dimecres, 31 d’agost del 2016

16 PALLASSOS TROBEN L’ACTOR

foto: M, quadre final
Vaig anar a la festa de fi de curs de ma filla, Creació de Números De Clow,  impartit per Caroline Dream I Alex Navarro, a la Nau Ivanow (Sala Andy Warhol). Un curs de quatre dies, i la cirereta, presentar els guanys assolits aquella mateixa tarda davant del públic convidat i fidel. Comèdia, l’altra cara de la Tragèdia, personatges que no són ni déus ni burgesos de bona família sinó mortals, sovint vulgars i mal endreçats, a la recerca del happy end, per fer riure, allò que els mites expliquen amb la imatge de la riota inabastable dels déus, i que tan molesta als sèniors quan la sofrim davant de la rialla inextingible dels adolescents. Realitat quotidiana i gent de casa feta espectacle i divertimento.

Dos nassos vermells a la porta, signe que marca el desplaçament, ja ens aixeca els llavis. En abandonar el real dos grums escandalosament rojos improvisen el control d’embarcament  a l’altra banda (riu el públic), on ens espera una màscara negra i dos ulls que il·luminen el terra buit: l’escena (espectació).

Per aquesta boca oberta brolla Kecho (Alejandro), caracterització estrambòtica amb trossa descomunal, condueix el viatge. Pallassades, Kecho patina o llisca sobre la tarima (rialles a dojo), informa les previsions de vol, anuncia les circumstàncies. Qüestió d’art, ens prepara –potser art actual i tot.

Dues criatures (Ester i Jaume) s’emboliquen amb l’atrezzo: el cavallet de pintor. L’artista (Mayra) fa el darrer toc de llum a una obra important, que s’exposarà a la Galeria de la Història. Els dos ajudants potiners amb poques llums, però, troben que cal arrodonir La Gioconda, i apomen amb colors i pinzells la labor. Però la pintura esdevé taca que s’estén avall esborronant el quadre. Gestos i cares de l’artista posen el crit al cel. Riem el públic. Soluciona l’estrall la pintora fent-la passar per una obra contemporània.

Mentre l’embalum es tret d’estudi, el tenista (Javi) fa malabars amb pilota, raqueta, rialles. Teatre facial. També el gest obscè de Nadal estirant-se els calçotets es desenvolupa en un embolic hilarant on la mà del tenista queda enganxada d’alguna manera (imaginem: com alliberarà la mà?) a la ratlla del cul. Aquella mà negra, tanmateix, perd l’habilitat i fuig la pilota d’escena. Gatzara i picar de mans.

El personatge (Ana) que entra per treure la bossa esportiva que s’ha deixat el tenista, fa mala cara i surt esparverada. Salten dos àrabs a escena que ens evidencien la parella còmica. Embolic fonamentalista amb els desequilibris de la bomba. Tot i l’atreviment de presentar un tema tan sensible i actual, es riu amb ganes. Més quan el tenista rere la pilota ens porta a l’altre número.

Una lírica enamoradissa (Priya) apareix tocant el violí. Seduït pel vol del Titànic, surt Luca. Enamorat festeja la noia indiferent. Abans de caure en els afalacs d’amor, un altre pretendent (Paco) s’hi embolica. La violinista va d’un a l’altre sense saber resoldre el dilema. La solució que troba és una competició. Ràpidament cadascú mostra les seves virtuts –el violí és una mosca que els entabana. Ella però és contundent. Duel a mort. Garbuix amb les pistoles –música intrigant repetitiva gairebé gest. El tenista desfà la tensió buscant la pilota. La violinista fuig darrera. Els pretendents en desbandada darrera d’ella deixen l’escena en mans de la jocositat ambiental.

Per darrere entra la núvia (Eva) en el dia de la seva boda. Magnífics jocs i gestos amb el vestit de núvia. Fins i tot engendra i balla el nadó trufant-se per terra amb l’enriolament públic. Passen els terroristes buscant hurís. Anna, disfressada de Kecho, presenta el fabulós “rockero” Cotsy.

Cotsy Glamour és un altre duet (Sergi i Joan) que rifen el número. Cotsy és un “divo” petulant i exigent. Satisfà totes les seves demandes hiperbòliques l’impertorbable carablanca, mentre augmenta la riota de la platea.

Ara la situació la crea l’art màgic de Luca. Fa aparèixer del llençol blanc carregat de mans per , sense pólvores màgiques ni abracadabres,  violà, la consulta del psiquiatra (Alejandro). Rep primer un pacient. I amb els pacients surten malentesos, jocs de mots i embolics –el caçador caçat, cau en una depre el psiquiatra-, que fan riure pels colzes. La darrera pacient mastega la pilota antiestrès. És la pilota que persegueix l’esportista i, en els escarafalls, s’escapa seguida pel tenista. Segueixen darrera corrent els terroristes que s’enduen el mobiliari cap al seu paradís.

 I comença una riallejant carrera de tots els personatges amb regust de cine mut. Traspassa el tenista per la pilota fugissera. Se dispara la violinista al seu darrere. La segueixen un, dos pretendents. I la disfressa de Kecho proclama l’escena final. Maletes, amb les quals una irritada divorciada (Ana) conta el drama de la separació matrimonial amb sornegueria esclatant.

Així cauen sota l’escena els setze pallassos que han trobat l’actor. Vinclant els caps al públic sobirà arranquen bisos a cor que vols. Es giren d’esquena els actors i es treuen els nassos. Sense màscares tots tornem a la quotidianitat rutina, sospirant com ens hem petat de riure.

La cura pel vestuari i la caracterització no amaga el gest fresc dels pallassos encara no endurit per la tècnica. Sense enfilar globus ni veritats absolutes han desplegat l’atmosfera d’allò còmic. L’àgil vol ben trenat per la comicitat que em viscut, és mèrit de Caroline Dream i Alex Navarro, destres en destapar pallassos -The Clown in you / El payaso que hay en tí, és un llibre d’ofici firmat per la Caroline; per ofici i per l’ofici Àlex Navarro creà la web de referència CLOWNPLANET.COM

El joc, la broma, el riure, han jugat amb l’insòlit, el ridícul, el burlesc, el quid pro quo, els estereotips... lacònicament. Pantagruèlicament els espectadors han xalat de valent.
JC

divendres, 26 d’agost del 2016

CINE CONCERT: THE CAMERAMAN, de Buster Keaton Diumenge 28 d’Agost 2016, JAMBOREE

THE CAMERAMAN, de Buster Keaton
Diumenge 28 d’Agost 2016,

JAMBOREE - CINE CONCERT:

Sessions: 20 h – 22 h

CARLES ROBERT, composició i piano, i MIQUEL ÀNGEL MARÍN, clarinet.

En la passada edició del Festival van triomfar amb "Llums de la ciutat" de l'immortal Charles Chaplin i ara Carles Robert i Miquel Àngel Marín tornen amb un nou clàssic del cinema mut com és "The Cameraman" de Buster Keaton. Una pel·lícula que és, per si mateixa, una obra d'art i que, amb l'acompanyament en directe de dos dels músics més acostumats a la pràctica de vestir amb música les ombres del cinema més primigeni i essencial, encara es torna més enlluernador. Pura poesia visual i sonora regada d'una bona dosi d'humor i de seqüències memorables. (masimas.com)

JAMBOREE
Plaça Reial 17 
08002 Barcelona
 
Tel. 93 319 17 89
 
Fax. 93 315 02 21

cartell: PRETTYCLEVERFILMS.COM 
The Cameraman és una pel·lícula muda nord-americana interpretada i co-dirigida per Buster Keaton que es va estrenar el 22 de setembre de 1928.The Cameraman va ser la primera pel·lícula que Buster Keaton va fer per a la Metro-Goldwyn-Mayer i és considerada una de les seves millors pel·lícules. En aquesta pel·lícula Keaton va tenir una llibertat d’acció inusual dins de la productora però que li va permetre tenir un control sobre el guió i la direcció.[1] Ha estat traduïda al català amb el títol "El cameraman".[2]
ARGUMENT
Luke Shannon és un fotògraf de carrer que es guanya la vida fent fotos als carrers de Nova York. Un dia la seva feina es veu interrompuda per una celebració multitudinària que és filmada per molts reporters. Entre ells, Luke coneix a Sally i se n'enamora. Quan descobreix que Sally treballa al departament de notícies de la Metro-Goldwyn-Mayer, logra fer-se contractar com a càmera després canviar la seva càmera fotogràfica per una de cinema.
Sally per la seva part li recomana que filmi tan com pugui i a més li dónai informacions per tal que pugui tenir la primícia en diferents notícies. De totes maneres, les seves primeres grabacions són molt dolentes i semblen montatges avantguardistes, cosa que provoca la burla de la resta de professionals de l'empresa. Malgrat el fracàs, Sally accepta una cita amb Luke i junts va a la piscina. Allà ell ha de fer front a nombrosos inconvenients. Sortint de la piscina, la parella es troba amb Harold Stagg, un altre reporter de la companyia, que s'ofereix a portar a Sally en el seu cotxe. La jove accepta i Luke puja al seient de darrera però queda ben moll degut a un ruixat.
L'endemà Sally l'envia a filmar la festa del barri xinès, doncs sembla que ha de succeir quelcom important, notícia que només explica a ell. Camí cap allà xoca accidentalment amb un músic de carrer i suposadament mata el seu mico. Un policia que es presenta en l'incident obliga Luke a pagar pel mico i li ordena que s'endugui el cos de l'animal. Poc després el mico recobra el coneixement i acompanya Luke.
Un cop al barri xinès es produeix una lluita entre clans rivals que ell pot anar filman. Quan és acorralat pels membres d'un dels clans es rescatat pels policies que arrestan als que es barallen. Luke torna l'oficina però descobreix que la càmera no té película i que ha perdut tot el que havia filmat. Quan el seu cap descobreix que Sally havia donat la notícia a algú tan inexpert l'esbronca i Luke decideix plegat per evitar problemes a la noia.
Luke torna a la seva antiga feina però continua filmant com a entreteniment. Un dia decideix anar a enregistrar una regata i en ella participen Sally i el seu promès. Aleshores descobreix que el seu mico li havia robat la pel·lícula sense que ell se n'adonés. Aquest, per tal d'impressionar la seva companya pren riscos innecessaris que acaben fent volcar la barca. Harold logra nadar fins a la platja sense pensar en cap moment en la noia que no pot sortir ja que la barca va donant voltes al voltant seu. Luke se n'adona i es llença a l'aigua per salvar-la. Quan aconsegueix portar-la a la platja, Sally està inconscient i Luke corre vers una farmàcia per cercar quelcom per reanimar-la. Mentrestant Harold pren el seu lloc i quan Sally es desperta es convenç que ha estat Harold qui l'ha salvat. Quan Luke torna els veu com s'allunyen per la platja.
Luke envia l'escena de l'enfrontament al barri xinès a la companyia de notícies i el seu ex-cap l'examina en presència de Sally i Harold. El cap queda impressionat per l'enregistrament de Luke dient que és la millor feina que ha vist en anys. A continuació del metratge troba a més la filmació de l'accident de Sally: el petit mico, volent imitar el seu amo, ha grabat tota l'escena del salvament. Sally descobreix la impostura de Harold i que el seu veritable heroi és en Luke i decideix anar a buscar-lo. Li explica que allà l'esperen per fer-li una gran rebuda. Mentre van pel carrer, es troben amb una desfilada en honor de l'aviador Charles Lindbergh i Luke creu que en realitat és per a ell.

dimarts, 23 d’agost del 2016

BENET ROSSELL IN MEMORIAM, per ESTER XARGAY

BENET ROSELL, Arbre Paer, 1997 http://www.wikiwand.com/es/Benet_Rossell 
"L'HOME ÉS UN ALFABET", BENET ROSSELL IN MEMORIAM, PER ESTER XARGAY, Dilluns, 22 agost 2016 http://www.lletrescatalanes.cat/ca/lletres-2-0/noticies/item/1539-l-home-es-un-alfabet-benet-rossell-in-memoriam

"L'home és un alfabet" és una frase que Severo Saduny va atribuir a Benet Rossell i aquest ho va aprovar, bo i ampliant-la: "el meu alfabet cal·ligràfic és obert a l'infinit (...)". Amb la mort de l'artista i escriptor Benet Rossell, nascut a Àger el 23 d'octubre 1937 -un dels principals representants de l'art conceptual català, a qui el MACBA va dedicar la mostra retrospectiva "Paral·lel Benet Rossell" el 2010-, ens quedem orfes d'un ésser lliure, la immensa singularitat polifacètica del qual ens deixa com llegat la llibertat creativa i colpidora que esborra les classificacions i les fronteres que s'entesten a separar les pràctiques artístiques, literàries, cinematogràfiques, teatrals, musicals i un extens etcètera, que Benet Rossell prou s'encarregà d'allargar amb el seu afany d'experimentació. Hom recordarà amb joia la seva mestria poètica a l'hora d'improvisar discursos, poemes, accions, cançons o el que fos que li sortís de l'ànima de fer, amb la màgia, la saviesa i l'humor del seu l'idiosincràtic savoir faire. Hom el podrà seguir encara amb el seu art, amb els seus llibres de poemes o el seu teatre; tot un univers personal que Benet Rossell ha anat configurant a manera de micromon inabastable al llarg de la seva trajectòria, en el sí del qual tota mena de signes, personatges i figures ballen al so de les paradoxes. Un micromon poètic que els seus editors, Antoni Clapés i Víctor Sunyol, defineixen com: " (...) revelador d'històries essencials, absurdes o conceptuals, impregnades d'una llengua feta amb expressions populars i lèxic ponentí. (...) tot un repertori gestual que ens atansa al misteri de la poesia". l'ELA, l'Esclerosi Lateral Amiotròfica, s'ha endut Benet Rossell amb 78 anys, pocs mesos després que en deixés, un altre escriptor ponentí, Carles Hac Mor. Ambdós compartiren poètiques, llengua i territori, viatges i escenaris, obres, llibres i publicacions, però sobretot compartiren "la manera més radical perquè les teories i les normes introjectades no facin nosa a la llibertat" dit en paraules d'Hac Mor. I Benet Rossell ens continua interpel·lant, amb aquests versos: "he tancat els ulls per dintre / i no els puc pas obrir / la combinació / qui la sàpiga que vingui (...)".
Ester Xargay
Benet Rossell al seu estudi, Foto Ester Xargay

A LA MATEIXA WEB HAN RECORDAT UN ARTICLE DE CARLES HAC MOR A LA POESIA DE BENET ROSSELL i la improvisació, publicada al diari AVUI el 2006
LA POESIA DE BENET ROSSELL, PER CARLES HAC MOR (DIARI AVUI, 2006)
 La manera més radical perquè les teories i les normes introjectades no facin nosa a la llibertat, en art, és improvisar. Això amb el benentès que la improvisació pura no existeix i que quan hi falla la inspiració apareixen els recursos, sempre dolents per a l'art, entre els quals hi ha l'experiència acumulada, l'ofici. Altrament, és evident que en qualsevol pràctica artística que no porti a un succedani d'art hi ha, indefectiblement, algun grau d'improvisació.
La improvisació crida la inspiració i és un requisit indispensable d'aquesta. La llibertat atorgada per la improvisació sorprèn l'artista mateix i confereix al seu art una frescor inaconseguible amb altres mitjans. En gran part, això és així per tal com, en improvisar, hom invoca l'atzar i aquest hi acudeix per enriquir el procés de treball.
Quan hi és barrada la intervenció de l'atzar, l'art es vol acostar a una ciència i a una tècnica exactes i esdevé un simulacre d'art. Les intencions espatllen les obres d'art. La voluntat és enemiga de l'art. La llibertat i, doncs, la improvisació són immanents a l'art, tot i que no suposen cap garantia de res.      
Un exemple d'aquesta mena d'art, ho és el de Benet Rossell, així com la seva poesia i les seves improvisacions parateatrals. La llibertat que ell es pren per anar desenvolupant els seus diguem-ne monòlegs sense traves fa que aquests es vagin articulant -d'unes maneres sorprenentment personals i irrepetibles- davant els oients.
Aquests, gràcies a la improvisació, tenen el privilegi d'assistir de viu en viu a l'aflorament d'una concatenació -no comparable a res conegut- de raonaments, d'imatges, de narracions, d'anècdotes, en fi, d'un discurs que fa de l'humor reflexiu una via de coneixement màgica.
I tan gran singularitat, si té tanta força és pel fet de ser molt fràgil. A més, és impossible de fer-ne un gènere literari o teatral; no admeten cap fórmula. Es tracta de preliteratura, de metaliteratura i de postliteratura. Les peroracions de Benet Rossell -que ni tan sols poden ser transcrites sense ser greument desvirtuades-, ell no se les ha plantejades mai com a monòlegs ni com a res. Neixen ad hoc i in situ, davant el públic, com un impromptu, sense cap preparació prèvia i, per descomptat, sense assajos; i creixen i acaben al cap de poc, però no moren mai, prossegueixen calladament fins que tornen a sorgir algun dia impensat, en algun acte multitudinari, transfigurats en una altra dissertació ben diferent.
Són tot el contrari d'un seguit d'acudits; no tenen res a veure amb cap mena d'enginy, ni verbal ni conceptual; són com un deliri que no ho acaba de ser perquè segreguen un humor ultraracional, al costat del qual la raó fa riure. Només els profetes bíblics són els predecessors de Benet Rossell en l'art de l'oratòria sense brida.
I emparentats tant amb aquests monòlegs com amb el seu art, hi ha els seus poemes, espoletes o restes de tot el desplegament oral ressenyat més amunt, guspires d'un desvari particularíssim que calen foc en el lector.
Atesos els prejudicis, les escales de valor, que tothom té en llegir poemes, podria ser perillós de dir que els poemes de Benet Rosell brollen de la improvisació a ultrança (no pas de l'automatisme en l'accepció surrealista), si no fos pel fet que totes les convencions repressores són arraconades pels poemes mateixos.
Ho podeu comprovar al seu llibre de poemes de carretera i manta que li acaba d'editar Pagès, editors, amb un pròleg, extens, de Lydia Oliva, que, amb una inspiració que se'ns emporta, aborda totes les facetes de Benet Rossell.
Carles Hac Mor (Diari Avui, 2006)
http://www.lletrescatalanes.cat/ca/lletres-2-0/el-blog-de-la-institucio/item/1540-la-poesia-de-benet-rossell-per-carles-hac-mor-diari-avui-2006 

dilluns, 22 d’agost del 2016

MOR BENET ROSSELL, Barcelona 21 VIII 2016

Mor Benet Rosell (Àger, 1937). Un artista polièdric que ha estat present a la Bouesia, donant-li empenta, des dels principis (Rexsexcital de Bouversos Bouesia 2006, Arola editors). Home, poeta, performer (la nou negra), ens admira també la seva cal·ligrafia mínima, els signes de la qual esdevenen personatge i narració. Una força que ens fa pensar i fer.

Avui copiem dos obituaris de la xarxa: la de ANTONI RIBAS TUR, al diari ARA, i la de JAUME VIDAL, al PUNT. A la fi un vídeo resum que es troba al youtube del MACBA. I convidem a repassar el bloc per trobar algunes garrofes memorables:


L'AMETLLA COM BALLA, foto VIKIPÈDIA
Mor als 78 anys Benet Rossell, el creador total de l’art català
El seu llegat s’estén des del dibuix i la pintura fins al cinema experimental i la poesia
ANTONI RIBAS TUR Barcelona 

 Benet Rossell (Àger, 1937 - Barcelona, 2016) desborda la definició d’artista, per la multitud de llenguatges que va fer servir al llarg de la seva trajectòria, des de la cal·ligrafia i el dibuix fins a l’art públic, passant pel gravat, la ceràmica, el tapís, la pintura, l’escultura, laperformance, el teatre, el cinema experimental i la poesia. El crític d’art Jean-Clarence Lambert el va definir com un “artor”, un terme sorgit de la fusió d’un artista i un actor. Benet Rossell va morir ahir al matí als 78 anys a casa seva, a Barcelona -la cerimònia de comiat serà avui, a les 12 hores, al Tanatori de les Corts-, per les complicacions derivades de l’ELA (esclerosi lateral amiotròfica) que li van diagnosticar al gener. Fa dos mesos Benet va donar una punyent lliçó de vida deixant-se retratar en un estat de salut molt delicat per donar visibilitat a aquesta malaltia degenerativa. Ja tenia les facultats molt minvades, però va descriure els estralls de l’ELA amb un llenguatge pròxim a la seva poètica, parlant d’idees com el “microtraç” i la “pulsió mínima”.
“La seva personalitat era enorme i imparable. És impossible encasellar-lo en un corrent determinat”, afirma Teresa Grandas, conservadora del Macba i comissària, juntament amb Bartomeu Marí, de l’exposició que aquest museu li va dedicar el 2010, Paral·lel Benet Rossell, que va repassar la seva trajectòria des de les perspectives de la cal·ligrafia i el cinema experimental. Va ser una exposició ambiciosa i Rossell no es va limitar a celebrar que se li dediqués una gran mostra. “Va posar el museu contra les cordes amb una obra que va fer expressament per a l’exposició: la instal·lació Penso amb la punta del pinzell incloïa tota la seva obra pictòrica, però les obres estaven embalades i només es podien percebre a través de les fitxes tècniques”, recorda Grandas. L’esforç que va fer el museu va tenir una bona recompensa: el 2012 es va exposar a la Biennal de São Paulo.
Dibuixos plens d’humor i ironia
Un dels trets destacats de l’obra de Benet Rossell és l’ús de l’humor i la ironia. Els dibuixos que va exposar a la Galerie Bazarine de París l’any 1970, coneguts com a “micrografies”, eren tan petits que s’havien de mirar amb una lupa. De fet, els va anomenar “dibuixos de cec” perquè el públic corria el risc de deixar-hi la vista. En aquesta línia del seu treball, “sembla que de vegades hi vegis dos personatges barallant-se o un altre que està content”. “Són com paraules gesticulants que es miren amb ironia determinades situacions i comportaments humans”, afirma la historiadora de l’art i comissària d’exposicions Pilar Parcerisas. Per al poeta i editor Antoni Clapés, que va fer una desena de llibres a quatre mans amb Rossell, a més d’editar alguns dels seus poemaris a l’editorial Cafè Central, “la seva obra s’ha d’entendre com l’exploració de mons interiors, com si mirés el món a través d’un microscopi i veiés els humans com bacils en moviment”. “Ell captava aquest moviment, i la poesia era una extensió de la seva obra. Va ser el més Fluxus de tots, malgrat que ell diria que no ho era”, subratlla Clapés.
En el camp de la poesia, Benet Rossell està situat en la línia de l’antipoesia d’un altre lleidatà desaparegut recentment, Carles Hac Mor. De fet Rossell va col·laborar en diverses ocasions amb ell i amb la seva companya, la poeta Ester Xargay. “El Benet era una persona absolutament creativa. Els seus poemes formaven part de l’art del seu art, i a l’hora d’escriure ho feia amb la mateixa llibertat que quan feia servir el llenguatge plàstic, i també es pot dir el mateix en el camp musical, ja que també va fer moltes peces d’art sonor”, explica Xargay.
Benet Rossell “trobava històries als racons”. “Li interessaven molt les coses petites. De casa al taller, trobava mil i un detalls que als altres ens passarien desapercebuts i que eren una forma de nodrir-se”, afirma Teresa Grandas. I, alhora, d’aquesta mirada microscòpica en podia sorgir una altra de macroscòpica. Una altra de les peces de nova producció que Rossell va fer per a l’exposició del Macba és un vídeo sobre la reforma d’El Molino, que reflecteix la transformació urbanística del Paral·lel. “Quan li demanaves alguna cosa concreta sobre la seva obra -afegeix la comissària-, la conversa s’allargava durant dues hores i acabaves en un punt que no tenia res a veure amb la pregunta i encara se seguien obrint més portes. Les explicacions les feia amb una coreografia de gestos”, recorda Grandas. “Era capaç d’unir poesia, acció i vida, tot en un mateix signe temporal”, subratlla Parcerisas.
Un economista descobreix l’art
Benet Rossell no només va ser polifacètic per la diversitat de llenguatges de la seva obra. Abans va ser-ho en la seva formació, ja que va estudiar economia, dret i sociologia, i pels treballs conjunts que va realitzar amb artistes com Joan Rabascall, Antoni Miralda, amb qui va fer diferents pel·lícules antimilitaristes, com La Cumparsita, i Jaume Xifra, que Alexandre Cirici Pellicer va batejar com el Grup de París. Va arribar a la capital francesa amb un grup d’economistes per fer una conferència sobre el pla Badajoz als primers anys 60 i es va quedar 15 anys a la ciutat. Ben aviat va deixar l’economia i es va endinsar en el món de l’art: es va inscriure als cursos de cinema del Comitè de Film Etnogràfic amb Jean Rouch i també va passar per la Université du Théâtre des Nations. “La seva aportació al cinema experimental és fonamental. Va documentar els cerimonials del Grup de París i aquests films van ajudar a eclosionar el grup”, explica Parcerisas. Pel que fa a la tasca de Rossell en el camp del cinema experimental, “és un referent important, sobretot als anys 70, perquè es movia en diverses direccions”. “Cada film era una peça diferent, i sempre fent servir la càmera i els estris dels 16 mil·límetres”, diu Eugeni Bonet, artista, comissari i escriptor. Després de manipular el cel·luloide de totes les maneres imaginables, als anys 80 Rossell es va decantar pel vídeo. I el seu treball cinematogràfic encara té un altre vessant: “És significativa la relació que va tenir amb professionals ben coneguts, sobretot amb Francesc Betriu [va col·laborar amb aquest cineasta i Gustau Hernàndez en l’argument d’ Els fidels servents i el guió de La plaça del Diamant ]. I va fer el guió d’un dels primers llargmetratges d’animació en català, Despertaferro ”, diu Bonet.
“Era un dels artistes catalans més intel·lectualment preparats, va viure molt bé la revolució de Maig del 68 i va ser dels primers que va captar la clara influència de la cultura oriental en l’art d’aquella època”, conclou el poeta Vicenç Altaió, que es va trobar amb Rossell per primera vegada a París a finals dels 70.

La humanitat d'un gran
 Mor l'artista Benet Rossell, que va es va donar a conèixer en el moment de l'esclat conceptual català, però que va tenir un tarannà artístic plural i obert
JAUME VIDAL - BARCELONA
“Ha estat el més poètic, lúdic i ‘performàtic' del conceptual”, diu la crítica Pilar Parcerisas

El febrer del 2013, tot just feia un any de la mort d'Antoni Tàpies, en un article signat conjuntament amb Montse Frisach i Maria Palau, em feia creus del menysteniment dels grans artistes catalans al país tret de dos o tres noms –tres ja és estirar molt. “Els últims anys, per bé que amb comptagotes, s'han recuperat noms fonamentals en l'art català dels últims 40 anys: Benet Rossell, Perejaume, Joan Rabascall, Àngels Ribé, Pere Noguera, Eugènia Balcells... Però encara queden noms tan fonamentals com ara Antoni Llena, Frederic Amat i Francesc Abad, i talents per reivindicar amb més força com ara Vicenç Viaplana, Joaquim Chancho i Sergi Aguilar, que no han tingut fins ara una gran retrospectiva amb tots els ets i uts”, deia el text. Catalunya té una gran carència: no cuidar prou bé els seus artistes. Tot i la retrospectiva que li va dedicar el Macba el 2010, Benet Rossell, nascut a la localitat lleidatana d'Àger el 1937 i mort ahir al matí a Barcelona a conseqüència de les complicacions derivades de l'esclerosi lateral amiotròfica (ELA) que patia, forma part d'un sòlid grapat d'artistes catalans, hereus de la tradició avantguardista i autèntics fills del seu temps, que són lluny del reconeixement popular. No ja el d'un Picasso, un Miró o un Dalí, ni un Tàpies, sinó de tan sols un Jaume Plensa o un Miquel Barceló.
Per situar -lo en un territori delimitat, si és que es pot parlar de delimitacions en la seva obra i actitud artística, Rossell forma part de la força conceptual catalana que ha donat al país grans artistes. A finals del anys seixanta, forma part d'un nucli en què es troben Antoni Miralda, Jaume Xifra i Joan Rabascall. Entre el 1967 i el 1968, Rossell va viatjar per l'Índia i el Nepal. Aquest sojorn va marcar una mirada en què es barrejava la sobrietat de mitjans, el lirisme i una postura crítica davant les injustícies de tota mena.
L'artista català va caminar per molts camins de la creació. Com, per exemple, el cinema experimental, amb produccions de 16 mil·límetres que van ser el precedent d'una manera de tractar la imatge que influiria creadors posteriors. Rossell va estudiar cinema al Comitè del Film Etnogràfic de París, ciutat on s'havia instal·lat a principi dels seixanta per estudiar teatre a la Universitat Internacional del Teatre. Tot això després de completar estudis universitaris de dret, ciències econòmiques i sociologia.
L'experimentació cinematogràfica va estar oberta als canvis tecnològics i, així, va ser dels primers artistes catalans d'incorporar el vídeo en les seves instal·lacions o en propostes específiques. No obstant la rellevància de la seva obra cinematogràfica i videogràfica, Rossell, que va viure a Nova York, va realitzar escultura pública, com l'Arbre paer, instal·lat l'any 1998 a la falda del turó de la Seu Vella. i L'ametlla com balla, que es troba des del 1999 a la plaça de l'Escorxador, les dues a la ciutat de Lleida.
En la seva obra plàstica, expressada en les micrografies, Benet Rossell va reflectir el seu influx oriental, que intentava adaptar a la seva naturalesa mediterrània. Per la crítica d'art Pilar Parcerisas, una de les grans estudioses de l'art conceptual: “La seva gran aportació, a banda del cinema, han estat les micrografies, exemple del seu sentit de la ironia i de la vida.” Per l'especialista, “dins de la generació dels artistes conceptuals, ha estat el més poètic, el més performàtic i el més lúdic, al costat del també lleidatà Carles Hac Mor”. Parcerisas hi afeix: “Ha estat un dels més grans artistes en el camp del cinema experimental. Els seus films van cohesionar el grup d'artistes de París: Miralda, Rabascall, Xifra, Selz.”


YOU TOUBE

Fons #02: Benet Rossell, 11:14’


 Actualizado el 28 oct. 2010
Fons #02 presenta un recorregut per la trajectòria de Benet Rossell, a través de converses amb l'artista. Aquest vídeo és un extracte del llargmetratge "Fons de documentació audiovisual. Benet Rossell" disponible per consulta al Centre d'Estudis i Documentació.


divendres, 19 d’agost del 2016

COLONOSCÒPIA (DE MIQUEL ÀNGEL MARÍN) A MOR I MUNTANYA


S’ha acabat la Bouesia a La Cava, un moviment ondulant, un riu que defineix la silueta del delta, un triangle d’al·luvió i la lluna creixent, negament constant que esdevé entusiasme del mot i ποιήσις, trasbals musical, mar de la literatura, ona sideral. L’endemà, però, més enllà, a Vandellòs, Mor i Muntanya és un simposium peripatètic, viatge a les fonts, l’ouroboros, un doll que trasbalsa la rutina de la vila i sobreïx el mot i fertilitza les canyes. Té llarga vida aquest entusiasme, torna cíclicament.

Difícil destacar un moment que sigui molècula cardinal, aigua i vista clara. Com que es tracta d’un banquet, em fixo en la Colonoscòpia de Màngel i la deposició al barranc, baix del pont. Explorar el carrer com si fos un budell. Menjat el banquet, el seguici és alhora cos individual i cadascuna de les menges deglutides que hom digereix aparell avall. Participants alhora participen de l’òrgan i la funció.

La cosa no és definible fàcilment. El mot no fa la cosa. Cadascú viu des d’ell mateix els fets i les coses, i, tanmateix, simultàniament. El procés flueix al seu ritme, les menges cauen, xoquen unes amb les altres, es transmuten, deriven en un desordre que crea l’òrgan. Passen coses, raja la música. Se’n parla. També, algú va començar per un vers i el passà a l’orella del següent. I aquest aforisme, les seves variacions de veu a boca, encadena el seguici amunt i avall diversos cops. Quan torna el proverbi ja és una altra parèmia. Una correntia de mil potes, una cuca, però.


I al cap, deposats fora del cos de la vila en un barranc, sec i abandonat, desordenat, salvatge. L’altra cara de la vila, la cara fosca. Allí, però, sobre la llera inestable i entre la malesa es van fer unes accions com el grafit i l’action painting en homenatge al poeta Hac Mor. El detritus, una presència invisible. Aquí ens ha portat el flabiol encisador de Màngel, a un no-res significant, que és participació simple i immediata del món. Té llarga vida aquest procés, torna cíclicament. (JC)









Fotografies: Eduard Margalef. Performance de Miquel Àngel Marín al Bouregsexcital de Mor i Muntanya. El gest alat de la música

dimecres, 17 d’agost del 2016

80 ANYS DE L’AFUSELLAMENT DE LORCA, VISIBILITAT ESCANDALOSA D’UNA ABSÈNCIA

El suplement literari de El país, Babelia (13.08.2016), recordava que el 18 d’agost del trenta-sis Federico García Lorca era executat, nocturna i impunement, en l’horitzó de la insurrecció contra la República dita Guerra Civil. 10 textos breus i saborosos dibuixen en deu etiquetes el polifacètic poeta de Granada: MITE, per Agustín Sánchez Vidal; POPULAR, per Mario Hernández; MODERN, per Luís García Montero; FLAMENC, per Pedro G. Romero; DRAMÀTIC, per Lluís Pasqual; DIBUIXANT, per Juan Manuel Bonet; CINÈFIL, per Román Gubern; AMERICÀ, per Reina Rofflé; UNIVERSAL, per Laura García Lorca; MORT, per Ian Gibson; savis lorquians. 

Per fer boca cap a la seva lectura copio el miteUna llegenda en vida... El seu assassinat tancà files entorn de la seva memòria... A les dues dècades del seu fusellament, ja era una qüestió d’Estat. I la mort...encara, 80 anys després del crim, no sabem on estan les seves restes... màxim símbol de l’horror de la repressió feixista i de les més de les 100.000 víctimes que, per vergonya d’Espanya, encara jeuen en cunetes i fosses comunes

Dos dibuixos de García Lorca, que resumeixen la seva poesia i el poema de Machado "El crimen fue en Granada", per continuar.

Muerto, por Ian Gibson

“Se le vio caminar…”. Antonio Machado había seguido con asombro y regocijo la fulgurante carrera de Federico García Lorca desde su primer encuentro en Baeza en 1916. Diecisiete años más tarde salió conmovido deBodas de sangre y le felicitó en una breve nota. Sabía —lo dice en su famosa elegía— que la muerte daba el hielo al estro del granadino. Por ello hace que le acompañe en su paseo final y escuche, atenta, su requiebro.
El túmulo a García Lorca en la Alhambra que pedía Machado no se ha labrado. Tampoco hay abajo, en la ciudad, calle principal o plaza con su nombre, lo cual constituye casi una excepción nacional. El Ayuntamiento del Partido Popular solo quitó el monumento a José Antonio Primo de Rivera en el último momento, requerido por la ley. Y todavía, 80 años después del crimen, no sabemos dónde están los restos del desaparecido más famoso y más llorado del mundo, máximo símbolo del horror de la represión fascista y de los más de 100.000 víctimas que, para vergüenza de España, aún yacen en cunetas y fosas comunes.
¿Fueron trasladados a los pocos días por los sublevados —conscientes del magno “error” cometido— a un paradero secreto? ¿Podría ser cierto, como se rumorea a menudo en Granada, que el régimen de Franco los exhumara en una fecha posterior? ¿Aparecieron en 1986, cuando la Diputación Provincial vallaba el parque de Alfacar que lleva el nombre del poeta, y se ocultaron ilegalmente en otro rincón del paraje? Me parece que no es bueno para nadie que persistan tantas preguntas, tanta incertidumbre. Muchos de los que estamos en deuda con García Lorca, el hombre y su obra, queremos saber por una vez dónde, exactamente, descansan sus despojos mortales. Ojalá haya pronto noticias.


Mito, por Agustín Sánchez Vidal

Lorca fue una leyenda en vida. Su obra sólo es un pálido reflejo del aura que irradiaba el personaje. Él mismo tenía un fuerte sentido del mito, un certero instinto para acuñarlo. Y son esas raíces primigenias las que lo hacen tan universal. Buñuel y Dalí, que le reprocharon su “costumbrismo”, no calibraron ese entramado que subyace bajo el fulgor de las metáforas, ni el pasadizo hacia la modernidad inaugurado por el ciclo neoyorquino.

El asesinato hizo cerrar filas en torno a su memoria a séniors como Antonio Machado, a sus compañeros de la generación de 1927 o a sucesores como Miguel Hernández, quien tenía en la celda donde murió un ejemplar del Romancero gitano.

El mito no dejó de crecer. Cuando el presidente Eisenhower visitó España en diciembre de 1959, en su entrevista con Franco puso el nombre de Lorca sobre la mesa. Le informó del manifiesto publicado por intelectuales estadounidenses, acusándolo de tender la mano a los asesinos del poeta. El Caudillo atribuyó su muerte a incontrolados, y el primer mandatario norteamericano lo dejó en evidencia indicándole detalles muy precisos, proporcionados por sus servicios secretos. A las dos décadas de su fusilamiento, ya era una cuestión de Estado.

Il:lustracions de Federico García Lorca, manllevades de http://artetierrahuella.blogspot.com.es
EL CRIMEN FUE EN GRANADA: A FEDERICO GARCÍA LORCA
          1. El crimen
  Se le vio, caminando entre fusiles,
por una calle larga,
salir al campo frío,
aún con estrellas de la madrugada.
Mataron a Federico
cuando la luz asomaba.
El pelotón de verdugos
no osó mirarle la cara.
Todos cerraron los ojos;
rezaron: ¡ni Dios te salva!
Muerto cayó Federico
—sangre en la frente y plomo en las entrañas—
... Que fue en Granada el crimen
sabed —¡pobre Granada!—, en su Granada.
          2. El poeta y la muerte
  Se le vio caminar solo con Ella,
sin miedo a su guadaña.
—Ya el sol en torre y torre, los martillos
en yunque— yunque y yunque de las fraguas.
Hablaba Federico,
requebrando a la muerte. Ella escuchaba.
«Porque ayer en mi verso, compañera,
sonaba el golpe de tus secas palmas,
y diste el hielo a mi cantar, y el filo
a mi tragedia de tu hoz de plata,
te cantaré la carne que no tienes,
los ojos que te faltan,
tus cabellos que el viento sacudía,
los rojos labios donde te besaban...
Hoy como ayer, gitana, muerte mía,
qué bien contigo a solas,
por estos aires de Granada, ¡mi Granada!»
          3.
  Se le vio caminar...
                      Labrad, amigos,
de piedra y sueño en el Alhambra,
un túmulo al poeta,
sobre una fuente donde llore el agua,
y eternamente diga:
el crimen fue en Granada, ¡en su Granada!
ANTONIO MACHADO
  

dilluns, 15 d’agost del 2016

A TOMB DE VILA: MOR I MUNTANYA

Pantagruèlic Mar i Muntanya a la pista roja de Vandellòs. F: E.MARGALEF
La proclama enunciada per A TOMB DE VILA:

MOR I MUNTANYA

En la mitologia Romana el Deu Saturn, devorava als seus fills per evitar  la seva pròpia destrucció i ser  substituït per un d’aquells plançons que ell mateix arrencava del ventre de la seva dona Rea. Es l’antropofàgia humana la que històricament ens planteja rebuig i temors, la visió escatològica  d`un cos desbudellat i sanguinolent  cruspit  sense remordiment  per individus de la mateixa espècie en la única pretensió de apropiar-se del seu esperit i de la seva força provoca el pitjor dels malsons coneguts, però,      en la actualitat patim un canibalisme pitjor encara, un canibalisme  social en el que no és la carn ni els  budells el que estan  al menú; les idees, la cultura, l`enginy,  la sensibilitat que neix de les entranyes dels poetes, volen ser devorades per psicòpates amb intencions  antropofàgiques amb la terrorífica intenció de desvincular al éssers humans de la no menys terrorífica pèrdua de la nostra identitat cultural i intel·lectual. És per això que A Tomb de Vila, ha proposat per aquesta X edició de la BOUESIA a Vandellòs un espai gastro-bouètic, que s’ha anomenat MOR I MUNTANYA, un espai de confluència entre la poesia i la gastronomia, un espai de canibalisme ritual i metafòric del sacrifici humà de Carles Har Mor, ofrena a la intel·lectualitat com a manera d'obtenir la sensibilitat per ser capaços d`entendre la poesia com un vincle necessari entre la vida i la mort, l`amor i el odi, la cultura i la mediocritat , el mar i la muntanya...


L'associació cultural A TOMB DE VILA està composta entre altres per Eduard Margalef, Frank Rodell, Ferran Cerviño, Óscar Pino Vandellòs, Salvador Saladie.

dilluns, 8 d’agost del 2016

BOUCRÒNICA MOR I MUNTANYA, VANDELLÒS 2016

FOTO: ÓSCAR PINO VANDELLÒS
1.      FONT DE LA PLAÇA DE BAIX.
A l’hora convinguda la plaça dels Drs Gil-Vernet està plena i animada. A la font quatre veus, sentiment i ritme ragen conjuntades. Un cant profund centra miraments. S’ha obert la font de la plaça de baix. Remor d’aigües –doll de bouesia. Amb el pregó comença a caminar Mor i Muntanya. El seguici cerca en la font, les fonts de Vandellòs, la seducció, el misteri, el miracle, la salvació, l’aigua fresca... –la manera de pensar dels homes és el seu destí (Heràclit el Fosc). Participació simple i immediata del món per celebrar també l’hac, l’obra de Carles Hac Mor, poeta del bon temps, del no res i de la canya:

Kirieleison
Sí, un dia d’aquells mig feiners
te’n vas esporuguit, tot i que satisfet!
Oi tant! Movent guerra has remuntat
el mateix riu que tothom
i no t’hi has pas ofegat, que jo sàpiga!
Els reis més antics també eren sacerdots.
Tinguem la festa en pau! 
Els conceptes ens enganyen
pel que fa a la concepció mateixa de l’engany.

CHM, No ben bé, Tushita edicions, 2016

2.      FONT DEL CARRER DE LA FONT. L’existència no era sinó una sensació d’onada / que oscil·lava entre l’eufòria i la depressió. (CHM)

A raig la font. Els murmuris de la deu emmarquen el lirisme genèsic de The Gourmets Vocal Quartet. L’italià suau de Mimo Domenico refila. Ventura de Vandellòs segueix les aigües de Saint Euxupéry rere la guineu. Sam Vila, aigua de mil flors, clar com l’aigua, escandeix La imatge / és l’origen, / la paraula /el final. / He pogut mirar / el rostre de la pluja / i he fugit per cercar / la fruita prohibida...
La fontana del verger de Vandellòs encara conserva emmascarada pel temps el senyal i la fletxa: REFUGI, indica –grifola la guerra. Res no mor i el no és la mare dels ous; / per tant, res no pot retornar eternament. (CHM)

3.      FONT DE LA PLAÇA DE DALT. Tot hi és intel·ligible en l’instant en què hom comprèn que al seu magí no li convé més febre. (CHM)

La font del fòrum amb les institucions dels poders establerts, l’Església i l’Ajuntament. La dona del cànter recupera en bronze l’estampa d’altre temps, l’aiguadera. Sisqueta de la Mariana, la història. Com es van portar les aigües al poble i es van fer les fonts. També amb els abeuradors per als animals. Era el 1912, per coincidir amb el naixement de John Cage o amb l’obertura del Canal de l’Esquerra de l’Ebre. Ester Xargay, una saviesa per sortejar l’atzucac, ens il·lustra també els inicis de les revistes caminades, i pren l’aigua molt alta.  Francesc Gelonch poua versos de La mandra no és un ocell amb poder escènic: Hi ha un pam de mar al desert / i el vaixell bufa la vela. / L‘aigualida immensitat glabrallenguada / salada marejada a marrameus escampant-se per l’infinit, / i el vaixell bufa la vela.
Potser, esperonada per aquestes ones, Dolors Miquel es fa aigua i la seva veu vindica la força verbal i el radicalisme social de Miquel Bauçà. Senyora de la font i de l’auditori impreca la sequera: Aigua, aigua, deu-mos aigua / deu-mos aigua, malparit! / Fill de puta, deu-mos aigua, / que mos falta dia i nit. Encativadora Dolors Miquel, fresca com una poma, singular, magnífica, ens pren com una dona d’aigua.
Els vèrtex insòlits de Magda Guillén és com beure aigua en dejú. Arranquen l’aigua dolça del seguici i dóna l’alternativa a Vinilo, jove poeta que trenca aigües sobre l’arena. Mari Chordà, meàndrica de flux constant, ens va recuperar una carnavalina, la primera reina de carnaval, l’enterrament de la sardina, l’any que va fer pregó dels carnavals de 1984 a Barcelona.

4.      FONT DE L’ADROGUER o DE CAL COIXET. I jo sóc tu i els meus jos i els jos de tots els vostres tus guarnits amb tutú i mantellina. (CHM)

Paulalba, canta poesia alada amb una veu encisadora. Visc en una línia infinita / que avança / a fer-se, a esdevenir... murmuri vertiginós de font, que es recolza amb el mòbil per refrescar els versos. I Ferran Rodell, petit i greu, recita tímid un text, correntia màgica dels mots.
Carles Andreu, per contrast, declama uns textos africans sorgits d’un seu viatge quixotesc i iniciàtic. El magre quixot del seixanta-vuit ens recorda l’acció LAPAU del carrer del costat, tan visitada al youtube (1033 visites fins avui).  I Alba Tor amb Miquel Jordà, ens conten i escenifiquen una caputxeta del nou mil·lenni.
Joaquima Nolla poleix batecs de mots i va calant, com cada bouesia, una pluja de sentiments que ens fertilitza l’emoció.

5.      FONT DE LA PLAÇA DE LA SORT. La ciència es va apropant a l’art / on l’atzar és un element essencial. (CHM)

Rafa Tormo obre l’acció amb una guerra de foc contra les aigües. Escamandre, el Roig, riu de Troia, revoltat contra els cadàvers i la sang de la guerra, surt de mare per aturar la desfeta o reprendre els costums dels homes. Hesfest, el Coixo, el força a la neutralitat. Tanmateix Rafa portarà el rebombori dels dimonis a l’acció impugnada, a la vindicació, col·locar-nos com a cosa entre les coses, deixant fora tota idea d’ànima, o de cor com a memòria identitària sense fisures. Acció i coets i músics.
I ara, qui posarà veu a la sort? Arnau Sabaté, que arriba en presses i se’n vol anar, destil·la aigua clara. Dóna curs a la llum de bengala de David Ymbernon, poeta de la taronjada, cuiner del tardet, qui ens llegeix versos del seu llibre Carbassa emergent. També es decideix Bernat Rodell, la nova generació de Vandellòs, com qui diu nova cultura de l’aigua.
I què contents de tenir aquí la veu de Glòria Coll, versos de violoncel. Comença amb Andrés Estellés i continua amb la seva obra, artefactes sensitius, vibració de l’experiència, El soroll sec de síndria que es bada, / un pèl que cau, l’última nit d’estiu. / Nul se’m desfà el trenat de l’antic somni: / se sent de lluny, allà on trenca l’onada, / un crit somort de desig no acomplert.
Ester Xargay esventa entre el seguici la publicació participativa de Barcelona Poesia, Antihomenatge Paraparèmic a CHM: “La poca-solta, o poc sentit, de Dadà dinamita el pedestal de la Deessa Raó que acompanya al Parnàs del Déu Sentit...”
Màngel, Miquel Àngel Marín, el boucèfal, fa de la processó budell i fisiologia, colonoscòpia, per ser alhora òrgan i cos i temptar-nos digeribles i digestió, mentre enfila, clarinet d’Hamelín, cap a les afores, ens evacua cap a la llera del riu Llastes, ens deposa a...

6.      (FONT DE) DAVALL DEL PONT. L’ enlloc som nosaltres mateixos. (CHM)
... deposats a la sequera, una avinguda de pedres, males herbes i trencadalles, mosquits amb picot d’alumini. El pont fa saltar la carretera de Mora per amagar el Llastres. Sota el pont la bouesia i graffitis. A Tomb de Vila aquest matí ha fet de la paret un llenç blanc per homenatjar l’infrapoeta. L’enlloc, la màquina, Hamlet... ser i no ser. Una continuació de l’art parietal des del neolític, la cabreta de l’anagrama del Centre d’Estudis de la Vall (dels Llorers). I el salt de la gasela, l’action painting de Joma, amb les antilitúrgies musicals de Màngel i Miquel Jordà. Cos i pensa de Joma, aguditzat en pinzell, moviment, espontaneïtat, intensitat: expressa el misteri, l’antihomenatge: GENERÓS –analogies místiques.
Encara Ester rebla el clau amb una antiHACció. La mesura del poeta. Mesura amb el fil vermell (d’Ariadna) dos bouetes, i no n’hi ha dos d’iguals –el que fa mesurar, una escala. La poesia fou allò indiscutiblement real / i aquest ve a ser el pinyol de la saviesa: / això més poètic és sospitar que tot és llavor. (CHM)

7.      FONT DE CAL GARRUT. La vera clau no cap en cap pany. (CHM)

L’avinguda bouètica torna a l’ordre laberíntic dels carrers. S’escola la cançó d’ Isaac P.A. , nen que surt de mena. I un altre boueta primerenc, Jordi Seviño s’atreveix amb un poema de’n Carles. Amb unes accions màgiques de David o Dani, hem fet gana i ens apleguem a la pista roja. Amanida, Mar i muntanya, saborosíssima i gelat.

Amb el cafè, s’obre la font del Regsexcital, gran plat planer que primer que res ens  serveix el concert de The Gourmets Vocal Quartet. Un cànter de quatre brocs vessen a galet harmonia i la força lliure contínua des del patiment profund cap al ritme, l’expressió, la llibertat.
El gospel tira el taulat. Pugen A Tomb de Vila i declara Mor i Muntanya espai gastro-bouètic, com a manera d'obtenir la sensibilitat per ser capaços d`entendre la poesia com un vincle necessari entre la vida i la mort, l`amor i el odi, la cultura i la mediocritat, el mar i la muntanya... A Tomb de Vila persisteix en la voluntat de continuar més enllà  la bouesia a Vandellòs. I proposa, com un vindicació més, fer de la propera edició una aportació sobre Cosé Herbetes, Josep de Poliol, personatge comú a les terres ebrenques i les muntanyes de Vandellòs i Tivissa, i així remarcar les seues vessants de trementinaire i performer, remeier de la xalera –si et vols xalar, vine a la bouesia.

La safata farcida amb cóc dolç del forn i Juan Pedro Santoro tocant d’aquella manera la guitarra com ja no es fa, salta amb una nova cançó escrita per a l’ocasió. És el tret dels versos cantats. Els Vals a destemps d’Ester Xargay. La jota a la Mare de Déu de a Cinta que Caballero trobà documentada a Juan Sebastià Arbó, i que és popular encara. El rap desimbolt de Vinilo, amb un francès exquisit. Rafel Rodell. Òscar Pino. Carles Andreu repassa tonades populars  en totes les parles de la Península ibèrica. Es fan duos. Trios. Una disbauxa que no oblida el recitat. El poeta creixent Sam Vila. Glòria Coll reflectint-se en el mirall dels seus versos... de manera que la nit fa tard. Els estels s’arrepleguen pel llençols de somnis.

I demà al matí esmorzar a Remullar, on els sòls regalimen horts –L’univers era el resultat d’un succés gratuït.

VÍDEOS YOU TUBE:
1 COLONOSCÒPIA A VANDELLÒS
Joma Joma, Publicat el 4 ago. 2016
Acció poètica de Miquel Àngel Marín a la revista caminada. Bouesia a Vandellós. 30 de juliol de 2016.

2 JOMA A BOUESIA VANDELLÒS, Joma Joma, Publicat el 31 juliol 2016
Acció poètica dintre la revista caminada del festival Bouesia 2016 el 30 de juliol de 2016 sota un pont de la carretera C-44 a Vandellós. Amb Miquel Jordà al saxo sopranino, Miquel Àngel Marín al clarinet i Joma, dibuix.
3 BOUESIA. TVVANDELLÒS, PublicaT l'1 ago. 2016
'Mor i Muntanya' va ser el titol de la Bouesia que es va celebrar aquest dissabte a VandellÒs. Es tractava de la desena i ultima edicio del festival poetic.