diumenge, 24 d’abril de 2016

CARLES HAC MOR, EL TARANNÀ, per DAVID YMBERNON, ANOIA DIARI, 4-III-2016

La paleta d’en David Ymbernón fa un retrat íntim de Carles Hac Mor, i el copiem lletra a lletra. Entremig unes imatges d’altres bouesies compartides porten l’experiència al present i més enllà –revista caminada. Llegim, caminem, cantem, ballem, festegem 

Mai ningú tan intel·ligent i tan culte havia fet abans tant el poca-solta amb tanta solta i gràcia com feia el Carles. Ell jugava amb la transcendència, la importància i la seriositat, capgirant el pedestal, posant l'excel·lència a terra a berenar amb els bolets (la perfecció és feixista, deia).

Tenia un immens coneixement del llenguatge, saviesa, caràcter (geni, humor, temperament), era empàtic, generós, radical i afable.


Tant li feia si es tractava d'una senyora escarxofa, un senyor lingot o el Tió, el Carles Hac Mor era una porta oberta; el seu saber era a disposició de tota convivència (tot s'hi val, tots valen); era la filosofia d'una actitud vital d'amfitrió, un mèrit més de la seva personalitat: s'interessava de manera natural i curiosa per tot, buscant les virtuts i les maneres de fer participar (intervenir) tothom; es prestava, es dedicava i ajudava sense cap altra pretensió que l'afecció de veure aquest efecte volar.

Encomanava, conversava, fascinava, encenia, impulsava, engrescava, apassionava, invocava i contagiava art, poesia; lliurava ales a les carxofes, als lingots, als Tions; era una poefesta de visques, de portes, perquè tot és ple de portes, tots som portes (vet aquí en un dels seus poemes que parla, precisament, de la porta com a concepte de l'home porta, del concepte de la porta que porta a l'home i de l'home com a porta que porta l'home al concepte de la porta com a home).

I el Carles és una de les portes mestres més exorbitants, brillant i que fa brillar, que il·lumina i reflecteix a la galàxia de la literatura catalana, de bat a bat; i és un dels escriptors especials més valuosos que hi ha (perquè tal qual val), senzillament, sense pretensió, autèntic.

Accions multidisciplinàries, art conceptual, el Grup de Treball, revistes d'art i poesia (TecstualAmpit i L'avioneta), centenars de textos, performances, publicacions, recitals, impulsor de festivals (Bouesia, Porcellada d'Àger, Poesia als Parcs), motor, dinamitzador, agitador, col·laborador, paraigües de creadors joves, tàndem amb la poeta i vídeo-artista Ester Xargay: inseparable parella i companya, la paraparèmia, l'antimàgia, l'infrapoesia, el Jordi Aligué, el Gerard Altaió, el Vicenç Altaió, el Dídac P. Lagarriga, la María Durán, el Josep Pedrals, el Jordi Casadevall, l'Eduard Escoffet, el David Castillo, el Fracassart: de la no-mort de l'art, el Víctor Sunyol, l'Antoni Clapés, el Miquel Àngel Marín, el pseudo-art, la pseudo-poesia, la Patrícia Carles, l'Eugènia Balcells, la Dolors Miquel, l'Eugeni Bonet, el Francesc Bombí-Vilaseca, la Clara Garí, la Catalina Girona, l'Andryi Antonovsky, passar per Metrònom, comprar mig pollastre tallat a quarts, baixar les escombraries, trucar al Guinovart, el Joan Vinuesa, entrevista a Brossa, el Francesc Gelonch, la Marta Darder, anar a Ucraïna amb l'Enric Casasses i la Blanca Llum Vidal, l'Eduard Carmona, el Javier Caballero, parlar amb la Laura Borràs, l'Arthur Cravan, l'orinal de Duchamp, el Ferran García Sevilla, el Martí Sales, el Joan Casellas, l'espasa de Gaspar de Portolà, el Josep Miquel Garcia, el Xavier Garcia, la Meritxell Cucurella, el Nadal, l'Elisabet Augé, el Benet Rossell, el desvari de la raó, algú em fa la rateta, el Jordi Marrugat (autor de l'estudi La revolució com a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució, Arola Editors, 2009), l'Adolf Alcañiz, la Laia Noguera, l'Hermann Bonnín, el Jesús Galdón, la Francesca Llopis, la Marga Ximenez, la Nora Ancarola, les veïnes tan simpàtiques i guapes del carrer Llibreteria, el Ferran i la Núria de l'Horiginal, el Francesc Garriga, la Núria Miret, el Tomás Arias, el Parera, la Rosa Rabassa, el Manuel Guerrero, el Jordi Nopca, el Joaquim Pibernat, els Nubolaris, el Lluís Calvo, la Fiona Morrison, la Maria Antònia Massanet, la Lis Costa, el Jaume C. Pons Alorda, el Joan M. Minguet Batllori, el Calleja, la Dolors Udina, l'Aleix Gallardet, el Sanuy, el David Caño, l'Helena Sixto, el Carles Monells, el Salvador Giralt, etcètera; i els que em descuido, excuseu-me, aquest "etcètera" té la mateixa consideració. 


I els llibres; joies, goig, lucidesa, alegries com S’ha rebentat l’hospici (Cafè Central, 1992); La fi del món(Empúries, 1994); Cabrafiga (Emboscall, 2002); M’he menjat una cama (Proa, 2003); Himnes del no-ésser (March Editors, 2009) o Sí fa que sí (Lleonard Muntaner, 2011). 

I potser per inclassificable o per no practicar el gènere literari del currículum, no va guanyar mai cap premi a obra publicada en vida. Tanmateix, formava part de la seva grandesa no sobrevalorar aquests exàmens. Essent millor que ningú, no es queixava, no rondinava, no era gelós, estaria prenent-se una crema catalana (una de les seves postres preferides) una fonda més endavant del primer il·lustrat del camí. Aquest tarannà tan seu, aquesta actitud, la de la crema catalana de la fonda, crea tanta adoració, que fa que mentre les patums són a Berga, patim, petem, patum, les lliçons H desfilen amb mitjons, música i majorets per l'Escala i van tirant amunt.

Ara, quan parlo del Carles, no puc evitar pensar en el meu pare, l'Àlvar Ymbernon. Tots dos han estat un referent per a mi, fonamentals en la vida i l'art. Ambdós van néixer a Lleida durant els anys 40 i han mort fa molt poc, i perdoneu aquesta personalització, però les nostres famílies tenien un lligam familiar molt especial. 

Els pares del Carles i els del meu pare (els meus avis) eren amics íntims, famílies molt properes que vivien a Lleida. Quan la família Hernández Mor —Hac és un pseudònim d'Hernández— va anar a viure a Barcelona, la família Ymbernon Tarrida es va mudar al pis on ells vivien (aleshores el Carles i el meu pare eren uns nens). I, a més, un germà del pare del Carles, es va casar amb una germana del meu avi.


Vam congeniar de seguida, d'esperit i d'energia; vam fer moltes coses; l'admirava i vaig aprendre molt d'ell.
Podríem fer-li un camí de portes, o un Festival Internacional de Porters i que porters de tot el món recitessin poesia a la porteria, o fabricar portes poema, o fer una casa amb portes sense porta, perquè hi entri tot Hac Mor tothora.

http://anoiadiari.cat/david-ymbernon-1/carles-hac-mor-taranna/

FOTOS: CARLES HAC MOR I LA BOUESIA, Sant Jaume 2007, Barcelona 2006, La Cava 2007, Vandellòs 2012

dijous, 21 d’abril de 2016

PREMI JOAN FUSTER PER A CARLES HAC MOR


Celebrem el premi a Carles Hac Mor. Resprodueixo l'article de Montserrat Serra a Vilaweb, http://www.vilaweb.cat/noticies/xvi-premi-jaume-fuster-per-a-carles-hac-mor-lantipoeta-que-reivindicava-el-fracas/


XVI premi Jaume Fuster per a Carles Hac Mor, l’antipoeta que reivindicava el fracàs


El premi el concedeix l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) · És a títol pòstum, perquè Hac Mor es va morir al gener

El poeta Carles Hac Mor (o potser caldria dir-ne antipoeta, terme en què es trobava més bé) ha estat destacat amb el premi Jaume Fuster a la seva trajectòria, tot i que es va morir el mes de gener. No hi ha cap precedent de concessió pòstuma d’aquest premi, que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) després d’una votació dels socis, que són, per tant, escriptors. Però com ja ha aclarit la presidenta de l’associació, Bel Olid, les bases permeten de premiar un escriptor difunt en el cas que al començament de les votacions encara fos viu, com és el cas. També ésla primera vegada que un grup d’escriptors (Jordi Marrugat, Víctor Sunyol, Jaume C. Pons Alorda…) impulsen la candidatura. Ho van fer perquè sabien que, per la malaltia que tenia Hac Mor, només el podia obtenir enguany. I se n’han sortit.

Ha recollit el premi la companya i el fill d’Hac Mor, Ester Xargay, i el seu fill, Carles Agustí. Bel Olid ha explicat que enguany hi haurà una altra novetat: una festa on sonarà la poesia d’Hac Mor, cap a final de maig, per retre-li homenatge. I s’editarà un volum de la col·lecció ‘Retrats’ dedicat a ell.
La poetessa Laia Martínez ha llegit un poema al començament de l’acte i un altre a la cloenda, i Jordi Marrugat, estudiós de l’obra d’Hac Mor, n’ha fet la glossa. Marrugat és autor del volum ‘La revolució com a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució’ (Arola editors, 2009).

Jordi Marrugat ha destacat, d’entrada, la versatilitat d’un premi com el Jaume Fuster, que té la capacitat de premiar el poeta Joan Margarit l’any passat  i que enguany destaca Carles Hac Mor, dos escriptors que representen els extrems en la literatura catalana: ‘Davant la passivitat de Margarit, la revolta d’Hac Mor; davant el populisme de Margarit, l’avantguarda arrelada al poble d’Hac Mor; d’avant l’èxit de Margarit, la reivindicació del fracàs d’Hac Mor. En aquest sentit, el premi Jaume Fuster destaca enguany l’experimentació i la literatura dels marges.’

Marrugat ha explicat la trajectòria rupturista de la vida i l’obra de Carles Hac Mor (Lleida, 1940 – Sant Feliu de Guíxols, 2016) per mitjà d’un seguit de lemes que eren les columnes que sustentaven el seu pensament. La seva obra va associada a la idea de revolta, subversió i revolució, i Marrugat considera que, efectivament, la seva actitud artística radical implica un abans i un després en la literatura. L’ha definit de Duchamp i Beuys de la literatura, perquè va voler traspassar el rupturisme de les arts visuals a la literatura, sempre més conservadora.

Marrugat  ha explicat: ‘Situem Hac Mor en la poesia, però ell mateix deia que feia antipoesia i després va dir que feia subpoesia i encara després que feia infrapoesia, amb la voluntat de no quedar mai emmarcat. Perquè Hac Mor fugia de tot allò establert, fins a les últimes conseqüències. Ell deia que l’art el que ha de fer és fracassar, només així podrà ser art.’

Lema: «Hem superat tots els límits, s’imposa un retorn al desordre.»
Segons Marrugat: ‘Com que hem superat tots els límits en l’excés d’ordre, en l’excés de normes, de racionalitat, cal tornar al desordre. Perquè aquest és un ordre que mata la vida.’

Lema: «Nihilisme creatiu, anarquisme creatiu.»
‘Per a crear hem de partir de la destrucció del que existeix, perquè no podem dependre d’allò fet.’

Lema: «Que mori el sentit!»
‘Hac Mor va proposar una lluita titànica contra el sentit, perquè el sentit és una imposició a la vida. El sentit és el llenguatge i el llenguatge ens embolica en un món que no podem acabar de comprendre. Però matar el sentit és impossible. Fer silenci, doncs? No, s’imposaria el sentit de l’altre. Ell va utilitzar la llengua per matar el sentit, per matar la mateixa llengua. Per això la seva obra és plena de paradoxes constants.»
Ester Xargay aclareix: ‘Però en Carles va fer un treball constant i exhaustiu amb la llengua, cuidava el català moltíssim, era molt exigent amb la llengua. Perquè per atacar la llengua cal saber-ne un munt. Va fer una tasca lingüística ingent.’

Lema: «La perfecció és feixista (i l’excel·lència és putrefacta).»
Continua Marrugat: ‘L’ideal de perfecció que se’ns imposa condiciona la nostra manera de viure, que mai no és perfecta. La seva avantguarda naixia de la tradició popular i d’algunes dites en feia lemes també.’ Com el que segueix:

Lema: «Lo pensar fa de curt.»
‘Cal defenestrar els mestres, deia, que no volia dir no aprendre dels mestres, però també defenestrar-los. Perquè ell defensava una obra sense norma.’

Lema: «L’única norma és la de no tenir-ne cap.»
Lema: «L’objectiu és no consolidar res.»
‘Perquè la consolidació és la mort de l’obra. Per això l’obra requereix un canvi constant i una vida en canvi constant també.’

Lema: «El poeta és un ésser humà en procés d’esdevenir ca.»
Continua Marrugat: ‘Carles Hac Mor va contra el concepte històric de poeta (ni àngel ni ocell ni déu ni home). No, el poeta és en procés d’esdevenir ca, que és un animal inferior a l’home, que no és racional, que en qualsevol moment et pot bordar i mossegar. I aquest lema fa una referència als cínics grecs, que renunciaven al logos, a la vida civilitzada, i s’explica que fins i tot algun d’aquests cínics va arribar a mossegar un ciutadà d’Atenes.’
I continua el lema anterior: «(per tal de qüestionar l’home des del ca i el ca des de la paparra).»

I el lema més radical de tots: «Tothom és poeta, és a dir, no pas tothom pot ser poeta, sinó que tothom ho és.»
‘És l’atac més fort que es pot fer a la literatura. I aquest és el canvi radical que Beuys va introduir en el món l’art. Les jerarquies desapareixen.’
‘Ell volia construir una obra lligada realment a la vida, una obra que fos vida, que fos viva.’

Jordi Marrugat ha acabat recordant que aviat sortirà el segon volum de l’obra completa de Carles Hac Mor, que publica Pagès editors; també els llibres inèdits ‘Oferiment’ i ‘No ben bé’ (aquest últim a Tushita edicions); i encara l’assaig ‘Escriptures aforades’ a l’editorial Rata, del grup Enciclopèdia Catalana, que començarà a publicar a l’octubre. A més, les cartes sortiran a la revista Poetari i encara hi ha texts inèdits, que aniran arribant.

FOTOS Carmeta, del mòbil: 17 d'Abril 2016, CARLES HAC VIU, Les Corts, plaça de la Concòrdia. POETES I BANDABÒLIT en un poema acció de Marta Darder.