción de genealogías femeninas y feministas; la división sexual del trabajo y las condiciones laborales de las mujeres; la maternidad y los trabajos de cuidados atribuidos al sexo femenino; la opresión ejercida por modelos estéticos y patrones de belleza normativa que, incluso en nuestros días, se siguen transmitiendo de forma machacona a través de la publicidad, el cine, la televisión e Internet; la experiencia de los cuerpos y la diversidad sexual; la militancia y las estrategias de lucha colectiva; la mascarada y la performatividad de género; la violencia sexista; el papel de las mujeres en la Historia; la relación entre la cultura popular y la construcción de las identidades sexuales. La última sección de la exposición está dedicada a la emergencia reciente de un conjunto de prácticas artísticas y activistas conocidas con el nombre de “transfeminismos” o “nuevos feminismos”: partiendo de un rechazo del binarismo sexual y de las aproximaciones esencialistas, los “transfeminismos” proponen un uso imaginativo y provocador de la performance y las nuevas tecnologías, que actúa como revulsivo frente a los discursos más domesticados del feminismo institucional.


www.musac.es (on trobar més informacions i activitats)

MARI CHORDÀ: Vaginal 1 1966. Cera sobre cartulina 46 x60 cm Cortesía de la artista


Pilar Albarracín, Xoán Anleo/Uqui Permui, Pilar Aymerich, Eugènia Balcells, Cecilia Barriga, María José Belbel, Miguel Benlloch, Itziar Bilbao Urrutia, Esther Boix, Cabello/Carceller, Mónica Cabo, Mar Caldas, Carmen Calvo, Nuria Canal, Anxela Caramés/Carme Nogueira/Uqui Permui, Ana Casas Broda, Castorina, Mari Chordà, Montse Clavé, María Antonia Dans, Lucía Egaña Rojas, Itziar Elejalde, Equipo Butifarra, Erreakzioa-Reacción, Eulàlia (Eulàlia Grau), Esther Ferrer, Alicia Framis, Carmela García, Ángela García Codoñer, María Gómez, Miguel Gómez/Javier Utray, Marisa González, Gabriela y Sally Gutiérrez Dewar, Yolanda Herranz, Juan Hidalgo, ideadestroyingmuros, María Llopis/Girlswholikeporno, Eva Lootz, LSD, Cristina Lucas, Jesús Martínez Oliva, Chelo Matesanz, Medeak, Miralda, Fina Miralles, Mau Monleón, Begoña Montalbán, Paz Muro, Paloma Navares, Ana Navarrete, Carmen Navarrete, Marina Núñez, Itziar Okariz, Isabel Oliver, O.R.G.I.A., Carlos Pazos, Uqui Permui, Ana Peters, Olga L. Pijoan, Núria Pompeia, Post-Op, Precarias a la deriva, Joan Rabascall, Amèlia Riera, Elena del Rivero, María Ruido, Estibaliz Sadaba, Simeón Saiz Ruiz, Dorothée Selz, Carmen F. Sigler, Diana J. Torres AKA Pornoterrorista, Laura Torrado, Eulàlia Valldosera, Video-Nou/José Pérez Ocaña, Azucena Vieites, Virginia Villaplana, Isabel Villar. 

dissabte, 23 de juny del 2012

MIQUEL ÀNGEL MARÍN, ENTREVISTAT A LA VEU DE L'EBRE, per SÍLVIA BERBIS

La contraportada del setmanari de la vegueria de les Terres de l’Ebre ens ofereix una saborsa entrevista amb el boucèfal Miquel Àngel Marín, clarinetista i director del Festival Bouesia, que el propers 30 de Juny i 1 de Juliol tanca la vuitena edició a Amposta, Xerta, Tivenys i Tortosa.
La Veu de l''Ebre, 22 vi 12, contraportada
 "NO HI VEIG JERARQUIA CULTURAL ENTRE UN POEMA I UN BOU"


Què és més cultura, un bou o un poema?

No hi veig jerarquia cultural entre un bou i un poema, hi veig analogia.

I entre un bou i un piano, quina analogia hi podem trobar?

Per exemple, que un piano pot tossar igual o més fort que un bou (al músic, en aquest cas)

Què sent quan veu embolar un bou? I quan Carlos Santos s’embola amb la música?

Respecte, emoció, ganes d’arrancar a córrer si estic baix a la plaça. Carlos Santos és un model de músic per a mi i sento goig quan s’embola amb la música.

Fins a quin punt l’art ha de ser provocació?

Malament rai si l’artista té intencions, siga de provocar o de qualsevol tipus. Les intencions bloquegen.

Com va nàixer el festival Bouesia i quin penseu que és fins ara el seu principal llegat o fita aconseguida?

Va nàixer del desig que la pràctica artística, com qualsevol altra pràctica, formés part de la realitat del Delta i de les Terres de l’Ebre. Hi ha passat més de dos-cents artistes i més d’un centenar no havien mostrat mai el seu treball aquí al nostre territori.

El paisatge és art o simplement el condiciona?

El paisatge canta, balla, xiula, escolta, parla, és un material més en mans de qui vulga.

Si estés a les seues mans, el modificaria? I si és així, què voldria que expressés?

Està a les meues mans i ja el modifico; enguany amb la Bouesia ens hem fixat en el canal de l’esquerra a Tortosa: no forma part del glamur tortosí, és la Tortosa pagesa o la Tortosa dels terratinents que el van projectar. Potser això és modificar el paisatge, mirar el que ningú mira.

A banda de cent anys, John Cage i el canal de l’Esquerra de l’Ebre tenen en comú que van ser revolucionaris. Quina és la revolució que va fer cadascú?

La revolució de John Cage va ser múltiple: va ensenyar que la música és un codi obert a les altres disciplines artístiques i a la vida en la seua totalitat. Va crear amb el que tenia més a mà (per exemple el soroll) i ens va mostrar que el prejudici pel concret ens aïlla a uns dels altres. El canal de l’esquerra va significar la revolució agrícola més important del segle XX a Europa, la del delta de l’Ebre.

Quina revolució ens aniria bé fer ara a l’Ebre?

La de sempre i la de cada dia: agafar el bou per les banyes i no deixar que tosse gaire.

Per què creu que la poesia costa tant d’arribar a la gent?

La poesia és moltes coses, no només l’escrita en un llibre. La poesia va caure als peus de la pàgina escrita quan es va inventar la impremta, al segle XV, llavors va ser quan es va separar de la música, ja que sempre havien anat unides. No sé per què costa arribar la poesia de llibre a la gent; no sé si és problema del llibre o de la gent.

Per entendre els bouetes, cal obrir la ment o simplement deixar-se fluir?

No cal entendre els bouetes. Tal com va dir la ballarina i performer Sònia Gómez, haurien de fer-se bouesies tot l’any; llavors els bouetes formarien part del paisatge comú ebrenc i ningú els preguntaria què volen dir aquesta gent.

LA VEU DE L’EBRE, 22 VI 12: http://www.ebredigital.cat/ 

Miquel Àngel Marín a la inauguració de la Bouesia a Vandellòs: ANÍS MOR A CAL BOU 1 vi 12 (foto JA)

divendres, 22 de juny del 2012

MERCÈ GIRONA A CADaQUÉS

el proper divendres 22 de juny 


inauguració de pintures de Mercè Girona a la galería Patrick J. Domken

La peça es titula "Flexing Curve"

Mercè Girona: ÒRBITS, vídeo, un moment de la presentació (foto M G)

MARAVILLA SÁEZ: ACELERACIÓN EJEMPLAR

ACCIÓN-RELATO DE AGRADECIMIENTO O ALABANZA DE UNA ACELERACIÓN EJEMPLAR  O QUIZÁS APUNTES PARA UN MANIFIESTO ARTÍSTICO E INCLUSO EXISTENCIAL.

RAPTE D'EUROPA, de l'exposició EX-LIBRIS IMPOSSIBLES, de Maravilla Sáez
Un día, andaba yo en el interior de un siniestro pozo batiéndome contra el Monstruo de la Pena Negra (a la que nuestra propia naturaleza nos condena irremisiblemente) y espantándome los buitres que acudían al olor de mi debilidad, cuando un buen amigo me telefoneó para invitarme a que participara en un festival de "bouetes" en Amposta montando una exposición de esas cosas que yo hago a base de puré de piedra descompuesta por la erosión y fuego (esa técnica que se ha dado en llamar cerámica).


Alegres,libertarios,epicúreos,dicharacheros y transgresores como yo los concebía a los bouetes- tal como lo es mi buen amigo- me apresuré a
imaginar para ellos una especie "de exposición-homenaje de urgencia"que pudiera hacer en el poco tiempo del que disponía.Quería hacer a ese disparatado rebaño de artistas un guiño cómplice en el que la poesía se coronara de cuernos y se vistiera de azul para ser servida sobre paella  y platos en metafórico banquete.

Trabajé ilusionada en plan estajanovista fabricando todos los pequeños monumentos de sala de estar que pude para esos animales de mi galaxia
que intuía amigables, queribles, quizá semejantes. Esta ilusión y el trabajo (que como ya sabemos, nos hará libres) me permitieron escalar el pozo y dejar momentáneamente fuera de combate a mi particular Monstruo acosador. Por lo cual, quiero agradecer-aquí y ahora- a mi buen amigo Javier Caballero Cid, la invitación que me proporcionó el aroma refrescante de la ilusión.

  Antes de seguir adelante y aun cuando peque de reiterativa, quiero dejar constancia clara de que mi intención al aceptar tal invitación, fue la de participar en un amistoso juego colectivo, fabricar pequeñas esculturillas alegóricas que agradaran sin dificultad y que pudieran servir de recordatorio o "souvenir" de tan festiva jornada, para quien así lo quisiera, por el módico precio de unas raciones de una paella humilde. En modo alguno tuve la vana pretensión de revolucionar la Historia del Arte con algo jamás visto.(Lo cual está ya muy visto: es invento del siglo pasado. Para presentar algo rotundamente nuevo tendría que haber dado fin al Capitalismo, a la estupidez o a la maldad humana).Tampoco pretendía seducir a mandarines de la moda, profesionales del mercado artístico o neómanos compulsivos. Mi espíritu indómito está en contra de cualquier dogma y de obscuras e innecesarias jefaturas. Lo que se ha dado en llamar Arte , según mi modesto entender y a estas alturas de su historia, o es un ejercicio sincero de libertad y expresión de la propia individualidad (siempre fatalmente marcada por una u otra influencia histórica) o es esclavitud de monaguillos y sacristanes.

 El programa del festival anunciaba una serie de acciones artísticas, rebautizadas como "aceleraciones", creadas o ejecutadas por diferentes artistas. No así mi trabajosa exposición-homenaje que quedó ninguneada por obra y gracia de alguna incontrolada circunstancia, lo cual no me desanimó a hacer dos viajes a Amposta y someterme de buen grado y con buen humor a los requerimientos generales de los organizadores. Me sorprendió enterarme que en tan amistoso festival había la autoridad de unas figuras llamadas pomposamente: Comisarios (fea palabra de connotaciones históricas nada amistosas). Para combatir mi prejuicio lingüístico, echo mano de mi diccionario.

 Comisario: El que tiene poder de otro para ejecutar alguna orden o entender en algún negocio. Es decir, que es un mero ejecutor de unas
órdenes. ¿Y quién da las órdenes, quién ostenta el poder en este festival que yo creía bastante ácrata?

 De entre todas las "aceleraciones" vividas el 1 de junio hubo una que ciertamente me aceleró el corazón. Una aceleración sin firma y sin
título, como tantas otras en que el artista cansado de juntar formas o colores se ve incapaz de juntar palabras para redondear su obra nombrándola. Esta obra anónima bien podría haberse llamado: Humillación de un Artista o Antihomenaje a un Homenajeador. Y es una obra maestra en su género. No se sabe muy bien su autoría, si es obra coral o individual. Quizás es fruto de un subconsciente colectivo, o del azar que tan caro nos es a John Cage,según tengo entendido, y a mí misma. Posiblemente no es producto de un yo, sino de una o varias circunstancias. ¡Ay, nuestros yoes...! ¡Esos mitos! Suelen ser bien poca cosa ante nuestras inesquivables y poderosas circunstancias...

Lo cierto es que la aceleración quedó redonda. Conseguida plenamente en su concepto y en su forma. Tanto que puede decirse que tiene calidad de
cuento filosófico, de parábola, de arquetipo, que dice Jung. Participando de la estética del absurdo, plantea una curiosa paradoja en este festival de vocación libertaria. Si se piensa bien, su tesis es cabal y oportunamente pedagógica: Porque ¡sí, ciertamente al artista hay que humillarlo! Especialmente al que viene con homenajes que nadie le ha encargado y que ninguna institución le ha subvencionado.

 ¿Qué carajo se cree un artista? ¿Que por que pasa sus horas, que a nadie le importan, haciendo sus cosillas, que ni son comestibles, vamos a
tener que darle una palmadita en la espalda, sonreírle, saludarle o invitarle a una cerveza?

 ¡No, hombre, no!¡Que se vaya a París, como Picasso y si ya ha llegado tarde a Nueva York, a Berlín...o a la Porra! Ahí está la frontera. Aquí,
en nuestra oh-patria, al artista nos lo cargamos, le criticamos y descalificamos despiadadamente, lo ponemos en un rincón, castigado de cara a la pared o a la ventana del patio para ejemplo de nuestros obedientes escolares, y le cuestionamos y boicoteamos sin previo aviso sus tonterías para bajarle sus posibles humos y si es necesario le mentamos a su madre. Si se disgusta, le llamaremos paranoico o resentido. Y si estamos metidos en ambiente: rojo o fascista o cualquier epíteto de nuestro surtido muestrario, y, según como, le fusilamos en un descampado y nos quedamos tan frescos. Es nuestra tradición, nuestra identidad de siglos. Nuestro estilo inconfundible. Aquí sólo respetamos a lo debidamente consagrado, "comisariado" y bien publicitado. La tradición es sagrada ,pues es la ley que mantiene al rebaño muy bien fusionado  contra el que nada puede un mindundi, un donnadie, un pobre individuo sin catalogar y sin marcar con hierro homologado, que pretende ser libre y hace de su individualidad una bandera a golpe de arte.¡ Al artista, que le frían un paraguas, hombre!

Además, en este país de súbditos sumisos, tan necesitados de una educación de ciudadanía, no se sigue la norma del respeto a los demás ni se gastan cortesías para con nadie. ¿Por qué ,pues, habría de hacerse con un artista?

Concluyo felicitando a la aceleración que nos muestra sin tapujos en qué mundo vivimos y expresando mi agradecimiento por todas las descortesías
recibidas que me han permitido gozar de la curiosa sensación de fuerza que asiste al héroe apaleado.


Post Scriptum: Si por casualidad, alguien se sintiere aludido, espero que no se ofenda ni disguste. Todos cometemos errores, consciente o
inconscientemente, y las circunstancias y el famoso subconsciente nos juegan a veces malas pasadas. Afortunadamente contamos con nuestro raciocinio para analizarlos y toda una vida para solventarlos, contribuyendo así a la evolución esperanzadora de la Historia.

MARAVILLA SÁEZ

FOTO: Este trozo recortado de Pangea al que han acudido constantemente hordas de seres humanos de diversas latitudes, escribe y re-escribe sin cesar una historia cambiando los nombres, formando y derrocando imperios, construyendo y deconstruyendo países y estados que hacen variar su mapa. Historia sangrienta, como todas las humanas, escrita en página imantada intentando una unidad que siempre se le escapa.

Europa, doncella frágil y soñadora, seducida por la bestia feroz una y otra vez; culpablemente amancebada, orgullosa, avergonzada, esperanzada, es una princesa de buenos sentimientos con mala conciencia.
Maravilla Sáez


dimarts, 19 de juny del 2012

CAMPS DEL CINABRI: LA VIGÍLIA DEL SOLSTICI, HORIGINAL 20 VI 12

cartell: J. Vinuesa
horiginal

cafè+poesia+llibreria

cicle poètic de l'obrador de recitacions i noves actituds literàries
(ara construint la llibreria oral)

ferlandina 29 ( davant del macba) Barcelona 08001
ara més llibreria que mai, amb nous títols:

el dimecres 20 de juny a dos quarts de nou a l'horiginal
LA VIGÍLIA DEL SOLSTICI,

recital poètic i sonòric amb:

"ELS CAMPS DEL CINABRI"

GRUP D'IMPROVISACIÓ ELECTROSONOFONÈTICA

probablement format per:

Lina Giralt, Montserrat Marfany, Joan Vinuesa,

Francesc Diaz i Melis i Toni Alonso



acte 44 i darrer d'aquest curs

TOTHOM HI ÉS CONVIDAT




diumenge, 17 de juny del 2012

BOUESIA A TERRES MAGAZINE


Un esplèndid MAGAZINE


ofereix entre fotos magnífiques, reportatges, vídeos i notícies. En el número 02 platanus x hispanica trobem un document imprescindible sobre la Bouesia i el seu recorregut en aquests 8 anys: un collage que inclou una sèrie de vídeos històrics, no sols per aquells que no puguin assistir a l’exposició La construcció de la casa del bou, a la qual el Centre d’Art LO PATI d’Amposta dedica el seu espai aquest mes de Juny de 2012, sinó també a tots els amants de les expressions artístiques: 

Pàg. 62-67 Retalls de premsa sobre Bouesia, collage

Pàg. 68-69
Vídeo de Miquel Àngel Marín i Ester Xargay
Microdances, 2012, 6:41 m
Ósmosis I, II, 2004

Pàg. 70-71
Concert de Llorenç Barber i Carlos Santos: L’encontre de les barcasses al tardet (2010), 31:46 m

Pàg. 72-73
Vídeo de David Fernández i Gerard Gil, La Ferida: Bouesia (2007), 31:46 m

En el número 00 olea europaea hi ha també un article dedicat a la instal·lació de Patrícia Carles, pàg. 50 i ss:

 Les quatre carreteres són un espai còsmic objectiu?

de Patrícia Carles


PATRÍCIA CARLES, 4 carreteres

La peça Les quatre carreteres són un espai còsmic objectiu? segueix el discurs que plantejaven dos treballs anteriors: la instal·lació Les quatre carreteres són quatre carreteres (catàleg d'incidències), de Joan Bonet i Patrícia Carles (Sala d'Exposicions Municipal Ramon Calvo, 2011), i la intervenció en l'espai públic Paisatge útil, de Joan Bonet, Juan José Oriol i Patrícia Carles, consistent en el tapament de tres cantonades del centre urbà del mateix municipi. Els dos treballs posaven l'atenció en un mateixa tema: els canvis que s'han produït en la morfologia del centre urbà de la Cava i el conseqüent debilitament de les funcions d'aquest espai com a centre urbà o plaça pública.

A la Cava (Deltebre), la cruïlla coneguda com "les quatre carreteres" ha desenvolupat fins fa aproximadament 20 anys les funcions que sovint s'associen a una plaça pública: la gent vivia aquest espai, i aquesta, a través de la seva experiència quotidiana, li donava el significat de centre urbà. Amb les intervencions urbanístiques que s'hi han dut a terme al llarg dels anys, els edificis que havien tingut una funció social i cultural rellevant han anat desapareixent, i la funció de centre urbà s'ha anat desdibuixant fins a arribar a l'estat actual, en què els elements del paisatge de "les quatre carreteres" són dues caixes, un banc i una immobiliària.

El debilitament de "les quatre carreteres" com a centre urbà és un cas d'àmbit local que respon, però, a un fenomen urbanístic de caràcter general: la crisi de l'espai públic, on és
cada vegada més difícil trobar espais amb un alt contingut simbòlic que representin emocions i esdeveniments del passat, el present i el futur. En l'imaginari dels habitants de Deltebre, "les quatre carreteres" segueixen sent el centre urbà, però l'ús real d'aquest espai està totalment dominat per la circulació de vehicles de motor. Només queda el contacte sonor provinent dels clàxons. I el contacte visual, sempre fugaç. La pèrdua de l'hàbit de treure les cadires al carrer per prendre la fresca és també un indicador de com l'espai públic deixa de ser un espai de relació entre les persones.

Si, posem per cas, durant 9 hores experimentéssim aquest espai sense la circulació de vehicles de motor, i, si posem per cas, deixéssim aleshores que la peculiaritat de l'espai es mostrés a partir d'ell mateix, amb què ens trobaríem? Com s'esdevé l'espai durant aquest període de temps? O com s'esdevé el temps durant aquest període d'espai? Seria un espai buit i prou? Però què és el buit de l'espai? El buit potser és l'origen de tot o potser no és res, però tampoc no és una falta; és més aviat un produir que busca i projecta llocs.

La peça Les quatre carreteres són un espai còsmic objectiu? projecta una nova dramatúrgia d'aquest espai a través de la interacció d'Anita Àstrid, ballarina, i el relat oral de Teresa Giménez i Soledad Fornós, dues dones que han viscut des de sempre a "les quatre carreteres" i de les poques veïnes que segueixen traient les cadires al carrer per prendre la fresca i fer la xerrada.


Agost - Desembre 2011 CENTRE D’ART LO PATI, AMPOSTA
http://lopati.cat/pagina.asp?id=106&i=ca&title=Les-quatre-carreteres-son-un-espai-cosmic-objectiu?-de-Patricia-Carles

ANÍS MOR A CAL BOU, REPORTATGE DE TV VANDELLÒS


Amb aquestes paraules de la bousalutació de benvinguda a les set de la tarda del passat divendres 1 de juny començava a la plaça doctors Gil Vernet la sisena edició del festival Bouesia a Vandellòs. Un esdeveniment que es realitza, a banda del nostre municipi, a diversos nuclis ebrencs, com ara Amposta, Tortosa i Tivenys, i que compleix enguany 8 anys. 8 VI 12 (3:22’). TVV


POESIA ALS PARCS: BOUESIA A LA DESEMBOCADURA DE L'EBRE

VÍDEO: Delta de l'Ebre (1:19'), publicat per SIDOREDO, 4 VI 2012: http://www.youtube.com/watch?v=JjmYZPJJCqY


Des del ziggurat del Galatxo, el diumenge 3 de Juny de 2012 es va desplegar una etapa més de la Poesía als Parcs -una magnífica iniciativa de la Diputació de Barcelona, guiada pels poetes Ester Xargay i Carles Hac Mor. És el segon any, si no vaig errat, que la Poesia als Parcs col·labora amb la Bouesia. La present edició va estar protagonitzada per Emigdi Subirats, Joan Vinuesa i pel grup Paraula de dona Adas Deltebre, acompanyats per la poesia improvisada de la Rondalla Teixidó i les jotes de Torreta

El vídeo recull una jota dedicada a Elisabet Augé, una de les bouetes que no es perden cap cita, i descriu la mirada suau de les darreres aigües del riu cap a la mar de la literatura -un land art. La gravació, firmada per Sidoredo pertany a Rina Ota, i va ser gravada des del mòbil. 

(Més imatges a Facebook Bouesia)

POESIA ALS PARCS. Programació:

Tots els recitals de Poesia als parcs són gravats en vídeo i tots els poemes recitats es poden veure i escoltar a Internet, a les pàgines

La rebufada de la poesia
Enguany, no pas només amb la marinada ens arribaran versos a tota vela, ja que del nord vindran les auques de la tramuntana; de l’est, els goigs del llevant; del sud, les corrandes del migjorn; i de l’oest, les rimes del ponent. A més a més, hi compareixeran, del nord-est fins al sud-oest, els sonets, els romanços, els madrigals, les estances, les silves i els virolais del vent grec o gregal, del mestral, del xaloc, del llebeig, així com la ventúria lírica bufada per l’Alguer.
I si fa brisquet amb baula de zèfir o grop amb tirada de garbí, des del Ziggurat del Galatxo de Sorrapa, el punt més esventat del Delta de l’Ebre, just a la desembocadura del riu, s’escamparà pertot un alè de vent com de bou que ens ventarà les mosques del ventall de l’orella a fi que puguem escoltar bé com els rodolins del torb del Pallars, que fa remolins, van del Montnegre i el Corredor fins al Garraf i a Olèrdola i al Foix, tot passant per Sant Llorenç de Munt i l’Obac, i per les Guilleries, per totes les serralades i per on calgui.
I tot plegat conformarà arreu una ventarrada rebolcada, que són diversos vents que bufen alhora i que barregen les estrofes per formar un simfonia d’hemistiquis inspirats en allò de vingui d’on vingui mentre vingui.
Carles Hac Mor

Parc de la Serralada de Marina
Dissabte 14 d’abril, a les 19 h
En el marc del programa cultural Viu el parc
Ermita de Sant Pere de Reixac. Montcada i Reixac
Màrius Sampere i Mireia Vidal-Conte, amb la participació de la Coral Mare
de Déu del Turó de Montcada

Parc de la Serralada Litoral
Dissabte 21 d’abril, a les 12 h
En el marc d’Espais de Poesia Alella 2012 i del programa cultural Viu el parc
Masia de Can Boquet. Alella
Carrer de Sant Josep de Calassanç, 8. Ctra. del Masnou a Granollers (BP-502)
Núria Martínez-Vernis i Miquel de Palol
Nota: si plou, l’acte se celebrarà a Can Manyé, Espai d’art i creació (Riera Coma Fosca, 42. Alella)

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac
Divendres 27 d’abril, a les 18 h
En el marc del projecte «Sant Llorenç llegim» de l’escola Josep Gras i del programa
cultural Viu el parc
Escola Josep Gras. Avinguda de Catalunya, 86. Sant Llorenç Savall
Sílvia Bel i Sílvia Comes. Música: Clara Peya (piano)

Parc Natural del Delta de l’Ebre
Diumenge 3 de juny, a les 19 h
En el marc de la Bouesia 2012, vuitè aplec de bouetes a Deltebre
Al Ziggurat del Galatxo de Sorrapa (desembocadura de l’Ebre)
Mari Chordà i Joan Vinuesa (amb guitarra)

Parc Natural de l’Alt Pirineu
Dissabte 16 de juny, a les 19 h
Centre d’Art i Natura de Farrera. La Bastida, s/n. Farrera
Amat Baró i Xavier Baró (amb guitarra).

Diumenge 17 de juny, a les 12 h
Passejada poètica cap a l’ermita de Santa Eulàlia d’Alendo
Sortida del Centre d’Art i Natura. La Bastida, s/n. Farrera
Amat Baró i Xavier Baró (amb guitarra), amb poetes del Pallars i tothom que s’hi
vulgui afegir

Parco di Porto Conte
Parco Nazionale della Asinara o Parco Nazionale della Madalena
(Sardenya, Itàlia)
Dissabte 1 i diumenge 2 de setembre
Biel Mesquida i Jordi Nopca (amb guitarra)

Parc del Montnegre i el Corredor
Diumenge 23 de setembre, a les 12 h
En el marc del programa cultural Viu el parc
Font del Pradelló. Olzinelles, Sant Celoni
Sam Abrams. Música: Ferran Besalduch (saxo baix)
Nota: si plou, l’acte es farà a la sala d’actes de la Rectoria Vella de Sant Celoni
(Parc de la Rectoria Vella, s/n)

Espai Natural de les Guilleries-Savassona
Diumenge 14 d’octubre, a les 12 h
En el marc del programa cultural Viu el parc
Ermita de Sant Feliuet de Savassona (turó de Sant Feliuet, Tavèrnoles)
Ramon Farrés i Carles Hac Mor amb la participació de la Coral de la Diputació
de Barcelona
Nota: si plou, l’acte es farà a l’església romànica de Sant Esteve de Tavèrnoles, a les 13 h

Parc d’Olèrdola
Diumenge 21 d’octubre, a les 12 h
En el marc del programa cultural Viu el parc
Conjunt monumental d’Olèrdola. Olèrdola
Jordi Aligué i Annie Bats. Música: Arturo Blasco

Parc del Foix
Diumenge 18 de novembre, a les 12 h
En el marc del programa cultural Viu el parc
Plaça de Castellet. Castellet i la Gornal
Jordi Carulla i Marc Egea (amb viola de roda)
Nota: si plou, l’acte es farà a l’Oficina del Parc del Foix (carrer del Castell, 31. Castellet i la Gornal)

Parc del Garraf
Diumenge 25 de novembre, a les 12 h
En el marc del programa cultural Viu el parc
Carrer del Mur, s/n. Veïnat de la Rectoria. Begues
Laura Dalmau i David Ymbernon
Nota: si plou, l’acte es farà al Centre d’Informació Petit Casal de Begues (passeig de l’Església, 1)