dilluns, 13 de juliol del 2015

CARLES HAC MOR: FRACASSART

Carles Hac Mor. Fracassart
Clara Rebollo Pericot. Granollers.
/ 7.07.2015
Barcelona, 13 de Juliol 2015 GALERIES

Fresc i irònic, divertit i original i sobretot intel·ligent és el darrer treball de l’escriptor Carles Hac Mor titulat “Fracassart: de la no-mort de l’art”, que presenta el Museu de Granollers al seu Espai Obert fins al setembre. Va acompanyat d’imatges creades per Vicenç Viaplana i un vídeo realitzat en col·laboració amb Ester Xargay.
 

El visitant troba una exposició amb onze textos impecablement emmarcats que envolten el perímetre de la sala, de lectura sorprenent i ràpida, amb un rigor màgic-acadèmic, oníric-historicista que relaten episodis de la història de l’art com si es tractessin d’onze lliçons curtes, a la manera dels grans historiadors de l’art i de la literatura, amenes, solemnes i molt curioses. Totes elles resulten simultàniament tan familiars com desconegudes, amb peripècies d’artistes i personatges rescatats de l’oblit, alguns potser fins i tot d’inexistents. Els relats-lliçons estan il·lustrats a peu d’obra per una imatge velada, misteriosament bella. Al mig de l’espai hi ha un vídeo que s’emporta lluny el visitant gràcies a la seva creativitat generosa d’imatges sincrètiques. Però quan el visitant mira de marxar com si no hagués vist ni sentit res i perplex prova d’esborrar ràpidament allò que intueix com un gran disbarat, un esclat silenciós, un crit contundent, incòmode, d’un gran sofà vermell esquinçat amb ampolles de vidre trencades que el travessen, l’obliguen a tornar. I ja no pot fugir.
El visitant-lector atrapat, trasbalsat, voldrà recórrer al catalèg-tractat per trobar l’ordre, el sentit, la raó, la serenitat perduda que s’escola pel forat d’aquest museu i toparà amb una lectura que fa “una ullada ultraràpida i paraparèmica a la història de l’art des del Romanticisme fins a l’actualitat, és a dir, fins al Fracassart”.
Però què és el Fracassart?… una tarda de juliol són convocats al Museu, en Joan Bufill (crític d’art), en Jordi Marrugat (crític literari), la Pilar Parcerises (crítica d’art), en Carles Hac Mor, en Vicenç Viaplana i l’Ester Xargay per parlar sense complexos del fracàs de l’art i reivindicar ferms, però sense cap solemnitat, la necessitat de continuar escrivint i fent història de l’art i de la literatura.
Inaugura el col·loqui Carles Hac Mor, que explica i adverteix que el Fracassart és el darrer moviment artístic que ha sorgit en l’actual postmodernitat, però que els fracassartistes només pretenen fracassar i per això no els veiem, desafiant l’èxit que imposa el nostre temps. Val a dir que distingeix dos tipus entre les seves files, els que no saben que ho són i els que sí.

Pilar Parcerisas intervé tot seguit per negar les seves paraules. No està d’acord que sigui un moviment d’ara, que surt de la crisi, sinó que creu que ve de lluny, de fet és la història de l’art del segle XX, el segle de la desil·lusió, de la desaparició de les utopies, de les democràcies devaluades, dels residus del progrés, dels somnis estrellats, però també d’un fracàs i una lletjor convertida en bellesa quan l’art destaca per la dimensió poètica del fracàs. I exemplifica de manera magistral un munt de casos a Europa, desitja connectar l’art català amb el món. I parla d’una comunitat d’anarquistes que vivien a Monte Veri a principis del segle XX reivindicant el medi ambient, la nuesa del cos i tantes altres reivindicacions vigents avui. Per Monte Veri hi van passar artistes com la ballarina Isadora Duncan però la comunitat finalment va fracassar, es va dissoldre. Un altre cas és l’intent de Joseph Beuys de transformar el capital en creativitat buscant una tercera via als anys 60, que el va portar a donar una nova simbologia a les torres bessones i les va batejar com a Cosme i Damià. Utopies escapçades i discursos fagocitats i reutilitzats per polítics bel·licistes.
VICENÇ VIAPLANA

Joan Bufill ressalta la paradoxa de la mort de l’art que reivindicaven els dadaistes i recupera la memòria de l’origen de la paraula dadà, que planeja sobre l’obra de Carles Hac Mor. Segons l’escriptor Dominique Noguez, la paraula dadà va aparèixer quan Tristan Tzara ballava borratxo al Cabaret Voltaire de Zurich i Lenin en la seva llengua va cridar “sí, sí”, “da, da”. Si la tabula rasa de dadà reivindica allò nou que neix, l’art no és negació, és vitalitat.
Jordi Marrugat relaciona Hac Mor amb la tradició artística però destaca com l’altera, la transforma, i com reivindicar dadà no vol dir ser dadaista, apuntant que allò nou que explica Hac Mor no s’ho inventa, “ho ha descobert”.
Ester Xargay qüestiona els artistes neoconceptuals dels anys 90 perquè troba a faltar la no-intenció, només resten les formes i l’art esdevé una mercaderia, sospita de la càrrega malintencionada d’un recolzament del mercat com potser també en un art social actual impostat.
Vicenç Viaplana per fi parla d’allò evident, de la normalitat en el país del fracàs endèmic dels artistes. I agraeix poder haver treballat amb algú que utilitza l’humor com a arma de transgressió, emociona sentir la seva sinceritat quan diu que per a ell fer les fotos ha estat una gamberrada. Ara és ell qui, perplex, no entén com des del poder no s’ha capitalitzat aquesta característica tan potent, com és el sentit de l’humor en l’art català, per singularitzar una història de l’art de les darreres dècades encara per escriure. I tots d’acord troben que és una forma d’intel·ligència i un mitjà de coneixement, contagiós, que genera llibertat. Deu ser per això que no se’n parla.