 |
| SÒNIA GÓMEZ, foto treta de Facebook bouesia |
Dau al Bou al Consell Comarcal del Baix Ebre, un edifici singular en un
verger clar i pulcre del tortosí Raval de la Llet. La carrossa de la Bouesia,
capça màgica, llança la sort sobre la gespa verda. “Boucomencem”, diuen els
parlaments les personalitats. Recolzen les deu edicions bouètiques. El Boucèfal
Miquel Àngel Marín les resumeix any
per any: cine al Coliseum, campanes en concert, el Teixidor i rondalla, els
fars i Josep Bo, ball de barcasses, quatre carreteres, el canal i Cage, les
coeteres: això és el joc de l’Èxode Ultralocal.
El dau màgic índica l’edifici, és un vent d’escacs. El moviment de la
dansa dóna llum al vestíbul, puja les escales, obre portes i finestres de mig
punt, desplega passadissos. Un gest blanc, un de negre i arribem a la sala de
plens. Sònia Gómez respira el ritme
de l’arquitectura. Acords del cos que desenrotllen els murs continents de
l’antic convent en corrandes que somien el bé comú. L’esdevenir encisador de la
dansa és un discurs que s’emporta la concurrència per l’admiració i la
sorpresa. El ballet marca els passos del laberint i Sònia Gómez el minotaure de
meandres impossibles. La dansaire deconstrueix el casal i basteix l’impuls vivificant
que lliga el trencadís de molts colors. En el darrer pas, ja som a la porta,
vincla el cos per deixar que el seguici salti per sobre l’escaquer i es tornin
alfils, cavalls, reis i reines o peons de l’imaginari. Ja som a la quarta
dimensió bouètica, entusiasmats.
L’emoció compartida desplega el dau de la carrossa en l’escenari del
bouresitral. Carles Andreu fa un
cant als segadors anti-lapao o anti-papip. Sam
Vila bota vaixells nous a la mar de la literatura. Javier Caballero porta el gest des del 8 a
l’infinit. Carme Franc recita “Lo
sinyor de la Torre”. Rosa Queral,
“De dalt a baix” fa un fumeral. Carmen
Abril modula “Genocidi”, un poema de Sam. Paca Rodrigo aixeca el vol dels pardals amb els refilets blaus de
la seva veu magnífica. Des de la quinta dimensió bouètica es crida al
piscolabis. Mentre l’auditori desfila cap a les taules endreçades de requisits saborosos
encara s’escolten jotes de Boca de Bou i Andreu Subirats.
La nit acudeix exacta i el ventet es convida amb un estol d’estels. És
el darrer punt. Roger Mas, cantautor
de Solsona, només amb la guitarra, traça les constel·lacions de les seves
músiques per cançons d’ara i d’arrel, de poetes i de parlars diaris o
ancestrals. Flors per a la revolució de la nit, clinc, clinc, clanc. El dau ens
ha fet la vida més atractiva i el Consell més obert. Clinnnnnc. La carrossa
plega i se’n va.
Javier Caballero
 |
| foto: JA |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada