dijous, 28 de gener de 2016

MOR CARLES HAC MOR

CARLES HAC MOR salpa cap a la mar de la literatura. 


NO BEN BÉ
L’acte més genuí de la recança ontològica
és matar-se; el veritable asistema filosòfic
ha de comportar la manca, no pas sistematitzada,
de certesa; la poesia fou allò
indiscutiblement real
i aquest ve a ser el pinyol de la saviesa;
allò més poètic consisteix a sospitar que tot és llavor
CHM


Camàlic de la poesia des del mot a l'acció fou el primer propulsor de la Bouesia. Una complicitat més enllà de l'amistat i del bon temps perseguint la tempesta. Li dediquem un poema i copiem del País l'article de M. Castaño 


A l’alba germina un nou dia
la llum fa més gran el buit
escletxa de sanglot
crit sense consol
una mar d’enyor
un tot que és res de tot
el jo a contra cor u horitzó
A l’alba navega el no
sense port ni nord.
JC


Mor Carles Hac Mor, l’últim poeta avantguardista

Carles Hac Mor en el Arts Santa Mònica (Àlex Garcia) LA VANGUÀRDIA 

Poeta i artista conceptual i inconformista, ha mort amb 76 anys a Sant Feliu de Guíxols

EL PAÍS Barcelona 27 ENE 2016 - 12:49 CET  MANUEL CASTAÑO Barcelona 27 GEN 2016 - 18:26 CET
Hi ha autors que són com una força de la natura —en la literatura catalana no escassegen—, que s’esdevenen imprevisiblement i per allà on passen causen a vegades trastorns, sovint inquietuds i en general ho deixen tot una mica capgirat. Carles Hac Mor —“hac” és la inicial del seu primer cognom, “Hernández”, i aquest és el primer joc diguem-ne textual que ens presenta, abans mateix d’haver obert cap dels seus llibres—, nascut a Lleida el 1940 i mort aquesta matinada a Sant Feliu de Guíxols, és d’aquesta mena d’autors que es complauen a desplegar totes les seves potencialitats creatives al llarg de molts anys, sense por de l’excés ni de la incomprensió.
Presenta, com a actitud bàsica, l’orgull d’estar fent el que toca fer, o almenys el que a ell li toca fer, perfectament combinada amb la pràctica d’una contínua incitació a crear, a obrir la ment, a qüestionar la realitat a través del llenguatge. No com el profeta que aspira que tots els altres segueixin les seves petges sinó com el joglar que no li importa que el contradiguin o se’n riguin perquè el que vol abans que res és que la festa continuï. El seu afany de provocació, sens dubte constant, no s’acontenta en l’objectiu fàcil d’incomodar el lector, com és el cas de tants ambiciosos que hi ha pel món, sinó que aspira al més difícil, i no cal dir que més honest, d’estimular-lo.
L’escriptura de Carles Hac Mor, la major part dispersa en llibres de mal trobar d’editorials de poc tiratge, comença a finals dels anys setanta i arriba fins ara mateix, amb el Dietari del pic de l’estiu, que va rebre el Premi Jocs Florals de Barcelona el 2012. D’anomenada, en va tenir força; de reconeixement, no tant. A part de la seva poesia, o antipoesia —s’autoqualificava d’“infrapoeta”—, en què arriba a la trentena de títols, té també algunes incursions en la novel·la, el teatre i el guió cinematogràfic, sempre en clau experimental; també, es va prodigar en escrits teòrics sobre literatura i art, que més que per fer llum, servien per embolicar la troca.
Més enllà de les etiquetes que un estudi global de la seva activitat pot anar aplicant en diferents moments i a diferents obres —art conceptual, situacionisme, textualisme…—, es tracta segurament de l’últim avantguardista:últim (grosso modo, esclar), perquè els nous experimentalistes, sense negar òbvies continuïtats, estan més condicionats per realitats d’última hora, com la pràctica habitual dels recitals, el videoart o les xarxes socials, i avantguardista, perquè segueix una línia que es remunta al dadaisme, perceptible en la recerca constant d’ingredients de sorpresa i en l’ús desenfarfegador de l’humor.
Pagès Editors va publicar el 2012 Obra completa punt u; és d’esperar que la mort de l’autor, com tantes vegades passa lamentablement, afavoreixi la continuïtat de l’empresa d’aplegar un conjunt de textos en gran part introbables. La rèplica de Carles Hac Mor fóra que preferiria veure escampats els seus textos per places i carrers, com va dir J.V. Foix alguna vegada; però és llei de literatura que tard o d’hora, abans de l’oblit, arriba un moment en què la provocació acaba enquadernada i ben posada en lleixes atapeïdes.
Dit sigui de passada, a vegades les nostres autoritats, en ocasió d’homenatjar algun escriptor, imprimeixen cartells amb alguna frase oportunament seleccionada —sobretot si es pot llegir en clau política— i els pengen al metro. El resultat és poc vistent en casos d’autors de cambra i poc soroll, com Salvador Espriu; potser seria més estimulant trobar-hi textos com aquest de Carles Hac Mor, del llibre Fer safor (Cafè Central, 2001):

ESGRIMA
L’art i la poesia maten
la informació, que mata
la poesia, la qual és
morta per l’art, mort al seu torn
pel crític; i l’apuntador,
l’historiador, mentrestant,
ha estat occit per la Història
al carrer, davant un museu,
i enterrat a la biblio-
teca, taca, toca i mata!
En una conversa amb Antoni Clapés —que l’ha definit com a “militant de l’anarquisme nihilista, que no milita enlloc”—, afirma: “L’artista (i l’escriptor és un artista de la paraula) i l’art (la poesia) són una cosa, i la cultura i els culturaires (o faedors de cultura) en són una altra. […] La poesia, com han fet totes les arts, música inclosa, s’ha de democratitzar, que no vol dir pas banalitzar, tot i que la banalització no és pas dolenta. […] Els culturaires apliquen judicis de valor i això sobredetermina la seva perspectiva. En canvi, l’artista i el poeta practiquen la suspensió del judici. Els judicis de valor van contra la creació; les escales de valor són sobreres.” El diàleg entre Mor i Clapés, imprescindible, es troba a Converses - En comptes de la revolució (Cafè Central, 2006).
Si, segons com es miri o en determinades circumstàncies, tothom és poeta, o pot arrogar-se el títol de poeta, i qualsevol cosa dita és, o pot ser considerada, poesia, llavors l’activitat poètica és irrellevant i tard o d’hora passaria desapercebuda. Potser seria tot molt democràtic —com ho semblen els moviments polítics que, a còpia d’impedir la iniciativa individual, porten a una generalització de la pobresa—, però la pèrdua es veu a venir d’una hora lluny. Aquest rebuig de la jerarquia cultural i de l’existència dels valors inicia un camí que va indefectiblement a l’estancament i a la ignorància.
Un dels lemes de Carles Hac Mor era que “la perfecció és feixista”. En aquest prodigi de síntesi es troba l’explicació última de la seva manera de fer. En els seus antipoemes, que hom endevina sorgits a ritme de torrentada, i que consisteixen en trossos apilats de prosa, frases collides a l’atzar, talls sobtats i estirabots, escrits amb una sintaxi sovint trencadissa i un vocabulari a vegades exuberant, evita conscientment qualsevol fórmula previsible de composició, en definitiva un estil.
L’objectiu és enderrocar, no pas alçar —per descomptat, res de formes poètiques, però tampoc res de missatges per entendre o per descodificar—, ni encara menys exalçar —el text literari no ha de ser un text sagrat que transporti el lector a cap ideal—; es tracta de fer patent el caos que resideix rere l’aparença d’ordre en què creiem viure, tot desconstruint el llenguatge amb què creiem que ens entenem. L’objectiu és certament nihilista, ja que no aposta per res i està abocat a un no-res. Mor agafa aquest camí, hi apunta, amb decisió i persistència; però abans no arribem al final, abans no ens fatiguem de l’acumulació de collagesi de divagacions, ens podem permetre, no gaire abusivament, aturar-nos i parar atenció en les notes d’humor que floreixen aquí i allà. Prou que, lluny de tota pretensió, afirma que “l’humor és imprescindible”; segurament és el que ens aparta d’aquest camí cap a la desolació, o en últim terme ens evita de caure-hi.
Com a exemple, aquest poema, en què es pot percebre un ressò de Joan Brossa:
POEMA HAC
Aquest poema
no vol dir res,
i tanmateix

ja ha dit massa.